Aquest estiu, visitem museus!

El director del Prado, museu a punt de celebrar el seu bicentenari i que comença a patir massificació, saturació de visitants com li passa al Louvre o al British, deia, planyent-se’n, que el 80% de museus de què disposem no són visitats a desgrat del seu interès. Cert. Llevat dels museus nacionals que semblen d’obligada visita si més no per part dels turistes per tal de fer les fotografies que testimonien el seu pas, els altres museus estan buits i no és pas per manca d’atractiu, i no cal anar gaire lluny: a Vilanova i la Geltrú en tenim un d’extraordinari: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, que és una joia, amb la petita mòmia Nessi inclosa per aquells que busquen la seducció del que és exòtic.

     

Llevat dels particulars, les entrades dels museus acostumen a tenir preus populars, són més barates que un gelat, un refresc o una cervesa, de manera que aquesta no pot ser la raó de la manca de visitants, o que siguin tan escassos. El tema és d’arrel cultural, tot i que això encara no es vol veure en la seva nuesa perquè és preocupant. Segles d’esforç per salvar i cultivar el patrimoni artístic i cultural, i ara que el tenim en les millors condicions de la història, al públic, en general, no li fa ni fred ni calor. La reivindicació de la cultura, la seva democratització, ha estat una posa? Pel que es veu, sí. No diré que la indiferència envers la cultura sigui una tragèdia humanitària, però cal reconèixer que és desolador veure que no s’aprofita l’oportunitat d’enriquir la sensibilitat amb tanta bellesa com s’ofereix a l’espectador.

     

Ara que a CaixaForum hi ha una mostra de nivell, Faraó. Rei d’Egipte, amb peces provinents del British, val la pena recordar que a Barcelona tenim el nostre Museu Egipci amb peces de gran bellesa artística i valor etnogràfic. L’egiptologia té tradició a casa nostra d’ençà que el viatger i escriptor Eduard Toda (esperit inquiet que va explorar la tomba de Sennedjem a Deir el Medina, a Tebes) va donar la seva col·lecció de peces egípcies al Museu Balaguer, que va ser inaugurada el 1886. Un bon recorregut per un dia de vacances podria ser un passeig per aquests indrets expositius. Aquest estiu, visitem museus!

(article publicat a La Fura, 26 de juliol de 2018)

Les primeres paraules

La meva mare té una memòria prodigiosa i és un plaer escoltar-la com explica episodis antics, tan antics com el començament del món, del meu món, si més no, que relata amb tot luxe de detalls. Tant que puc imaginar l’escena a la casa de l’Avinguda de Sarrià, on ella ha viscut des que va posar els peus a Barcelona. Veig perfectament el dormitori dels meus pares amb els primers mobles que hi van tenir, molt a la moda de l’època, els primers anys cinquanta, ja que jo vaig néixer l’any 1951. El aquest episodi em veig a set mesos un lluminós diumenge al matí aixecant-me del llit de baranes que veig com si hi fos al davant o a dins, tant hi fa, em veig posant-me dempeus i dient al meu pare: Papa. Aquestes van ser les meves primeres paraules dites amb una dicció precisa, retallada, a dir de la meva mare, paraules dites sense balbucejar, com seria sempre a partir del moment en què vaig començar a parlar. A tretze mesos em vaig trencar la cama esquerra i jo mateixa vaig explicar al metge com m’ho havia fet.

     

Les càlides paraules em venien de la mare i les vaig dirigir al pare. Pot semblar una anècdota si ens quedem aquí. Però anant més enllà, segons Max Pulver, que va teoritzar sobre el simbolisme de l’espai i que vaig conèixer quan feia grafologia pel gust de bussejar en aquesta ciència, si ara tinguéssim un paper al davant diríem que la zona de la mare, de la història i del passat es troben a la banda esquerra del paper, i la zona del pare i del futur es troben a la dreta. Les paraules, doncs, em venien de la mare, de la història, de la tradició, de la cultura, de la terra. Però un cop apreses les paraules, el meu instint vital i intel·lectual les va dirigir cap a la zona del pare, zona de la projecció, de l’exploració, del futur. La paraula papa, dirigida al meu pare perquè em fes atenció, era també una proclamació de principis de cap a on dirigiria a partir d’ara la meva vida. És pot dir que tinc imaginació, i és cert, com és cert que la memòria és una reconstrucció, una creació de la ment, tot i ser absolutament fidel a la veritat perquè no invento res.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juliol de 2018)

El somriure de l'esfinx

Amb alegria íntima anuncio aquesta novetat... L'ha editat Pagès editors i aquesta setmana ja es distribuirà a les llibreries.

