L'art com la vida

Els humans tenim consciència de la nostra finitud quant a la nostra naturalesa física, biològica. Però també tenim consciència que som alguna cosa més que un cos tendent a l’extinció. A partir d’aquest moment, els nostres avantpassats van crear tota mena de filosofies i religions per intentar explicar-se això que contenim, i que va més enllà fins i tot de la consciència d’un jo, ben inaprensible, també ell, tot i que sigui dipòsit o causa del nostre benestar o malestar.

Les nostres passions, ja siguin enamoraments fins al deliri o enrabiades monumentals, no ens sobreviuran. Si alguna cosa sobreviu d’aquests moviments psíquics és la seva manifestació en alguna forma d’art. Altrament tenim la sensació que tot plegat és aigua que s’escorre entre els dits, i és així. D’aquí ve que en filosofies com el budisme, se’ns aconselli el sa exercici del deseiximent. No hi ha res que faci més desgraciat que aferrar-se a una passió, sigui del color que sigui, ja que la passió ens fa esclaus de la mateixa passió.

El conreu de qualsevol forma d’art és un camí formidable per a transferir (i utilitzo un terme estimat per la psicoanàlisi, teràpia que cura a través de la paraula) tot aquest corrent d’energia que és la passió que, quan no s’encarrila bé, ens pot tombar. Tota forma d’art s’alimenta de la vida, l’art mateix no és més que una altra manera de viure, deia aquell gran poeta de la transcendència que va ser Rainer Maria Rilke.

El quid de la qüestió és una altra manera de viure. A través de la creació artística podem viure d’una altra manera, podem viure d’una forma transcendida a través de l’obra d’art. És clar que no tota obra és una obra d’art… Però el fet de crear alguna cosa ja ens allibera del pes mort d’una passió engavanyadora, que no deixa volar l’esperit. Justament crear és deixar volar l’esperit, imitant la generositat de la vida.

L’esperit és allò que dóna la veritable dimensió de la nostra humanitat per damunt dels altres mamífers. Allò és el que ens permet transcendir la corporalitat i desafiar la mort i el temps. Allò és el tresor ocult en el nostre jo sovint intrascendent i vanitós com més ignorant és d’allò que per posar-li un nom direm que és la saviesa de la vida, l’ordre ocult de la vida, la substància mateixa de la vida en el seu sentit més universal, còsmic.

En la creació artística es dóna energia, com en la procreació d’un infant. Per això escrivia el poeta Federico García Lorca: La missió del poeta és aquesta: animar; en el seu exacte sentit: donar ànima. Una obra d’art, com en una fotografia, es reté un fragment de vida, ja sigui un instant d’amor intens o el dolor d’una tragèdia psíquica. És per aquest motiu que una obra d’art és alguna cosa sempre en procès de resurrecció a través de la mirada de l’espectador o a través de la lectura d’un lector. Contràriament al que es pugui creure, espectadors i lectors són agents actius en aquest compartir la vida com a art, o l’art com la vida.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de març de 2014. A la imatge, una pintura d'Anet Duncan)

Les dones de Hermann Hesse

(El que fa singular una persona és la suma d’experiències i decisions successives. Catherine Malabou, filòsofa)

Per aquest ordre, Mia (Maria) Bernoulli (1868-1963), mare dels tres fills de Hesse, Ruth Wenger (1897-1994) i Ninon Dolbin-Ausländer (1895-1966), van ser senyores Hesse, van compartir la vida de Hermann Hesse (1877-1962), lloc estepari com el protagonista de la seva famosa novel.la, un home centrat en ell mateix i en la seva escriptura que, això no obstant, no va poder prescindir de la convivència –estranya convivència, cal dir-ho- amb les qui van ser esposes seves.

L’any 2012, l’escriptora i biògrafa Bärbel Reetz va publicar a Alemanya Hesses Frauen, aquí recentment publicat per Circe (2013) amb el títol Las mujeres de Hermann Hesse. Aquest impressionant volum conté la biografia de les tres esposes de Hesse que, tot i ser d’intel.ligència i de personalitat tan diferent l’una de l’altra, tenen en comú la dedicació absoluta, sacrificada, al famós premi Nobel del 1946, un home malaltís tant en cos com en ànima, i que sempre va posar la creació literària per davant de la família d’una manera gairebé patològica. Només en els anys de la vellesa sembla amororir-se, tal com es desprèn de les pàgines d’aquesta triple biografia, o retrat de grup femení amb un escriptor de vocació ermitana que en canvi es va prodigar en una voluminosa correspondència amb les seves esposes, família, amics i lectors. Escriure aquestes cartes (moltes d’elles publicades), que prenia bastantes hores de treball a l’escriptor, ha resultat ben útil a l’hora de fer un retrat viu, o biografia d’una ànima que va passar pels treballs de la psicoanàlisi (el seu psicoanalista va ser Joseph Bernhard Lang, deixeble de Carl. G. Jung) i per l’aventura espiritual d’influència oriental, que li venia per tradició familiar. Ambdós camins estan reflectits en una obra literària i assagística de gran calat.  

