Alexandre de Riquer, homenot desconegut

     

Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort a Palma, Mallorca, d’Alexandre de Riquer, nascut a Calaf l’any 1856. Assignada al Departament de Cultura, el Govern de la Generalitat impulsa la commemoració de la mort d’aquest artista representant del Modernisme simbolista a Catalunya. Ho va ser tant en el camp de la plàstica, més conegut, com en el camp de la literatura, menys conegut, de manera que la commemoració es proposa redescobrir i exaltar qui pels experts ja és considerat un artista de l’art total.

     

Però, i l’homenot? Van escriure referències personals d’Alexandre de Riquer alguns dels artistes i intel·lectuals que van freqüentar les tertúlies artístiques, musicals i culturals que Riquer convocava a seva casa-taller del carrer de la Freneria, a tocar de la catedral de Barcelona: Joan Maragall, Joaquim Renart, uns joveníssims Eugeni d’Ors i Aurora Bertrana. El retrat que en fan coincideix amb el que l’any 1976 li va fer el fill Josep Maria de Riquer en un homenatge que li va dedicar la vila de Calaf. Els testimonis són valuosos perquè donen fe de la persona propera i càlida que va ser Riquer amb els seus amics i condeixebles, fruit d’un caràcter obert, elegant, de mirada serena i de calat profund. Però Riquer era, a més, bondadós, un valor humà que si bé li havia de donar la pau de l’obrar dreturer, generós, respectuós i sense hipocresies, això li va comportar els desencisos que el van entristir en els últims temps: «En va rebre moltes, de bufetades, l’Alexandre de Riquer», va dir el seu fill en la conferència que va pronunciar a Calaf, tot reconeixent en el pare aquella rara qualitat que és la ingenuïtat del noi que mai no va deixar de ser en el seu interior. Riquer, que havia adquirit l’altíssim nivell artístic i cultural que es reflecteix en la seva obra, va conservar sempre la llum auroral de la seva ànima sense malícia. No ignorava el mal, era intel·ligentíssim, però va fugir sempre de fer-ne, no va trair mai la seva naturalesa íntima tot i que això li acabés comportant un cert exili en la seva decisió d’anar a viure a Mallorca, on al cap de tres anys va morir de sobte quan es disposava a anar a pintar al bosc.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de juliol de 2020. A la imatge, pintura Nimfa del bosc, d'Alexandre de Riquer. Agraeixo la gentilesa de Joan Graells i Prat per a la publicació)