Dones fortes

Nou anys i nou dones entrevistades, de les quals Monika Zgustova en fa un retrat a Vestides per a un ball a la neu i les compara, pel seu capteniment, amb figures de l’imaginari jueu com Judith i la dona de Lot, o grec, com Penèlope, Minerva, Ulisses, Ariadna, Psique, Antígona i Eurídice. Zgustova les va anar a trobar a les seves cases de Moscou, Londres o París. Dones sobrevivents als gulags siberians, camps de càstig i treballs forçats del règim estalinista on la repressió era brutal, tantes hi van deixar la pell. La policia secreta les detenia a qualsevol hora i per causes arbitràries. En un cas, la detinguda duia un vestit de ball, que aviat va mudar en un parrac. Nou dones de les quals anem sabent les credencials: científiques, mestres, matemàtiques, poetes, actrius.

     

En les entrevistes, narrades amb el seu talent d’escriptora, Zgustova ens presenta dones fortes. Ho havien de ser. O s’hi van tornar. ¿Què les ajudava a passar anys menjant a penes res i treballant per sobre de les forces dels seus cossos migrats? Sovint, la cultura. I la fraternitat entre les preses, l’ajuda mútua. Aquestes amistats eren com bastons que ajuden a caminar. En algun moment d’aquests relats que no he pogut llegir seguits perquè em feien mal a les entranyes i els havia d’anar paint a poc a poc, he recordat el llibre de Margarete Buber-Neumann sobre la seva amistat amb Milena Jesenská, l’estimada de Kafka. Es van trobar en el camp de concentració nazi de Ravensbrük. De Milena, que va morir al camp, havia escrit Kafka que era un foc ardent com no havia vist mai. També les entrevistades per Monika Zgustova: Ziara Vessiòlaia, Susanna Petxuro, Ela Markman, Elena Korybut-Daszkiewicz, Valentina Íevleva, Natàlia Gorbanévskaia, Janina Misik, Gàlia Safónova i Irina Emeliànova semblen il·luminades per aquest esperit, aquest foc viu a desgrat d’una situació que denigra la persona, que la vol deshumanitzar. Aquestes dones confinades van mantenir la seva dignitat. Els seus cossos van quedar malmesos, la salut, fràgil, totes tenien problemes de mobilitat quan Zgustova les va visitar. Però l’ànim, aquella seguretat interna, era dempeus.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juny de 2018. La imatge que il·lustra aquesta entrada de fet està feta a Weimar l'estiu de 2010, en un cementiri on hi ha enterrats comunistes russos)

El senequisme de la Trini

Es deia Trini L. R. Era una dona soferta i generosa, treballadora i pragmàtica. Havia emigrat a Catalunya, a Barcelona va construir la seva vida, va formar una família. Després d’una estada breu a cures pal·liatives –hi ha mals terribles que necessiten aquest consol-, ha mort amb lucidesa, deixant les coses ben endreçades com a bona cuidadora que era dels seus. Benaurats els moribunds i famílies que poden acomiadar-se així, amb aquesta pau.

     

Pensava en aquestes coses mentre es celebrava el funeral de la Trini, i com un flaix em va venir al cap la figura d’aquell gran pensador que va ser Sèneca i el que en podríem dir el senequisme, que més que una idea filosòfica és una actitud que no només propicia un art de viure sinó també un art de morir. No en va, molts escrits de Sèneca, que havia nascut a l’Espanya romana, temps a venir van ser incorporats per l’Església catòlica al repertori dels sermons populars. Les Cartes a Lucili o les consolacions a Hèlvia, a Màrcia, es predicaven des de la trona i així arribaven a tothom.

     

De la veritat de la mort, i de la seva comprensió cabal, depèn la nostra actitud davant de la vida. Els nostres temps postmoderns, asèptics i descreguts miren de lluny la mort amb una incomprensibilitat que sembla impròpia de les societats més alfabetitzades i informades de la història. És una actitud senequista contemplar la realitat tal com es presenta, i negociar-hi tot el que faci falta, com convida a fer el filòsof. L’hàbit de l’estrateg, tan útil en qualsevol campanya que emprenguem, es mostra en la vida i, si pot, també davant la mort, ja que no sempre ens són donats aquests moments de lucidesa si morim de forma malaguanyada, com és un accident o un atemptat, posem per cas.

