Aquest any 2020 es
commemora el centenari de la mort a Palma, Mallorca, d’Alexandre de Riquer,
nascut a Calaf l’any 1856. Assignada al Departament de Cultura, el Govern de la
Generalitat impulsa la commemoració de la mort d’aquest artista representant
del Modernisme simbolista a Catalunya. Ho va ser tant en el camp de la plàstica,
més conegut, com en el camp de la literatura, menys conegut, de manera que la
commemoració es proposa redescobrir i exaltar qui pels experts ja és considerat
un artista de l’art total.
Però, i l’homenot? Van escriure
referències personals d’Alexandre de Riquer alguns dels artistes i
intel·lectuals que van freqüentar les tertúlies artístiques, musicals i
culturals que Riquer convocava a seva casa-taller del carrer de la Freneria, a
tocar de la catedral de Barcelona: Joan Maragall, Joaquim Renart, uns
joveníssims Eugeni d’Ors i Aurora Bertrana. El retrat que en fan coincideix amb
el que l’any 1976 li va fer el fill Josep Maria de Riquer en un homenatge que
li va dedicar la vila de Calaf. Els testimonis són valuosos perquè donen fe de
la persona propera i càlida que va ser Riquer amb els seus amics i
condeixebles, fruit d’un caràcter obert, elegant, de mirada serena i de calat
profund. Però Riquer era, a més, bondadós, un valor humà que si bé li havia de
donar la pau de l’obrar dreturer, generós, respectuós i sense hipocresies, això
li va comportar els desencisos que el van entristir en els últims temps: «En va
rebre moltes, de bufetades, l’Alexandre de Riquer», va dir el seu fill en la
conferència que va pronunciar a Calaf, tot reconeixent en el pare aquella rara
qualitat que és la ingenuïtat del noi que mai no va deixar de ser en el seu
interior. Riquer, que havia adquirit l’altíssim nivell artístic i cultural que
es reflecteix en la seva obra, va conservar sempre la llum auroral de la seva
ànima sense malícia. No ignorava el mal, era intel·ligentíssim, però va fugir
sempre de fer-ne, no va trair mai la seva naturalesa íntima tot i que això li
acabés comportant un cert exili en la seva decisió d’anar a viure a Mallorca,
on al cap de tres anys va morir de sobte quan es disposava a anar a pintar al
bosc.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de juliol de 2020. A la imatge, pintura Nimfa del bosc, d'Alexandre de Riquer. Agraeixo la gentilesa de Joan Graells i Prat per a la publicació)