Ja havia llegit Demian i Siddharta dins de les obres completes publicades per Aguilar (1961), quan vaig llegir l’apunt biogràfic, Conocer Herman Hesse y su obra, que va publicar José Mª Carandell a Dopesa (1977). Gairebé sempre cal buscar en la biografia d’un escriptor o d’una escriptora les claus d’interpretació dels seus escrits més emblemàtics. En aquest moment, i gràcies al minuciós treball d’investigació de Bärbel Reetz, he pogut ampliar el coneixement que de Hesse m’havia arribat a través dels apunts de Carandell. Amb la lectura de Las mujeres de Hermann Hesse, les novel.les Narcís i Goldmund, o Viatge a Orient, se m’han fet més diàfanes quant a lectura simbòlica, així com se m’han fet més comprensibles els motius d’índole espiritual que van ocasionar una obra literària que culmina amb El joc de les boletes de vidre.

La clau autobiogràfica facilita entendre les preocupacions metafísiques de Hesse. Durant la seva vida, Hesse va patir moltes crisis espirituals fins arribar al reconeixent d’un jo espiritual que va més enllà del jo corporal. En una carta, escrivia Hesse: Aquest jo [espiritual] comprén el fonament del món i de la vida i no pot confondre’s amb el jo individual… Existeix un altre Jo, ocult darrere el jo, mesclat amb ell, però inconfusible. Aquest segon Jo, sublim i sagrat (l’atman dels hindús, que vosté equipara a Brahma), no és personal, sinó la nostra part de Déu, de la vida, del tot, de l’impersonal i ultrapersonal. Lliurar-se a aquest Jo, seguir-lo, sempre val la pena. Però resulta difícil, perquè aquest Jo etern és silenciós i pacient, mentre que l’altre jo –l’individual- és impacient i sorollós.

Per això Hesse buscava aïllar-se del soroll i la impaciència del món… Però aquest seu bé no sempre es va constituir un bé per als altres, com es llegeix en les biografies de les seves dones. L’harmonia entre el jo espiritual i el jo corporal sempre és difícil. Però no hi ha una altra manera de ser humà, que és alguna cosa més que ser home o dona.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de març de 2014)

Avui, a l'Espai Betúlia

Els carnavals de la Clarice

Quan les festes s’acostaven, ¿com explicar l’agitació íntima que s’apoderava de mi?, escriu, tot fent memòria, una adulta Clarice Lispector respecte dels carnavals de la seva infantesa viscuts a la població brasilenya de Recife. En evocar els dimecres de cendra, amb els seus carrers desangelats, buits, morts, amb restes de serpentines i confeti, i només transitats per alguna dona gran que anava a l’església, la nena Clarice pensava que finalment sabia perquè havien estat fets aquells carrers i places: perquè hi brillessin amb tota la seva esplendor els fastos del carnaval!

En realitat, la joveneta Clarice Lispector participava poc del carnaval. A casa seva, immigrants ucraïnesos i sempre preocupats per la salut de la seva mare malalta, no disfressaven la nena ni tenien al cap portar-la a cap ball infantil. En compensació, deixaven que la nena s’estés a la porta de l’entresol de casa seva fins a les 11 de la nit per veure la gatzara del carrer, que ella contemplava, àvida, i es feia amb tresors com ara una bossa de confeti o un llançador de perfum que guardava per llançar-los a la rúa l’últim dia…

La família no disfressava la Clarice, però ella demanava a una de les seves germanes que li posés rulos al cabell a fi i efecte de portar els cabells arrissats almenys un dia a l’any, ja que els seu cabell era llis com el d’una xinesa. Estirant una mica més el fil, la Clarice encara demanava a la germana que li deixés pintar els llavis de vermell i li deixés posar coloret a les galtes… Aleshores em sentia maca i femenina, i escapava de la infantesa, escriu, amb la consciència que amb la disfressa esdevenia ella mateixa en un altre temps.

Un any va passar una cosa inesperada. La mare d’una amiga seva va decidir disfressar la seva filla d’una manera original i va fer-se amb un figurin que deia ‘rosa’, i que pretenia ser la disfressa d’una rosa. Va comprar una pila de paper crepé de color de rosa per a retallar i imitar els pètals de la rosa… La Clarice contemplava com s’anava creant el vestit al voltant del cos de la seva amiga amb els ulls com unes taronges, mai no havia vist una cosa tan preciosa!

Però encara va passar una cosa més inesperada: va sobrar paper, molt de paper! Aleshores la mare de la seva amiga va fer una disfressa de rosa a la jove Clarice! Per primera vegada a la vida la Clarice va tenir la seva disfressa, per primera vegada a la vida tindria l’oportunitat de ser el que tant havia volgut ser en anys anteriors, segons les seves pròpies paraules: Ser una altra, diferent mi mateixa. En germanor de disfressa, les dues amigues calculaven que a sota la faldilla de pètals s’hi posarien uns enagos, i resaven perquè no plogués, ja que la pluja malmetria la delicada disfressa.