     

Els estoics, i Sèneca ho era, aguanten el tipus. Res més antisenequista que la queixa de Job, el ploricó, el demanar comptes a la divinitat, la que sigui. Quina elegància, la dignitat humana. És la màxima bellesa, al meu entendre, aquest capteniment auster que es retira del pensament i de l’acció vulgar o inútil. Sèneca, el senequisme, procedeix amb raó, però molt més tendeix a procedir amb harmonia, que vindria a ser l’estètica de l’ètica. Tot un estil.

(article publicat a La Fura, 25 de maig de 2018)

Jocs Florals a la Llar Pàdua

Juntament amb Marta Miró, Quim Boleda i Miquel Lligadas, i invitada per Xènia Milà, responsable del Grup Atra, he exercit de jurat als IV Jocs Florals convocats per la Llar Residència Pàdua, Pisos, Club Social i Actua tots per tots. Els treballs presentats, 34. Els premiats, que també ho van ser en la modalitat de dibuix, van rebre el guardó amb aquella alegria íntima que fa de tan bon sentir.

     

En molts moments els qui escrivim som sol·licitats per exercir de jurats de Jocs Florals. La lectura dels treballs demana atenció a tots els nivells, el literari per descomptat, però també l’humà, aquell fons que dóna llum a la forma, que la il·lumina, que crida des de dins amb aquell so de les mars profundes. I més en aquest cas, ja que es tractava de la recepció d’escrits de persones amb un trastorn mental, sovint sever. Justament l’escriptura creativa, un primer graó en l’escala literària, és un sender benèfic per al procés d’integració i normalització social de les persones usuàries d’establiments com la Llar Residència Pàdua o el Club Social del Garraf.

     

Manllevo unes paraules del psiquiatra Ricardo Ramos quan diu que les persones no tenen una història sinó un passat, i que aquest passat és un viver d’històries virtuals. D’històries virtuals és plena la literatura alimentada per la vida. Parlant amb Marta Miró, que condueix un taller d’escriptura creativa al Club Social, em deia que quan a algun dels seus alumnes li feia la pregunta de si allò que havia escrit tenia res a veure amb una experiència pròpia, la resposta era que s’ho havia inventat. Com sigui, és cert. Perquè el que anomenem memòria és una reconstrucció dels fets. D’aquí ve que una teràpia que ajudi a construir una història alternativa pugui oferir possibilitats de reduir el sofriment mental. En artistes plàstics com Joaquim Pijoan, i dit per ell mateix, l’escriptura, que li ha fet guanyar bastants premis literaris, li ha servit de teràpia.

(aquest article s'havia d'haver publicat avui, 4 de maig de 2018 al DV -Diari de Vilanova-. Avui mateix s'ha sabut que aquesta capçalera ha acomiadat tota la plantilla després d'un procés empresarial fallit. Em fa tant de mal al cor, aquesta pèrdua, que ni sé què dir)

Romanç del cavaller sant Jordi

La foscor era sota les parpelles closes.

Aquesta és la foscor dels ulls.

L’altra, la immensa,

era veïna de la clarícia.

El cavaller va obrir camí en el nu,

en l’espadat de l’existència;

va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;

sentia el plor de la rosa.

I ho va escriure.

I la nació va saber que hi havia hagut

nit en el terra humit,

camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.

23 d'abril de 2018. Bona Diada!

Sant Jordi agredolç

Hauria d’estar contenta, aquest sant Jordi. Tinc dos llibres de publicació recent: un de poesia i un altre d’assaig, treballats, com sempre, amb aquell instint de vida per florir i amb aquella vocació insubornable que demanava Rainer Maria Rilke al jove poeta a l’hora de dedicar-se a un mester amb tanta exigència com és la poesia i el pensament.

     

Però entre les roses vermelles com cor oberts a l’aire càlid d’abril, hi ha les roses grogues, com els llaços que ofenen. Cal llegir entre ratlles, cal llegir en el subconscient del qual poca idea en té el jo conscient, a vegades. Quan un ministre dies enrere afirmava, irat, que el llaç groc ofèn, està dient per objecte interposat que és la catalanitat la que ofèn. Tota manifestació, pacífica o reivindicativa, s’ha convertit en una gran ofensa. Ja ho heu sentit: tot el que fem, mostres de terrorisme. Pensem una mica sense enfilar-nos en gaires conceptes filosòfics sense descuidar els psicològics, això ho farem un altre dia. Només direm que un poble que fa dels llibres, de les roses i dels llaços grocs símbols de cultura, d’amor i de fraternitat és un poble amb un nivell de civilitat i democràcia remarcable. No hi és tothom, dins aquest poble, ja sento dir. Cadascú és allà on és. Hi ha una cosa certa i és allò que fa cadascú. Les obres. Si es va estrenyent el cercle fins arribar a l’escriptura –amb l’expressió plàstica i la musical ja ha passat-, alguns podem ser acusats de terroristes. Mireu-nos bé, acusadors. Amb quina cara gosareu apuntar-nos, coneixent les nostres obres?

