Curiosament, i podria semblar
estrany pel que promet el gènere, he llegit alguns Diaris en els quals el “jo”
que escriu és una reconstrucció literària molt elaborada com ho podria ser un
personatge de novel.la. En d’altres Diaris el “jo” hi és amb una naturalitat
fantàstica, transparent. Però com que l’escriptura sempre demana una “forma”,
em pregunto si el “jo” íntim de debò no roman també ocult en aquesta “forma”
per més clara que es presenti. Sempre ens trobem amb el mateix, en la cruïlla
de la física i la metafísica. Som aquesta realitat sempre en contrapès i la
literatura simplement ens fa de mirall.
(a la imatge una fotografia d'una caseta de llibres de segona mà de la Cuesta de Moyano, de Madrid, presa a l'agost de 2009)
Deu ser completament cert, perquè a banda de saber-nos explicar o no, el que passa és que no ens coneixem a fons nosaltres mateixos. Arribo a pensar que és impossible que ens "retratem" del tot perquè ens faltaria espai.
ResponEliminaAra bé, la forma com escrivim i veiem les coses, ja ens defineix una manera de ser.