Quan ja estava vestida de rosa, amb les faldillas ben estarrufades i a punt per pentinar-se els rínxols, la seva mare de sobte va posar-se molt malament i les germanes la van enviar a la farmàcia. Disfressada, però encara sense maquillar, la nena, que aleshores tenia uns 8 anys, va córrer a buscar el medicament. Explica Clarice Lispector que en el trajecte alguna cosa al seu interior es va trencar i s’anava amarant de tristesa. Se sentia com un pallasso, o com una princesa desencantada. Ja no era la rosa que volia ser sinó que havia esdevingut altre cop una nena trista. Unes hores més tard va arribar la salvació: mentre estava parada a la porta de casa seva, un adolescent d’uns 12 anys, guapot i simpàtic, li va tirar una pila de confeti al cap tot fent-li un somriure d’orella a orella… Llavors la joveneta Clarice va tornar a sentir-se una rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de febrer de 2014)

Clotilde Cerdà Bosch

Crida l’atenció l’oblit d’alguns personatges femenins cabdals en el món de l’art i de la cultura. Una d’aquestes figures és Esmeralda Cervantes*, nom artístic de Clotilde Cerdà i Bosch (1861-1926), filla de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, autor del pla de l’Eixample barceloní. Ildefons Cerdà va morir en solitud al balneari de Caldas de Besaya, Cantàbria, l’estiu de 1833, potser un estiu tan fred i plujós com el que vam viure nosaltres en aquest mateix indret l’any 2001.

En la biografia que Fabià Estapé va escriure d’Ildefons Cerdà, hi diu que Clotilde, la quarta filla, no era filla seva, tot i que porta el seu cognom. Els pares es van separar el 1864 i Clotilde va viure sempre amb la seva mare, Clotilde Bosch, que va tenir cura d’una jove prodigi: arpista reconeguda a Europa i Amèrica, compositora, alhora que assagista i activista en tants camps. Antiesclavista i feminista, després d’haver rebut la consideració d’Isabel II, que vivia a París, i de la qual la seva mare va ser dama d’honor (1868), quan la jove Esmeralda-Clotilde, ajudada per la seva mare, va posar en marxa un projecte social d’envergadura com ara l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona, a Barcelona el 1885, rep aquesta ‘amable’ carta de Morphi, el secretari de la reina regent:

Yo creí que V. aspirava a tocar muy bien el arpa o a lo sumo a ser una gran artista; gloria con lo cual, se han contentado hombres como Beethoven y Mozart y que es en mi concepto la mayor de las glorias hermanas; pero un día aparece v. en Cuba, como queriendo resolver por su influencia el problema de la esclavitud; y presidiendo manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte, y ahora la veo a v. erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la mujer; pero mas propios de hombres encanecidos en los arduos problemas de que depende nuestra regeneración, que de jóvenes artistas, a quienes tales cuestiones perjudican mas bien que favorecen bajo el punto de vista de su desarrollo intelectual.

Clotilde Cerdà no en va tenir prou en ser una arpista de nivell: es va ficar en camises d’onze vares. Però Morphi no va parlar en va. A partir d’aquest moment a Esmeralda Cervantes li van ser denegades les actuacions, les seves demandes d’indult als condemnats a mort per temes polítics, i, al cap d’un any de funcionament, va haver de tancar l’Acàdemia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona. Totes aquestes dades, extretes d’un àlbum que va anar confeccionant Clotilde Cerdà i Bosch amb fotografies, cartes, programes de concerts i retalls de diari, es troben a Els viatges de Clotilde Cerdà i Bosch (Tres i Quatre), una aproximació biogràfica d’aquesta dona de caràcter i tan desconeguda entre nosaltres, escrita per la historiadora Isabel Segura. Esmeralda-Clotilde va viatjar molt. En les gires, en les quals triomfava com a arpista i era rebuda pels més alts mandataris, també donava concerts gratuïts. Viatjar va obrir horitzons mentals a la jove música, una dona no només activa en el camp de la cultura –Clotilde escrivia i va dirigir diverses revistes per a dones-, sinó també una dona sensible als problemes del moment. Aquesta activitat frenètica va quedar disminuïda en casar-se (1895) al Brasil amb Oscar Grossmann, originari de Leipzig. Amb tot, com a arpista va començar una prolífica tasca docent en diversos conservatoris americans, va col.laborar en revistes femenines, i a la ciutat brasilenya de Pará va fundar els Asils Internacionals de Lactància. Va morir a Santa Cruz de Tenerife l’any 1926. L’àlbum amb fragments de la vida de Clotilde-Esmeralda va ser adquirit per la Biblioteca de Catalunya fa més de deu anys a un antiquari de Naumburg. Com diu Isabel Segura, que ha fet una recerca exhaustiva a partir de les dades recollides per la mateixa Clotilde Cerdà, ens trobem amb una riquíssima vida comprimida en un àlbum. Llàstima, però encara sort que l’hem pogut recuperar.