     

Un sant Jordi agredolç. No puc estar contenta. Em fa mal ofendre perquè no ofenc. Em fa mal que se’ns digui terroristes, que se’ns llanci aquesta fletxa enverinada a l’ànima amb voluntat d’exterminar-hi la catalanitat. Les paraules no només són portadores de conceptes sinó també de símbols. Malgrat tot, tinguem una bona Diada!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'abril de 2018. Tinguem presents els Jordis empresonats)

Excèntric William Morris

     

He anat al Museu Nacional d’Art de Catalunya a visitar l’exposició William Morris i el moviment Arts&Crafts a Gran Bretanya. En el meu primer viatge a Londres ja vaig seguir les seves petges per la ciutat imantada per la seva figura imponent i excèntrica, per a mi admirable ja que, com ell, detesto l’adotzenament. Com ell penso que en la mesura de les nostres possibilitats i límits hauríem de fer per produir bellesa, coses belles, tant amb les mans com amb el pensament.

     

William Morris (1834-1896), que aquí ens va anostrar aquell gran sensible a la bellesa de l’art i l’artesania que també va ser Alexandre de Riquer, va ser un renaixentista en ple apogeu del capitalisme industrial, un esteta refinat davant la vulgaritat de la producció en massa, un poeta atret per l’imaginari medieval i les sagues nòrdiques pròpies de la seva cultura, un dissenyador tèxtil inspirat –les peces exposades al MNAC són d’una bellesa corprenedora-, i un agitador socialista fervent, o, millor encara, un lliurepensador convençut que la qualitat humana s’havia de preservar de l’alienació que la industria capitalista provocava en la triomfant, altiva societat victoriana que li va tocar viure.

     

William Morris és un exemple d’home culte fill de casa bona que va emprar tota la seva energia, que no era poca, a crear art en cada peça que dissenyava, alhora que s’escarrassava per defensar els drets humans de la classe treballadora explotada. En el seu empeny, Morris va decidir donar nova forma als moviments culturals i estètics del segle per resistir les bosses de misèria que s’anaven instal·lant, ja que la misèria no només és econòmica sinó moral. Morris es va erigir en una veu radical en contra de la lletgesa que el món industrial anava afaiçonant en la seva desconsideració i depredació de la natura i de la vida humana en la seva senzillesa. En la ment de Morris, la tècnica no podia ser altra cosa que un mode més d’ètica i no un temple per sacrificar la humanitat de la vida. A vegades tenim la sensació que no hem sortit d’una sínia que va donant voltes sobre ella mateixa, ja que ara podríem dir el mateix.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2018.

A la imatge, publicacions de William Morris o referides a ell)

Meditació davant la televisió

Aquest dijous i divendres passat (29-30 de març) s’han vist imatges a la televisió que posaven els pèls de punta, anguniejaven. Les processons de Setmana Santa formen part de l’imaginari tradicional i tenen el seu sentit litúrgic. L’esglai ve de l’aparició, que es va fent tradició, de legionaris armats amb metralletes fins a les dents i cantant amb veu ronca i viril, tot i que desafinant, el seu nuviatge amb la Mort. A aquests soldats mercenaris els acompanyaven encaputxats, autoritats eclesiàstiques i civils, en algun cas fins i tot ministres del govern espanyol. Fa la impressió que la Inquisició no ha marxat mai.

     

He recordat el meu primer viatge a Holanda, Bèlgica i Dinamarca en els primers anys setanta. En la gent que entrava a les esglésies vaig advertir un capteniment que no coneixia: era fruit d’un sentiment religiós adult, seriós, amb un gran coneixement de la Bíblia comparat amb el nostre, tan feble, tan escàs, i tot això al costat d’una fe vibrant, delicada, lluminosa, oberta al misteri. Igualment el seu ateisme no era una posa, com sovint és aquí, sense més argument que la negació, sinó un ateisme de convicció emparat en un gavadal de lectures. La paraula evangèlica regnava amb igual intensitat tant en les esglésies catòliques com en les protestants de diferent signe. Aquí, el diàleg i la reflexió només el vaig trobar en el que aleshores s’anomenaven comunitats cristianes de base. No preteníem saber res com a certesa sinó que ens permetíem i buscàvem debatre les Escriptures per viure a fons un cristianisme que sempre està per fer. La radicalitat de la proposta cristiana demana coratge i responsabilitat, valor per a l’examen de consciència, sinceritat en fer-lo. No pensàvem que recularíem. Creixen noves formes d’Inquisició, expressió de velles imposicions i d’un cristianisme histriònic, de galeria, ara de pantalla.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 6 d'abril de 2018)

