Aprendre

 

     El pas dels dies i dels anys dibuixa la perspectiva i dona la humilitat que s’acompanya d’aquell bocí d’alegria que crea pau al cor a mesura que s’avança en l’aprenentatge si s’avança, ja que, com vaig sentir un dia pel carrer en una conversa escoltada a l’atzar, fer-se gran, fer-se vell, no necessàriament equival a fer-se savi. Tots coneixem persones que no han madurat ni a la ratlla dels vuitanta anys, com coneixem infants que sembla que hagin nascut amb aquell coneixement de les coses profundes que es pot llegir en la mirada transparent. Infants així fan respecte, com no n’encomanen gaire els eterns immadurs perquè no inspiren confiança: què han après?

     Quan no es té la perspectiva i la humilitat adequada respecte d’un mateix, de les obres d’un mateix, de les falles d’un mateix, es tendeix a donar la culpa als altres i a l’entorn. En canvi, qui indaga sobre el que pot haver fet poc o molt malament mira endins del seu cor, l’escolta amb atenció, aprèn dels errors i assumeix la seva part de responsabilitat en l’experiència.

     Qui és l’actor de la nostra vida?, podem preguntar-nos en cas de dubte. No hi ha ningú que ocupi el nostre lloc. De manera que qui mira, qui sent, qui pensa, qui obra en la realitat tant en la íntima com en la quotidiana som nosaltres. En els seus escrits sobre autoconeixement, el psicoanalista Jung deia que «només els necis estan interessats en la culpa dels altres»... per culpar els altres. Mirar enfora és l’excusa perfecta per no enfocar i discernir sobre la pròpia realitat. Mirar la realitat de cara demana coratge, decisió i treball sobre un mateix. Treball amb les eines que tenim a mà: talents, aptituds, però, sobretot, voluntat, perseverança i honestedat, no fer-nos trampes al solitari perquè, a qui enganyem? Es pot fer comèdia un dia, un any o tota una vida, si es vol. Però davant la paret de l’últim dia els únics enganyats serem nosaltres mateixos per haver viscut una vida manllevada, no autèntica, no real. En aquest punt de la reflexió pot resultar interessant recordar unes paraules, segurament sorgides de l’experiència, del poeta Pablo Neruda, que tradueixo: «Algun dia en qualsevol lloc indefectiblement et trobaràs a tu mateix i aquesta, només aquesta, pot ser la més feliç o la més amargant de les teves hores».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de març de 2026)     

'Ella'

Es llegeix al llibre dels Proverbis: “Aquell que ha trobat la dona ha trobat la felicitat, ha rebut un favor del Senyor.” Podríem quedar-nos amb la frase textual, però, com se sap, en tota sagrada escriptura hi ha un nivell simbòlic que cal desxifrar. Aquesta ‘dona’ que hem de trobar (homes i dones, s’entén) no és la dona d’aquest món sinó la ‘dona’ interior, l’ànima. En la cavalleria espiritual ‘ella’ és la dama i per al savi ‘ella’ és la Sophia, la Saviesa, la Shekinah.

"Seria la del alba..."

“Seria la del alba…”, escriu Cervantes. El Quixot es posa en marxa en aquest moment del dia, amb les primeres llums. És una hora certa, i, no obstant això, la llum no és fixa sinó que es va obrint pas. Una aparició de la llum que camina i que invita a posar-se en marxa. Però no és per a tothom, ja que molts temen d’anar-li a l’encontre. El Quixot no. La seva és una història humana, però plena d’heroismes folls, a ulls de la realitat prosaica. Divina follia, la del poeta Quixot. Veia la Saviesa, la Sofia, la Shekinah, la Presència Divina en aquella noia no gens agraciada i basta, Aldonça, que ell va batejar amb el dolç nom de Dulcinea. Divina mirada, la del Cavaller Ambulant, que veia la perla en l’embolcall tosc.