*De la reina Isabel II va rebre el pseudònim de Cervantes i de Víctor Hugo el d’Esmeralda.         

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de febrer de 2014)

Mimoses 2014

La mimosa de casa ja ha florit... Les mimoses floreixen cada any, són puntuals a la cita del mes de febrer, a les portes de la primavera. L'aire del matí encara és molt fred, però al migdia els jardins, les places i els carrers s'omplen ja d'una llum que encomana energia... També la mimosa és un arbre lluminós, amb els seves flors com sols petits que graviten a l'aire i es mouen al vent. Les mimoses del 2014 són com les mimoses de cada any, però aquest és per a nosaltres un any especial....

(la foto, feta amb el mòbil, està presa avui mateix, fa una estona)

Establiments singulars

Hi ha polèmica, a la ciutat condal, a causa de la llei d’Arrendaments Urbans que en aquests moments posa de cara a la paret molts establiments que no podran renovar el contracte per mor d’uns preus abusius. Com les peces d’un dòmino, moltes botigues han tancat o estan en perill d’haver-ho de fer. Sap més greu si els que han d’abaixar persianes són establiments singulars, botigues tradicionals o històriques, moltes de les quals tenen el valor afegit d’un disseny que per el mateix explica tota una època.

Llegeixo amb un cert alleujament que una de les botigues que se salvaran de la crema és la cereria Subirà, a la Baixada de la Llibreteria. El passat mes de setembre hi vaig anar a comprar el ciri per batejar la meva néta. La botiga és preciosa i vaig sentir-m’hi com en un decorat de pel.lícula; això no obstant, vaig poder-hi comprar un ciri de factura moderna que tan sols duia pintat, això sí, a mà!, un dibuix estilitzat dels pans i els peixos. M’enamora el vell i m’exalta el nou, deia el poeta Foix.

Per Nadal, com si haguéssim sentit alguna mena de crida interna, una part dels Reis del néts la vam encarregar a la botiga de joguines Montforte, a la plaça de Sant Josep Oriol, que després de festes va haver de tancar després de 173 anys d’activitat.  Ens en va informar, amb pena, Mercè Morral, l’amable encarregada de la botiga més que centenària. Ara hi ha peluixos amb la figura del Mickey Mouse per tot arreu, però quan els Reis n’havien de portar un a la meva filla, ara fa trenta anys, només el vam trobar en aquesta botiga.

Aquests establiments són més que establiments: formen part del paisatge patrimonial de la ciutat. Sembla que finalment s’està treballant per protegir aquests indrets que formen part del panorama no només estètic de la ciutat sinó també el seu paisatge viu, ja que comercialment no són pas una ruïna, com expliquen les famílies o raons socials que els habiten.

No tot ha de passar pel ribot ni ha d’anar a parar a les escombreries, ens hauríem de regir per una sàvia combinació de sensibilitat i sentit comú. Quan estudiava disseny gràfic, aleshores una novetat, una vegada un alumne company meu va creure que els meus dissenys, molt estilitzats, molt zen, no s’adeien gens amb l’entusiasme que vaig manifestar una vegada per unes meravelloses peces de vidre reproduïdes en un llibre de disseny nord-europeu. El vidre no està de moda! -va bramar-, sembles del segle passat! Vaig contestar-li que les modes van i vénen, i que no hi havia pas contradicció en la meva tendència zen i l’enamorament per aquelles peces de vidre de manufactura artesana, popular. El que és bell és bell sempre.

Al fil d’aquest comentari, recordo amb esglai perquè no podia fer-hi res!, era una nena en casa aliena, com una cosina de la meva mare bàrbarament va fer miques, perquè era ‘antiga’, la vaixella de porcellana de La Cartuja de Sevilla, que va ser substituïda per uns anodins plats de Duralex… Són de moda –deia tota satisfeta la cosina-, els hem comprat a Andorra! A vegades encara somnio aquells plats amb ornaments ‘negro vistas’, com figura al catàleg de l’empresa, que deixaven veure amb tota la seva esplendor les llunes del brou de Nadal, que feien ressaltar els talls daurats del rostit de festa major, que contenien la bellesa de la crema de sant Josep amb canyella i llimona. Instal.lats en la ‘modernitat’, menjàvem a casa de la cosina de la meva mare en plats de vidre artificial, que es va ratllar en dos dies, però eren tan pràctics, això sí. Hi vam perdre molt, amb el canvi; perquè una taula són molts detalls, i una vaixella de La Cartuja de Sevilla com la que es va esbocinar amb tanta desconsideració era un detall preciós.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de febrer de 2014)

Moments epifànics

Hi ha moments epifànics. Aquesta fotografia, presa des de les costes del Garraf el dilluns, dia 10 de febrer, amb el meu mòbil no només una mica passat de moda sinó amb unes prestacions d'allò més senzilles, voldria haver captat la magnificència d'aquest paisatge que combina meravellosament el color verd de la mar i els tons blaus, liles i rosa pastel de les nuvolades... Una imatge de bellesa grandiosa que a penes pot recollir la fotografia que, això no obstant, us ofereixo a la contemplació.

