Es deia Trini L. R. Era
una dona soferta i generosa, treballadora i pragmàtica. Havia emigrat a Catalunya,
a Barcelona va construir la seva vida, va formar una família. Després d’una estada
breu a cures pal·liatives –hi ha mals terribles que necessiten aquest consol-, ha
mort amb lucidesa, deixant les coses ben endreçades com a bona cuidadora que
era dels seus. Benaurats els moribunds i famílies que poden acomiadar-se així,
amb aquesta pau.
Pensava en aquestes coses mentre es
celebrava el funeral de la Trini, i com un flaix em va venir al cap la figura
d’aquell gran pensador que va ser Sèneca i el que en podríem dir el senequisme,
que més que una idea filosòfica és una actitud que no només propicia un art de
viure sinó també un art de morir. No en va, molts escrits de Sèneca, que havia nascut
a l’Espanya romana, temps a venir van ser incorporats per l’Església catòlica al
repertori dels sermons populars. Les Cartes
a Lucili o les consolacions a Hèlvia, a Màrcia, es predicaven des de la
trona i així arribaven a tothom.
De la veritat de la mort, i de la seva
comprensió cabal, depèn la nostra actitud davant de la vida. Els nostres temps
postmoderns, asèptics i descreguts miren de lluny la mort amb una incomprensibilitat
que sembla impròpia de les societats més alfabetitzades i informades de la
història. És una actitud senequista contemplar la realitat tal com es presenta,
i negociar-hi tot el que faci falta, com convida a fer el filòsof. L’hàbit de
l’estrateg, tan útil en qualsevol campanya que emprenguem, es mostra en la vida
i, si pot, també davant la mort, ja que no sempre ens són donats aquests
moments de lucidesa si morim de forma malaguanyada, com és un accident o un
atemptat, posem per cas.
Els estoics, i Sèneca ho era, aguanten el
tipus. Res més antisenequista que la queixa de Job, el ploricó, el demanar
comptes a la divinitat, la que sigui. Quina elegància, la dignitat humana. És
la màxima bellesa, al meu entendre, aquest capteniment auster que es retira del
pensament i de l’acció vulgar o inútil. Sèneca, el senequisme, procedeix amb
raó, però molt més tendeix a procedir amb harmonia, que vindria a ser
l’estètica de l’ètica. Tot un estil.
(article publicat a La Fura, 25 de maig de 2018)