Cabanyes i l'evolució pictòrica

Alexandre de Cabanyes va viure 95 anys. Una llarga vida, també com a artista. Va pintar fins al final, fins que la vista li ho va permetre. Molta gent a aquesta edat s’asseu al banc del si-no-fos. Ell no. Va viure sempre amb vigor l’instant que omplia de vida multiplicada no només amb la pràctica de l’art sinó també amb la intensitat de la pulsió que l’empenyia a pintar.

     

Alexandre de Cabanyes, home autodeterminat, es va reivindicar sempre com l’últim modernista. Així remarcava la concepció de la pintura impressionista que va practicar. Va fer pintura figurativa. No el va atraure l’art abstracte que devia conèixer a Munic en l’art promogut per Wassily Kandinsky en la tesi que va exposar al llibre De l’espiritual en l’art (1912). Kandinsky va despullar les formes. En canvi, la idea de l’espiritual en l’art en Cabanyes (millor dit, la vivència de l’espiritual en l’art) eren les formes encarnades en la línia de glorificació del sentit de la vista del Cant espiritual de Joan Maragall, un modernista com ell. Cabanyes no va fer una pintura fruit d’imatges internes sense forma sinó una pintura de gran sensibilitat plàstica que evocava una visió concreta: un paisatge, un jardí, una escena de mar o de platja, un retrat.

     

Un pintor ha de ser fidel a la seva manera de ser. Cabanyes, que com el mateix Kandinsky entenia el valor d’una línia i d’un punt, va fer evolucionar el seu estil artístic cap a unes pintures de colors per capes, transparents, de línies suaus, de contorns difuminats. Cabanyes no va evolucionar fent trencadisses, com Picasso. Picasso era un buscador. Cabanyes era un trobador. Un i altre van evolucionar segons la seva idiosincràsia. La psicologia d’un pintor determina la seva expressió artística. Cabanyes va fer una pintura de tema recognoscible, però de factura evanescent, com si el pinzell no hagués tocat la tela. Era la seva forma de representar l’espiritual de la matèria.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 23 de març de 2018. A la imatge, un dibuix-aquarel·la d'Alexandre de Cabanyes de la seva època de París, quan feia la bohèmia)

Cartes impertinents de la Capmany

Ric i m’exalto sola, parlo amb ella com si la tingués al davant: Mira que ets, M. Aurèlia! Estic rellegint Cartes impertinents de dona a dona, reeditades per Cossetània en l’any del centenari del naixement de la Capmany, com li dèiem a casa. Les bones estones que ens havia fet passar aquesta dona intrèpida, intel·ligent i d’humor i geni agut, a la meva amiga Natàlia i a mi amb les mares respectives aquells vespres al Fòrum Vergés. Hi vèiem pel·lícules d’art i assaig i l’escriptora, que conduïa el fòrum posterior, feia uns bons comentaris que a vegades treien l’entrellat del guió, però a vegades no del tot, i aleshores el debat estava servit! Sort que era divendres al vespre i el dissabte no havíem d’anar a treballar, la meva amiga i jo. Perquè se’ns feien les tantes discutint. La Capmany era un pou d’arguments que enfilava amb una destresa extraordinària.

     

La Capmany va escriure molt: novel·la, narrativa curta, assaig, guions de ràdio, contes per a infants, teatre. I tot això desenvolupant una activitat mediàtica que la va convertir en una intel·lectual respectada i popular. Amics que havien estat a casa seva havien dit que feia l’arròs alhora que tenia un paper posat a la màquina d’escriure i escrivia, tac-tac.