Blau de nit a Praga

Estic d'estrena, aquí teniu la coberta del meu darrer llibre de poemes publicat, Blau de nit a Praga. 

Per a més informació: www.cossetania.com/blau-de-nit-a-praga-1456.

L'essencial és invisible als ulls

Carl Gustav Jung va obrir les portes a la comprensió de la psique profunda, o dimensió espiritual de l’existència, que segons les paraules de Antoine de Saint-Exúpery és l’essencial que és invisible als ulls (corporals). Jung va ser bandejat per la comunitat psicoanalítica del seu temps. Freud el va foragitar a rel d’haver publicat Symbols of transformation. Malgrat ser titllat del contrari, Jung era un científic de cap a peus, ja que no va escriure res que no hagués experimentat per ell mateix, de la mateixa manera que Teresa de Jesús, posem per cas, no va escriure res que no sapigués per experiència pròpia. És clar que el camp d’experimentació l’àmbit de l’espiritual, l’invisible als ulls, i, con sant Tomàs, els materialistas no poden donar res per bo si no ho toquen amb les seves mans, o ho veuen a través d’una lent de microscopi. Ara bé, l’amor no es pot comprovar si no és amb les obres, com la ràbia tampoc si no és dient un exabrupte o clavant una bufetada…

( a la imatge, presa al Museu d'Atenes el setembre del 2013, una màscara que expressa dolor)

Dames antigues

No en tenim gaire notícia, però ‘elles’, les dames antigues, hi eren, en aquell temps reculat que la historiografia anomena l’edat de bronze. L’edat d’or havia quedat a l’altra banda de la història, com en el mirall d’Alícia, si ens atenem als relats bíblics i grecs que en parlen, d’aquest paradís perdut o jardí de les Hespèrides, i que voldríem recuperar.

La literatura moderna de qualitat no ha fet més que anar afegint llibres a aquests relats universals de l’existència humana. L’escriptor i historiador de la religió, Mircea Eliade, va ser el primer a formular la hipòtesi segons la qual els nostres relats culturals, i en particular la novel.la moderna (els contes i les narracions no hi poden faltar!) són reinversions mitològiques més o menys confessades.

I és que la cultura es fa per capes, de forma que podem resseguir les traces deixades per aquelles dames, tot i que la història i la literatura, de signe patriarcal, ens ho ha posat tan difícil. La història que ens ha estat llegada és la història de l’home, com escriu la sociòloga Marina Subirats al seu interessant assaig Forjar un hombre, moldear una mujer (Editorial Aresta). A ningú no escapa la ironia del títol, que marca el tractament que fins ara hem rebut uns i altres, situant l’home al centre de l’univers, i essent nosaltres el segon sexe, tal com el va conceptuar la filòsofa Simone de Beauvoir, és a dir: un sexe subordinat, un sexe de segona.

La cultura es fa per capes, dèiem, i la construcció dels gèneres ha estat un fet cultural, com afirma Marina Subirats al seu llibre. Des d’un altre àmbit, el de la teologia, també ho afirma Michela Murgia (autora d’aquell relat extraordinari que és L’acabadora) al seu llibre de reflexions, Y la Iglesia inventó a la mujer (Ediciones Salamandra).

Però no sempre la dona ha estat tan invisible i relegada, si ens atenem a les investigacions sobre les societats matriarcals (gens bel.ligerants, per cert) del món antic, que l’antropòleg J.J. Bachofen va posar sobre la taula. Bachofen, que també era expert en Dret, afirma al seu llibre El matriarcat que la paraula matrimoni descansa sobre la idea del matriarcat.

Tots tenim al cap la impactant imatge de la Dama d’Elx. Es tracta de la figura d’una sacerdotessa o d’una antiga deessa lligada a l’agricultura i als cicles lunars, si tenim per bons els relats d’autors clàssics com Estrabó, Polibi, Salusti o Titus Livi. Sembla que la dona va tenir un paper força rellevant en la societat ibèrica, tant en l’àmbit del privat com en el públic. Així, doncs, aquells íbers no devien ser tan bàrbars ni tan desconsiderats, ja que les dones íberes participaven activament de grans cerimònies i rituals religiosos, i possiblement dirigint-los. Els íbers ens són bastant desconeguts en comparació amb altres pobles i cultures del món antic. De la tribu ibèrica dels cossetans (s. V-I a.C) no en sabem gaire coses, tot i les petges que podem trobar al nostre jaciment d’Adarró.

