La meva mare té una
memòria prodigiosa i és un plaer escoltar-la com explica episodis antics, tan
antics com el començament del món, del meu món, si més no, que relata amb tot
luxe de detalls. Tant que puc imaginar l’escena a la casa de l’Avinguda de
Sarrià, on ella ha viscut des que va posar els peus a Barcelona. Veig
perfectament el dormitori dels meus pares amb els primers mobles que hi van
tenir, molt a la moda de l’època, els primers anys cinquanta, ja que jo vaig
néixer l’any 1951. El aquest episodi em veig a set mesos un lluminós diumenge
al matí aixecant-me del llit de baranes que veig com si hi fos al davant o a dins,
tant hi fa, em veig posant-me dempeus i dient al meu pare: Papa. Aquestes van ser les meves primeres paraules dites amb una
dicció precisa, retallada, a dir de la meva mare, paraules dites sense
balbucejar, com seria sempre a partir del moment en què vaig començar a parlar.
A tretze mesos em vaig trencar la cama esquerra i jo mateixa vaig explicar al
metge com m’ho havia fet.
Les càlides
paraules em venien de la mare i les vaig dirigir al pare. Pot semblar una
anècdota si ens quedem aquí. Però anant més enllà, segons Max Pulver, que va
teoritzar sobre el simbolisme de l’espai i que vaig conèixer quan feia
grafologia pel gust de bussejar en aquesta ciència, si ara tinguéssim un paper
al davant diríem que la zona de la mare, de la història i del passat es troben
a la banda esquerra del paper, i la zona del pare i del futur es troben a la dreta.
Les paraules, doncs, em venien de la mare, de la història, de la tradició, de
la cultura, de la terra. Però un cop apreses les paraules, el meu instint vital
i intel·lectual les va dirigir cap a la zona del pare, zona de la projecció, de
l’exploració, del futur. La paraula papa,
dirigida al meu pare perquè em fes atenció, era també una proclamació de
principis de cap a on dirigiria a partir d’ara la meva vida. És pot dir que
tinc imaginació, i és cert, com és cert que la memòria és una reconstrucció, una
creació de la ment, tot i ser absolutament fidel a la veritat perquè no invento
res.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juliol de 2018)
Un estudi excel·lent a partir de les pròpies vivències, cosa que ens fa més amable i acostada aquesta experiència.
ResponEliminaUna abraçada, Teresa.
Aquest post l'havia llegit i fins i tot em sembla que hi havia fet un comentari. Ara el torno a llegir i faig un elogi de la memòria, i de tantes coses viscudes i apreses, que ens ajuden a refer els antics paradisos.
ResponEliminaUna abraçada.