     

Les Cartes impertinents van ser publicades l’any 1971 per l’Editorial Moll, de Mallorca. Cartes que han estat molt esmentades, com la carta de la dona de bé que escriu a l’assassina de l’àngel de la llar. Cartes que es van popularitzar pel seu to provocatiu, de tu a tu entre dones de totes classes: anònimes, famoses, personatges històrics o literaris com ara Teresa la Ben Plantada, a qui la Capmany escriu disfressada de feminista, o la dona desenamorada que escriu a la monja portuguesa Mariana Alcoforado. El llibre respira feminisme, i cosa que sorprèn en ple 2018, les reivindicacions que feia la Capmany, lúcides i punyents, no han perdut vigor. És com si el temps no hagués passat i encara estiguéssim empantanegats en rols que ja haurien d’haver passat avall. Llegiu Cartes impertinents de dona a dona, o, millor, de dona a home. Ells ens llegeixen poc, la veritat, i això la Capmany també ho diu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de març de 2018. A la imatge, cobertes dels llibres ara mateix publicats per a commemorar el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany)

Panikkar i la mística

Raimon Panikkar (1918-2010), de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement, era una persona amb carisma. Fill de pare hindú i de mare catòlica, va establir ponts de diàleg entre Orient i Occident d’una forma tan emotiva com intel·lectual. Creient i investigador apassionat, però amb rigor (era molt perfeccionista), també era un creador i un visionari a la manera de Ramon Llull, amb qui l’hem d’emparentar, tots dos incardinats en la fe que es basa en la pròpia experiència del sagrat.

     

Raimon Panikkar, sacerdot vocacional, era un pensador que va escriure una obra filosòfica i teològica extensa. Fragmenta està editant les obres completes de Panikkar amb cura exquisida. La seva ment inquieta i sensible va explorar diversos camins espirituals i en va donar notícia escrita. Les seves reflexions, recordades per la gent que les escoltava, o els escrits de les entrevistes que se li van fer, constitueixen el viu testimoni d’un pensament que travessa fronteres tan geogràfiques com mentals.

     

En una conversa amb Gwendoline Jarczyk (Entre Déu i el cosmos, Pagès editors), diu Panikkar sobre la mística, per a res una vivència fora del món, el pensador considera que és l’experiència de la realitat pura: La mística autèntica no té res a veure amb el misticisme. La mística autèntica ens obre a la realitat tota sencera, sense excloure’s-en com si fóssim observadors exteriors (...) Allò que veu el místic no és qualsevol part del real a la qual només ell tindria accés. Cal entendre la mística com una expressió de la relació integral, a-dual, entre el microcosmos (els humans) i el macrocosmos (l’univers, la humanitat). Relació en cos, ànima i esperit. Per aquesta raó és tan difícil l’exposició oral o escrita d’aquest estat de comunió amb el cosmos. Només alguns poetes de profunda vida interior han estat capaços d’expressar-ho amb paraules que sovint se serveixen del llenguatge de l’amor.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 23 de febrer de 2018)

Isak Dinesen i el Carnaval

Isak Dinesen és el pseudònim de la gran escriptora danesa Karen Blixen (1885-1962). Una màscara, doncs, que amagava una personalitat femenina d’alt voltatge intel·lectual i espiritual del segle XVIII, segons ella, i encara afegia que tenia tres mil anys d’antiguitat. Una manera hiperbòlica de dir que el seu ser al món com una dona intrèpida (recordin els lectors les seves Memòries d’Àfrica) abraçava temps immemorials.

     

D’Àfrica, i en contacte amb la literatura oral que li és pròpia, Dinesen aprendria a ser una gran escriptora d’històries. Tot i que va escriure dues novel·les, Dinesen ha destacat per ser una contista excel·lent. En morir va deixar obra inèdita recollida divuit anys després: una col·lecció d’assaigs, Daguerrotypes, i un conjunt de contes, Carnaval, i que porta el subtítol d’Entreteniments, molt adient a l’esperit del Carnaval, tant si es viu en directe com en contemplació. Les figures del Carnaval inviten a la mirada.

Els contes de Carnaval compleixen una de les funcions que l’escriptora de contes gòtics i contes d’hivern també s’havia proposat: seduir, imantar, encantar a través d’una literatura amb els efectes tornassolats dels vestits de seda i els brillants dels lluentons. Isak Dinesen tenia molt de maga, així com també li agradava fer jocs de mans, o de paraules, o de disfresses. El conte titulat Carnaval, i que l’autora situa el 1925, està protagonitzat per unes noies que es disfressen de Pierrot, Arlequí, del filòsof Soren Kierkegaard i de Camèlia. Sembla que aquesta fa un goig que enamora, amb el seu vestit de setí rosat i prou escotat com per deixar a la vista els braços i l’espatlla nua. L’argument de la història comença una mica més de la mitja nit quan vuit joves, nois i noies, surten del ball de l’òpera de Copenhague per assistir a un sopar privat, i que després de l’àpat tenen intenció de tornar-hi. Ara ja podem imaginar, que és Carnaval.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 9 de febrer 2018. La il·lustració és obra de la pintora Adelaida Murillo)

