A França, després de la gran guerra, la gent va trigar tres anys a tenir la mateixa renda que abans de començar-la. Els pobles anglès i alemany va trigar una mica més: cinc anys. A Espanya es va trigar divuit anys. Fins a l’any 1952 hi va haver cartilla de racionament. La postguerra espanyola va ser molt llarga a causa de la corrupció que es va produir de seguida amb el mercat negre i l’estraperlo. Els que s’hi van fer rics, i van ser molts, van allargar la situació tant com van poder i a Franco ja li anava bé que els vençuts es morissin de gana. Perquè els que més gana van passar van ser els vençuts. A molts se’ls va negar el pa i la sal. Doble càstig, doncs.A Barcelona, on tot s’ha de comprar, amb aquells salaris de misèria la fam va ser espantosa. Moltes criatures van morir de desnutrició i altres van créixer raquítiques. Ara d’això en diuen danys col.laterals i ho són pels danys que n’han resultat. A la cartilla de racionament dels meus pares només tocava un litre de llet a la setmana, i encara perquè hi havia una criatura. Aquell litre de llet s’havia d’allargar uns quants dies. I la meva mare aigualia un litre de llet que ja li devia venir aigualit de la vaqueria on l’havia d’anar a buscar al carrer Déu i Mata de Les Corts.
Tinc una osteoporosi severa des de fa molts anys. Amb aquests antecedents, tenia tots els números. Compta la genètica, però l’alimentació dels primers anys de vida són cabdals.
(extret de La capsa verda)
Tens tota la raó, i les vivències que expliques fan posar la pell de gallina per l'empatia amb els altres, els més febles, les criaturetes. Tens el do d'explicar les coses de manera que el lector les viu.
ResponEliminaÉs possible que de les mancances de llavors pervinguin els dolors d'ara. Quins càrrecs de consciència per als botxins. Quin orgull, el dels seguidors dels botxins, en no voler reconèixer aquest dolor i encara s'hi fan forts. Hi tornarien, sense gaires miraments, per això no demanen perdó, perquè ja els va bé.
Jo vaig néixer en una casa de pagès ipodia beure llet de vaca, degudament bullida. Me'n varen donar tanta com en vaig voler. I parlo d'aquells anys, és clar. Doncs també tinc una osteoporosi important. La meva mare que tan em va alimentar no s'ho podia creure.
ResponEliminaNomés he volgut deixar el meu testimoni. Freqüento aquest blog que m'encomana pau.
Salutacions!
Benvolguda Glòria: compta la genètica i la menopausa, que a vegades fa estralls en el cos de la dona quan les hormones baixen en picat.
ResponEliminaUna salutació cordial
Llegint entrades com aquesta me'n a dono que vaig ser molt afortunat d'haver trobat el vel d'harmonia!
ResponEliminaDemà regalo "Dona i art" a una estudiant de medicina a la que vaig recomanar el teu bloc... i ho ha fet.
Ja hi compto am dolors amb l'edat i la menopausa. Només he volgut explicat que amb poca o molta llet, l'osteoporosi pot sortir tan tranquil·la i arribar a ser seriosa.
ResponEliminaConvis amb els meus danys laterals que unes vegades donen més murga que altres. Accepto el pas del temps fins i tot somrient al costal de les capsetes d'analgèsics. Importa que encara som aquí i, sovint, somriem
Una salutació per tu!