Aquest any 2020 es
commemora el centenari de la mort de l’artista modernista Alexandre de Riquer i
Ynglada. Fill del propietari rural i militant carlí, Martí de Riquer i de
Comelles, marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos i d’Elisea Ynglada i
Moragas, Riquer va néixer l’any 1856 a Calaf, ara a la comarca de l’Anoia, però
que en aquell temps es considerava l’Alta Segarra. Aquest paisatge amb boires i
llums daurades, aquest indret als voltants de la casa pairal de Can Bassols, a
nou quilòmetres de Calaf i al terme de Castellfollit de Riubregós, on va viure
la seva infantesa, va quedar gravat en la seva memòria visual i emotiva, tal
com es desprèn de Quan jo era noi, un
conjunt de narracions que són un cant a la natura i als aires de llibertat que el
noi Riquer va respirar i que van conformar la seva sensibilitat i caràcter.
En les narracions d’aquella època
paradisíaca, i escrites en primera persona, Alexandre de Riquer fa memòria dels
masovers, del seu germà Paco amb qui jugava (els altres germans eren més petits),
i també de la seva mare, filla d’una família benestant amb casa a Vilanova i la
Geltrú, Can Dimes, on Elisea va néixer, i que encara és al carrer de Sant
Gervasi. Als baixos de la casa s’hi va allotjar la llibreria La Mulassa en la
seva primera etapa.
Ignorem si el jove Riquer va fer cap
estada a la casa de la família materna, si els ulls que s’il·luminaven amb els
grocs del blat i els verds i ocres de les vinyes (estem parlant d’abans de la fil·loxera),
es van acolorir també amb l’aire blau i les aiguamarines de la platja de
Vilanova. Si hagués pogut amarar-se’n segur que n’hauria escrit alguna
impressió fixada no només a la retina sinó al plànol de l’ànima en un
recorregut dels seus sentiments més íntims, com fa al text que clou Quan jo era noi, el llibre de memòries
que va publicar quan tenia 41 anys: «Han passat anys, molts anys, i, amb tot,
el record d’aquella venturosa edat ha envellit menys que jo». I és que el temps
de la infantesa es viu, però no passa. Si tenim sort, els dies de la infantesa
són un rebost de bons records per a la maduresa i la vellesa, i, en el cas de
Riquer, «de l’amor intens que sento per aquella masia perduda en un racó de la
Segarra».
(article publicat al setmanari La Fura, 2 de juliol de 2020. A la imatge, dibuix de la casa pairal Can Bassols, d'Alexandre de Riquer)
