El malalt ja no hi és: només queda el seu cos de crisàlide.“No tinc fe”, em va dir l’últim dia que el vaig veure. “I si la demanes?” “No en sé”, va contestar. “Però saps el Parenostre, oi?”. Li vaig agafar les mans i vaig començar a resar el Parenostre. Quan vaig arribar a “faci’s la teva voluntat així en la terra com es fa en el cel”, ens vam mirar als ulls. Aleshores li vaig dir: “Si és la Seva voluntat… (i vaig deixar la frase en punts suspensius, com dient: que tinguis fe, que visquis, que moris…)”
No sabem de què ha mort. Una hemorràgia interna de la qual no s’ha detectat l’origen, han dit.
Sé que és el meu desig que em porta a pensar que la voluntat del Pare i aquesta seva criatura van coincidir la matinada d’ahir.
En parlaves de forma propera, ens feies participar d'aquests moments i de la intimitat de les darreres hores del malalt.
ResponEliminaJa no hi és, dius, i parles d'una coincidència que es produeix en el teu desig. Segurament és així, i si ha una força, per petita que sigui, seguirà aquest camí de companyia.