Meditació davant la televisió

Aquest dijous i divendres passat (29-30 de març) s’han vist imatges a la televisió que posaven els pèls de punta, anguniejaven. Les processons de Setmana Santa formen part de l’imaginari tradicional i tenen el seu sentit litúrgic. L’esglai ve de l’aparició, que es va fent tradició, de legionaris armats amb metralletes fins a les dents i cantant amb veu ronca i viril, tot i que desafinant, el seu nuviatge amb la Mort. A aquests soldats mercenaris els acompanyaven encaputxats, autoritats eclesiàstiques i civils, en algun cas fins i tot ministres del govern espanyol. Fa la impressió que la Inquisició no ha marxat mai.

     

He recordat el meu primer viatge a Holanda, Bèlgica i Dinamarca en els primers anys setanta. En la gent que entrava a les esglésies vaig advertir un capteniment que no coneixia: era fruit d’un sentiment religiós adult, seriós, amb un gran coneixement de la Bíblia comparat amb el nostre, tan feble, tan escàs, i tot això al costat d’una fe vibrant, delicada, lluminosa, oberta al misteri. Igualment el seu ateisme no era una posa, com sovint és aquí, sense més argument que la negació, sinó un ateisme de convicció emparat en un gavadal de lectures. La paraula evangèlica regnava amb igual intensitat tant en les esglésies catòliques com en les protestants de diferent signe. Aquí, el diàleg i la reflexió només el vaig trobar en el que aleshores s’anomenaven comunitats cristianes de base. No preteníem saber res com a certesa sinó que ens permetíem i buscàvem debatre les Escriptures per viure a fons un cristianisme que sempre està per fer. La radicalitat de la proposta cristiana demana coratge i responsabilitat, valor per a l’examen de consciència, sinceritat en fer-lo. No pensàvem que recularíem. Creixen noves formes d’Inquisició, expressió de velles imposicions i d’un cristianisme histriònic, de galeria, ara de pantalla.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 6 d'abril de 2018)

La voluntat i la no-dualitat

De l’Índia clàssica vaig aprendre –no pas de l’Índia moderna, que cada vegada està més occidentalitzada- que ‘la voluntat de Déu’ sempre és única, i si una persona creu que pot elegir entre dues possibilitats és que encara no ha progressat prou espiritualment parlant, es diu tant en l’hinduisme com en el budisme.

La ‘ment’ de Déu no és dual, com la nostra, sempre esqueixats entre la llum i l’ombra. La ‘ment’ de Déu comprèn llum i ombra. Per tant, la voluntat de Déu és una. Ho diem els cristians al Parenostre: Faci’s la vostra voluntat. Però, sovint, la voluntat de Déu no coincideix amb la nostra si la preveiem dolorosa. L’ego o l’ombra s’interposen. Però l’experiència ens ensenya que moltes vegades allò horrible, dolorós, catastròfic, ha estat font d’una gran transformació. Aleshores ‘veiem’ la ‘voluntat’ de Déu, ja que els valors mundans no són els valors del sagrat.



Caritat, compassió, amor

“Un dia morirem, però allò que hem fet de bo restarà”, va dir el venerable Ajahn Thong, monjo de vuitanta anys que al capdavant de la delegació budista tailandesa va assistir a un simposi que es va fer a Castel Gandolfo l’any 2005 per parlar en conjunt de la caritat cristiana i la compassió budista. No és pot dir de manera més senzilla allò que som de mortal i d’immortal al mateix temps. És l’altruisme, és l’amor que ens allibera de la mort.

(Monjos budistes, Tailàndia, març de 1992)