Democràcia, formes, actituds

La democràcia no és només una opció política: és un estat de la ment i del cor, ja que també és un sentiment. La democràcia es basa en una actitud de fons, una noblesa d’ànima que pren unes determinades formes a l’hora d’expressar-se. El demòcrata és tolerant, educat, dialogant, no violent. El demòcrata escolta, fa lloc a l’altre, guarda un determinat to de veu i de gestos a l’hora de parlar, és pacient i espera el seu torn per fer sentir el seu criteri. No fa demagògia i conté els seus sentiments, no els tira pel cap de ningú, tampoc les paraules, que mesura perquè el porta un sentit de respecte envers tothom, pensi el que pensi cadascú. Les seves idees són fermes, però dialoga, pacta, no imposa res.

Fa mal a les orelles que es tergiversi la paraula democràcia quan és dita, com sentim sovint als mitjans de comunicació i al carrer, com si fos una pedra llançada amb violència, amb esperit de guerra civil. Espanya és un estat democràtic sobre el paper, però no pas en les maneres que, està clar, es tradueixen en accions polítiques autoritàries. El demòcrata té un tarannà obert i dialogant, i d’això n’estan molt faltats, a Espanya, però també aquí, entre els que parlen amb violència verbal i amb mentida. No és que no ens puguem entendre entre republicans i unionistes, és que és la mateixa actitud superba i de menyspreu que no ho facilita. Així hem arribat on hem arribat. La política, que és una qüestió de formes, també és una voluntat d’entesa.

La democràcia és un humanisme, una forma de civilització. Cal educar-nos en democràcia que no és només un camí polític i jurídic, sinó, sobretot, una educació en el respecte i en la consideració dels altres com algú igual a tu. El demòcrata és un defensor dels drets humans i de la llibertat. Sense drets ni llibertat no ens podem desenvolupar. Els guanys de la política i de la cultura han de ser per a tothom. Volem ser feliços i útils, i amb els drets i la llibertat segrestada això no és possible. La democràcia no és el Paradís, però permet fer-ne un tast en la mesura que ens fa millors persones.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de febrer de 2018. Avui, dia de la Candelera, il·lustro aquest article amb una fotografia de la mimosa, la flor dels petits sols, que ja ha florit al jardí de casa)

Sentiment democràtic

A finals del 1945, pocs mesos després d’acabada la Segona Guerra Mundial, George Orwell escrivia una carta a Arthur Koestler comentant-li el projecte que estaven elaborant, amb qui n’havia parlat, com el podrien dur a terme. Es tractava de crear una organització internacional, similar a la Lliga pels Drets Humans que existia abans de la guerra. La seva finalitat era protegir l’individu, a qualsevol país, de la detenció arbitrària i l’empresonament sense judici, de la deportació del seu país natal o de la restricció dels seus moviments dins d’aquest, la promoció de la llibertat d’expressió i de premsa, i del dret de tot individu a nomenar i a votar el candidat de la seva elecció. Els noms que havien proposat per aquesta organització internacional la qual, naturalment, havia d’estar per sobre dels Estats i els seus interessos, era Lliga per la Defensa i el Desenvolupament de la Democràcia, i Lliga per la Llibertat i la dignitat de l’Home. El motiu d’aquesta iniciativa era que tant Orwell com Koestler, i amics de prestigi intel·lectual com Bertrand Russell, Barbara Ward o Tom Hopkinson, era que consideraven que el sentiment democràtic (així ho escriuen ells), havia baixat a tot el món i calia una organització internacional que defensés i promogués la democràcia.

Els lectors hauran apreciat la similitud amb el moment històric que vivim, de la baixada, si és que mai ha existit, del sentiment democràtic de l’Estat espanyol i la seva representació a Catalunya. Si Orwell, Koestler, Russell i els intel·lectuals que recolzaven la idea haguessin reeixit en la creació d’aquest organisme, ara ens hi podríem acollir per defensar els drets democràtics d’empresonats i exiliats. Per què aquesta Lliga no va prosperar? Va començar una guerra freda que va dividir en món en dos blocs i no va acabar fins a l’enderroc del mur de Berlín. Caldria recuperar la iniciativa en bé de la democràcia al món.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 26 de gener de 2018. A la fotografia, una fràgil papallona enmig d'un camp d'espígol)

Màrius Torres i Puig d'Olena

El 29 de desembre de 1942 moria al sanatori de Puig d’Olena Màrius Torres. Tenia 32 anys. Aquest any ha fet 75 anys d’aquesta mort prematura. La seva poesia, difosa pel seu amic l’escriptor i editor Joan Sales, és un dels pilars de la literatura catalana del segle XX. He de dir que la seva poètica d’arrel espiritual va influir en l’escriptura del meu primer llibre publicat, de fet una plagueta, In memoriam.