En les mines prehistòriques de Gavà, l’any 1994 va ser descoberta la Venus de Gavà, en realitat la figura d’una deessa de la fertilitat procedent de l’època del neolític mitjà (entre 5.500 i 5.800 anys a.C). Es tracta de la figura més antiga trobada fins ara a Catalunya, i vindria a demostrar la similitud dels cultes religiosos que es realitzaven a la Mediterrànea oriental i occidental. La figura d’aquesta Venus és molt anterior a la figura ibèrica de la Dama d’Elx… El que dèiem: elles eren ben presents, al món antic, i fa bo d’espitllar-se en aquelles dames, que són àvies de les nostres àvies, dones de carn i ossos que respiren noblesa i dignitat humanes.

(aquest article, publicat al Diari de Vilanova el 31 de gener de 2014, està dedicat a Judith i a Núria, víctimes recents de la violència masclista a Vilanova i la Geltrú. A la imatge, la Venus de Gavà)

On era, Déu

Dilluns 27 es va fer memòria de Holocaust, de fa un temps es dedica un dia a recordar-lo, com el dia 2 de novembre fem memòria dels nostres difunts, altrament potser vagaríem pels llimbs de la indiferència davant de fets existencials que ens posen de cara a la paret…

No poques vegades he sentit dir, o he vist escrit: On era, Déu?

On era qui? No hi ha qui. Perquè si una cosa és Déu és la impersonalitat pura, lluny de la imatge d’aquell avi amb barbes blanques que trobàvem dibuixat als llibres escolars de la meva època.

El mal és cosa humana, i si Déu era a algun lloc era dins nostre, encara que assassinat el seu Esperit. Tot això per als creients, és clar. En l’ateisme, no sé. 

(a la imatge, presa aquest estiu passat, perfil de la cúpula d'una església ortodoxa a Santorini o 'illa de Thera) 

Rosa Pujol Camarasa

Anant a casa de la meva mare, pels volts de Nadal, vaig passar pel carrer de Còrcega, enfront de l’Escola Industrial. En la casa que fa cantonada amb Villarroel hi vivia Rosa Pujol Camarasa amb la seva germana Montserrat, tot i que en els últims anys passaven llargues temporades a Cadaqués, on també tenien casa i, dit per elles mateixes les vegades que ens havíem trobat pel carrer, hi vivien felicíssimes, sobretot quan aquesta meravellosa vila empordanesa descansa de l’estrés turístic de l’estiu.

Al cinquè pis tercera porta de Còrcega 184 hi havia anat no poques vegades. De fet, amb les germanes Pujol víviem al mateix barri, jo amb els pares i germà al 29 de l’Avinguda de Sarrià. Amb la Rosa i la Montserrat, a més de gairebé veïnes, èrem companyes de treball a Cronit, S.A., una empresa de matriu danesa que tenia fàbrica a Montgat i es dedicava a l’elaboració de peces d’acer inoxidable per a l’automoció. Al despatx on treballàvem, la Rosa era l’ànima mater de l’administració. Era al carrer de Londres 35, a la mateixa illa de casa meva. Fa anys que ja no hi és. Al seu lloc hi ha el consulat de Bangladesh.

Vaig començar a treballar al despatx de Cronit just quan acabava de complir catorze anys (1965). M’hi vaig estar gairebé set anys, fins que vaig plegar després d’haver patit l’anorèxia reactiva a això que donya Elena Francis hauria qualificat de desengany amorós. I a fe que ho va ser, com he deixat escrit a La crisàlide. Mentre treballava a Cronit vaig fer els cinc cursos a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja). Després vaig cursar el batxillerat superior en règim nocturn a l’Institut Maragall. Vaig tenir sort amb el professorat, catedràtics de primera. L’institut era a prop de l’estudi de disseny de Ramon Parera, on treballava aleshores.

Cronit i la feina de despatx havia quedat enrere per dur a terme la professió de caire més artístic que vaig exercir durant molts anys: el disseny gràfic, i en diversos estudis, però això forma part d’un altre relat. Cronit havia quedat enrere, però no el record de la gent que treballàvem en el seu despatx. A la vida tenim molts mestres, i la Rosa Pujol Camarasa va ser-ho per a mi en uns anys en què, malgrat que ja exercia plenament la responsabilitat de la vida laboral, encara era una noia en època de formació no només acadèmica sinó humana.

La Rosa era una dona de caràcter i conviccions sòlides. Raonava amb una gran intel.ligència i ens convidava a raonar a la Lídia i a mi, les jovenetes del despatx; ens invitava a expressar la nostra opinió en aquells intervals de conversa que algunes vegades es donaven quan la feina no ens apretava el coll, i perquè sabia que donarien la talla quan el moment ho requerís. Mai no la vam decebre, teníem consciència del respir que suposaven aquells petits parèntesis. La feina de despatx per a algú amb habilitats creatives com ara jo resultava pesada perquè era monòtona. En aquelles converses vaig comprendre més a fons coses que ja eren fonamentals per a mi, com ara que la vida espiritual dignifica la persona per damunt de la biologia; a això cal afegir una profunda consciència de la catalanitat i la importància de la cultura com a via per a l’enaltiment humà.     

