Meditació davant la televisió

Aquest dijous i divendres passat (29-30 de març) s’han vist imatges a la televisió que posaven els pèls de punta, anguniejaven. Les processons de Setmana Santa formen part de l’imaginari tradicional i tenen el seu sentit litúrgic. L’esglai ve de l’aparició, que es va fent tradició, de legionaris armats amb metralletes fins a les dents i cantant amb veu ronca i viril, tot i que desafinant, el seu nuviatge amb la Mort. A aquests soldats mercenaris els acompanyaven encaputxats, autoritats eclesiàstiques i civils, en algun cas fins i tot ministres del govern espanyol. Fa la impressió que la Inquisició no ha marxat mai.

     

He recordat el meu primer viatge a Holanda, Bèlgica i Dinamarca en els primers anys setanta. En la gent que entrava a les esglésies vaig advertir un capteniment que no coneixia: era fruit d’un sentiment religiós adult, seriós, amb un gran coneixement de la Bíblia comparat amb el nostre, tan feble, tan escàs, i tot això al costat d’una fe vibrant, delicada, lluminosa, oberta al misteri. Igualment el seu ateisme no era una posa, com sovint és aquí, sense més argument que la negació, sinó un ateisme de convicció emparat en un gavadal de lectures. La paraula evangèlica regnava amb igual intensitat tant en les esglésies catòliques com en les protestants de diferent signe. Aquí, el diàleg i la reflexió només el vaig trobar en el que aleshores s’anomenaven comunitats cristianes de base. No preteníem saber res com a certesa sinó que ens permetíem i buscàvem debatre les Escriptures per viure a fons un cristianisme que sempre està per fer. La radicalitat de la proposta cristiana demana coratge i responsabilitat, valor per a l’examen de consciència, sinceritat en fer-lo. No pensàvem que recularíem. Creixen noves formes d’Inquisició, expressió de velles imposicions i d’un cristianisme histriònic, de galeria, ara de pantalla.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 6 d'abril de 2018)

Violeta

Durant molts anys, a l’entrada de la primavera la meva mare em regalava un ram de violetes. Ho feia el dia del meu aniversari (13 de març) o el dia 21, que és la data aproximada del meu naixement, que es va avançar. M’agrada molt aquesta petita flor, i no només perquè és símbol de la modèstia (la veritable, no la falsa). M’agrada perquè el color violeta combina la tinta blava de la sang celeste amb la tinta vermella de la sang terrestre. El violeta és, doncs, el color que expressa la nostra naturalesa humana enllaçada amb l’espurna divina. Potser és per aquest motiu que al Dijous Sant se l’anomena també el dijous de les violetes, flors tradicionals de la Setmana Santa. Despres de l’ofici del Sant Sopar, els altars i les imatges són cobertes amb robes de color violeta, així com és el color lila o violeta la casulla que porta el sacerdot en l’ofici del Divendres Sant.

El vestit –una túnica- que vaig dur en el meu primer casament era de color malva, que és un violeta rosat. També aprecio molt un anell de plata amb una ametista, una pedra que té aquest color. Sense saber que m’agradava tant el violeta, me’l va regalar un amic, l’Eduard Tell, que ja va morir, quan vaig publicar El vel d’Harmonia. “Perquè tinguis sort”, em va dir.

(extret de La capsa verda)