     

Vam anar al sanatori de Puig d’Olena el passat dia 3 de gener. El dia, una mica bromós, s’aixecava molt a poc a poc, en aquelles alçades, i feia un vent fred i humit. Les estances lluminoses i pulcres de l’antic sanatori ara són del Centre Residencial d’Acció Educativa, on es té cura d’infants amb problemes. Amb hospitalitat ens va atendre la directora del Centre, la germana Conxita, monja dominica com ho eren també les monges que atenien els malalts ja l’any 1935, quan el jove Màrius va arribar a Puig d’Olena per curar-se. Volíem veure l’habitació on el poeta, que havia estudiat medicina, va escriure gairebé tota la seva obra. Va viure en aquest sanatori set anys. Ens podem fer càrrec del seu estat d’ànim i de les seves inquietuds intel·lectuals llegint les cartes que es van adreçar Màrius Torres i Joan Sales entre el 1935 i el 1941, així com les cartes, publicades fa poc, que es van intercanviar des del sanatori mateix amb Mercè Figueres, la Mahalta dels poemes a ella dedicats.

Faig fotografies de l’estança bastant espaiosa i privada, algunes cambres eren compartides. A tocar del llit hi ha l’escriptori on Torres escrivia, estudiava grafologia i filosofia, així com traduïa de l’anglès i del francès Milton, Shelley, Baudelaire, Valéry. Posada de forma discreta hi ha una senyera. Li faig avinent a la germana Conxita, que em diu que no fa gaire que hi és. Sabem que durant la Guerra Civil el poeta patia per Catalunya. Nosaltres ara també, també.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 12 de gener de 2018. La fotografia de l'estança de Màrius Torres la vaig prendre el dia 3 de gener)

Bon any 2018!

Vet aquí la fotografia de grup que es va fer sola, amb el mòbil enfilat en un moble... Hem quedat prou bé en els primers minuts de rebre l'any 2018! Que el tinguem amable i inspirador!

Respecte al caire del nou any

El respecte és una qualitat moral. L’amor o l’amistat no es poden exigir a tothom, però el respecte és degut a tothom, i n’estem ben faltats. Acabem de viure dues campanyes electorals gairebé a tocar l’una de l’altra, no cal que en doni els detalls perquè són sabuts. En aquest temps hem vist com un dels trets més característics que ha sembrat l’unionisme és la manca de respecte envers l’altre, en aquest cas l’independentisme. S’ha volgut ridiculitzar i minoritzar aquesta opció política, legítima com qualsevol altra, fins a l’extrem; més encara: s’ha criminalitzat fins a l’extrem de posar gent pacifista i càrrecs elegits democràticament a la presó uns, obligats a emprendre l’exili forçós altres, i, encara, obrint causes a d’altres agents polítics com avís de seguir amb la manca de respecte pels resultats obtinguts en el que es pot considerar la segona volta del referèndum. Ni tan sols hi ha respecte per les manifestacions pacífiques, nul respecte per la llibertat d’expressió. Tots els mils de milers que ens hem manifestat podem ser reus de sedició en una causa general calcada de la causa general contra Eta. Ens tracten de terroristes, de criminals, sense haver tirat ni un paper a terra. Ens caldrà treballar molt per redreçar aquesta situació.

Sense respecte no hi ha moral, i molt menys empatia i fraternitat (i això que alguns se’n vanten, però no pas a favor de la causa catalana) amb la qual cosa s’ha hagut de batallar, i més que haurem de fer-ho, contra un regiment d’immoralitat coronada amb el 155. Quan sonin les dotze campanades amb les quals entrarem al nou any tindrem ben present que el respecte és mirar de no fer mal en cap circumstància i que és exigible en qualsevol relació humana. La grandesa dels éssers humans es mesura pel respecte de què som capaços. El mal comença en absència del respecte. Que tinguem una bona entrada d’Any 2018!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 29 de desembre de 2017)

Nadala 2017

Nadal, Solstici, renaixement... Fem lloc a tot allò lluminós que vol néixer!