Conec moltes dones que han tingut o tenen un càncer de pit (o altres tipus de càncer). La majoria s'ha curat, altres han mort. Totes, però, sense excepció, han mostrat una gran fortalesa d'ànim, a vegades exemplar. Si no eren prou valentes s'hi han tornat. Algunes han sofert una transformació radical de la seva persona. Si una es lleva d'una malaltia greu, es lleva més comprensiva i empàtica amb el dolor humà. Sap -se li ha revelat durant les hores fosques- que quan un cos pateix, pateix tota la Humanitat. El destí personal és salvar-nos. Però el destí final de l'Existència és salvar-nos tots.dimecres, 23 de febrer del 2011
Salvació
Conec moltes dones que han tingut o tenen un càncer de pit (o altres tipus de càncer). La majoria s'ha curat, altres han mort. Totes, però, sense excepció, han mostrat una gran fortalesa d'ànim, a vegades exemplar. Si no eren prou valentes s'hi han tornat. Algunes han sofert una transformació radical de la seva persona. Si una es lleva d'una malaltia greu, es lleva més comprensiva i empàtica amb el dolor humà. Sap -se li ha revelat durant les hores fosques- que quan un cos pateix, pateix tota la Humanitat. El destí personal és salvar-nos. Però el destí final de l'Existència és salvar-nos tots.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La intenció de la Medicina potser sí que és provar de salvar-nos. La vida té la mort com a destinació final, i és saviesa comprendre-ho i adaptar-s'hi.
ResponEliminaQue al darrere hi hagi un espai inconegut, és cosa que ningú no sap, però pensar-ho aporta consol a molts.
Doncs si, la meva experiència també es aquesta.
ResponEliminaEs més, veig moltes dones que davant la proximitat de la mort expressen la seva preocupació... pels altres, pels fills encara massa joves que queden, per la mare massa vella.
Qui els cuidarà?
Hi ha menys egocentrisme, més generositat.
Les emocions es comparteixen amb més naturalitat, l'estimació i l'afecte son més presents...
Finalment, la regla no escrita: una persona mor com a viscut.
Ignasi: ho descrius molt bé, també aquesta és la meva experiència. La meva àvia, que algunes persones tenien per una mica egoistona, no va deixar-se anar fins que no li vaig dir que el seu renét (el meu fill gran) estava bé d'una malaltia que l'afectava. No era veritat. Però no crec que aquesta mentida meva hagi anat gaire lluny, en l'infern dels pecats, ja que ella va sospirar fons i va morir en pau.
ResponEliminaEl nostre destí final és palmar-la, però si hem de viure, és millor que sigui amb el menor patiment possible. I si hem de patir, que al menys ens serveixi per aprendre alguna cosa, com moltes persones realment sí que fan.
ResponElimina