Aquell dia, pels volts de Nadal, vaig alçar la vista fins al cinquè pis de la casa del carrer de Còrcega. Vaig pensar en la Rosa i en la Montserrat, que per aquesta època sempre eren a Barcelona per celebrar les festes amb la família. Vaig tenir un record afectuós envers les seves figures. Poc em podia pensar que avui (13-1-2014) llegiria la necrològica de la Rosa a La Vanguardia. Et tinc present, et tindré present, impossible oblidar-te, Rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de gener de 2014)

Gosar

La nostra llengua té un verb de sonoritat preciosa i de significat precís per descriure una acció que en el seu impuls creatiu conté esperança i valentia al mateix temps: gosar, o gosar fer. S’ha de gosar, el món és dels valents, deia el meu pare. Tot i que la frase té un sentit general, el meu pare me la deia de manera molt particular en aquells moments en què, per la raó que fos, m’acovardia, m’arronsava. Em donava ànims. Donar ànims és donar força moral i impulsar confiança en les possibilitats d’un mateix.

Vaig recordar la frase del meu pare, i que he aplicat força vegades a la meva vida, conscient que el no ja el tenia i que havia d’anar a buscar el sí, mentre llegia els sempre interessants articles del filòsof José Antonio Marina publicats a La Vanguardia. Davant del repte del nou any, davant del repte del valor de la seva pròpia feina, i davant del repte que planteja un món que trontolla per tot arreu, Marina volia alçar una bandera a favor de les possibilitats, just quan tants parlen d’impossibilitats…

I de nos categòrics, caldria afegir; nos que tanquen portes per comptes d’obrir-les i deixar que passin les possibilitats, que sempre hi són, els humans sempre les hem sabudes trobar en moments difícils. Per això encara som aquí, malgrat les forces retrògrades i immobilistes que, en la seva ignorància de la vida, ens haurien enviat a l’infern de l’extinció.

La vida és canvi, és moviment, la vida és un sí a la vida tan alt com una catedral, i mai no hauríem de renunciar a les possibilitats que tenim com a persones i, per extensió, com a col.lectiu. Les possibilitats són forces que mouen a fer, oportunitats en estat latent, accions a punt de ser posades en marxa amb voluntat de millora. Algú que camina amb consciència de posar-se en camí va a algun lloc. Un poble que es posa en camí amb consciència també va a algun lloc. Una bona part del poble de Catalunya s’ha posat en camí, finalment ha gosat fer-ho, s’ha sentit amb prou ànims per fer-ho, ens hem donat ànims per fer-ho.

Sempre hem sabut que amb la raó històrica ens assistia hi havia una raó íntima ens assistia. Per això han hagut de violentar la nostra raó. El desert ha estat llarg, 300 anys de desert no són pocs i els períodes d’oasi han estat ben efímers. Però en l’existència tot té els seus cicles, aquesta és una llei de la naturalesa. El cicle ‘negre’, per dir-ho així, que va començar el 1714 venç ara, el 2014. Mentrestant, els intents de genocidi cultural (la cultura és el nostre patrimoni més perillós perquè és d’índole espiritual) han estat constants al llarg de tot aquest temps. Però un poble que sobreviu al seu genocidi cultural mereix que se li sigui restituïda la seva dignitat.

Som en el camí de restitució de la nostra dignitat com a poble. Una bona part del nostre poble així ho sent i així ho vol fer possible perquè, per sort, som en una època més democràtica que les precedents. Caminem per una via on ja s’han fet passes decisives, les més importants encara són per fer, però de cap manera són impossibles de dur a terme! És com si alguna cosa de molt endins de cadascú digués: pots, podeu! Per això anem a buscar el sí que ens ha de donar una nova vida com a poble que creu en la vida i en les possibilitats que la vida sempre obre. Vivim gràcies a les impossibilitats predites que no es van complir, escrivia Marina al seu article. Així és. La història de la humanitat és plena de murs que semblaven impossibles de saltar. No eren il.lusos, els qui van franquejar-los. Simplement van gosar creure en les seves possibilitats de fer-ho. Aquestes forces són inexauribles perquè surten de la vida mateixa, només cal beure d’aquestes fonts.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 de gener de 2014)

Ajustant-se als limits i explorant els límits

Experimentem desitjos duals, vivim en aquesta tensió. Per una banda sentim que hem d’ajustar-nos als límits que la vida ens imposa i per l’altra volem explorar els límits. Un exemple a ran de terra. Els desitjos del nostre paladar a vegades van en contra del nostre estòmac o del nostre fetge. L’ideal és el desig de salut que ens hauria de portar a harmonitzar el desig del paladar amb els límits dels païdors. De res massa, deien els savis antics. Però com que els límits també s’han d’explorar, això forma part de la naturalesa humana, alguna vegada tenim mal d’estòmac, o el que sigui. I així anem aprenent que hi ha miracles, que la jugada ens pot sortir bé malgrat temptar la sort , però això no és el normal sinó l’excepcional…, que també existeix!

(fotografia presa a Santorini, setembre del 2013)

   

Una reflexió sobre la música

No sóc música, és a dir, no tinc coneixements musicals en sentit tècnic, però sí que sóc una escoltadora activa de música des de molt jove. I és que la música, la que m’agrada, sobretot aquesta que ara ja no en diuen clàssica sinó culta, em sustrau al temps de rellotge, al temps pautat. Aquesta és una experiència d’obertura a l’infinit, per utilitzar una expressió del poeta bengalí, Rabindranath Tagore.

La gran música, com fóra millor dir, les grans peces musicals, en efecte ens sustrauen a la implacable dalla de Cronos. No és que escoltant música ens fem la il.lusió que el temps desapareix. No es tracta d’una il.lusió sinó d’una realitat experimentable. Perquè escoltant música amb atenció, sent-hi present, no com a música de fons!, el temps queda en suspensió com quan estem enamorats i el temps extern se’ns tira de cop al damunt quan hem d’abandonar aquell íntim moment d’or. Una semblant sensació de desconcert i disgust devien experimentar l’Adam i Eva mítics quan l’àngel Miquel, espasa en mà, glavi flamíger que va obrir les portes al temps històric, els va foragitar del Paradís. Allà no hi havia ni temps ni mort.

Escoltant música inspirada, és a dir, música alenada d’esperit, podem reviure el Paradís. Escoltant grans peces musicals com ara l’òpera La flauta màgica, de W. A. Mozart, o el dramàtic i tensionat Adagietto de la Quinta Simfonia de Gustav Mahler, o les meravelloses miniatures musicals d’Erik Satie, Oeuvres mystiques, Gymnopédies…, s’entra en un espai on els topants temporals es fan fonedissos.

Els humans, i aquesta és la nostra característica gràcies a la consciència de ser-ho, podem experimentar les dues formes del temps: el temporal i l’intemporal, i la música (com tota gran obra d’art, cal afegir) es constitueix en un camí formidable per aquesta vivència. Sobre aquesta experiència dual de temps superposats, reflexiona la filòsofa ginebrina Jeanne Hersch: “La música no ens fa estranys ni indiferents al temps…D’altra banda, s’esdevé el mateix, segons crec, en l’àmbit religiós. La religió no transcendeix el sofriment en el sentit que l’anul.li, sinó que el transcendeix elevant-lo a un altre pla. Igualment, si la música transcendeix veritablement el temps, això significa que podem assolir, d’una manera molt misteriosa i intangible, una cosa que els humans sempre han somniat i que els és negat: allò que seria a la vegada, en un mateix acte, la capacitat de desitjar i viure la plenitud”. El subratllat és de Hersch.

Els humans desitgem perquè som conscients de la nostra finitud física i per això mateix tenim fam d’infinit, un pla de l’existència al qual no som aliens, perquè hi ha una dimensió en nosaltres que ho és, infinita; o almenys això podem dir no perquè ens ho hagin fet creure sinó perquè ho hem viscut, ho podem viure. No hi ha res més real que l’experiència directa, encara que, com afirma Jeanne Hersch, sigui una experiència misteriosa i intangible, i difícil d’explicar en llenguatge discursiu.

Pel fet de ser en el temps biogràfic, els humans som éssers desitjants; però pel fet de ser també no-temps (possibilitat infinita!), podem entrar en moments de plenitud còsmica, d’unió amb la realitat primera i última de l’existència, de manera que els límits del temps cronològic s’esfumen per a convertir-nos en espai, ser uns amb l’espai, diluir-nos en l’espai infinit. L’infinit no és un objecte que poguem adquirir com un bé patrimonial ni guardar-lo en un calaix del secreter de l’àvia amb les coses més apreciades. L’infinit no és una cosa sinó una experiència de l’ànima. La música (com la pregària o la immersió en la contemplació de la bellesa) sense deixar de ser materialitat i temporalitat com nosaltres mateixos, ens connecta de manera diàfana amb l’infinit que som. Tagore, el gran poeta, ho escriuria així: En la música dels corrents d’aigua sona l’afirmació joiosa: Esdevindré el mar.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de gener de 2014)

Reis Mags

L'amiga Dolors Puigdemont m'envia un missatge on invita els amics a demanar als Reis Mags regals immaterials, ja que els Reis Mags són mags... Ho provem?

El paradigma akàshic

La ciència no és tecnologia, ni tan sols descobriment: és comprensió [de la realitat] afirma el científic i pensador Ervin Laszlo, autor d’El paradigma akáshico. (R)evolución en la vanguardia de la ciencia (Kairós). Aquesta definició de la ciència com una forma d’humanisme uneix el que incomprensiblement el temps ha anat separant. Perquè no hi hauria d’haver contradicció entre les diferents branques del saber, ans al contrari: no només sumen coneixements sinó que, en bona lògica, els fan convergir.

Justament el concepte d’akasha abarca primer, i després transcendeix, els vells esquemes de la religió (amb els quals els antics explicaven la creació del món) i els paradigmes de la ciència moderna més lligats a la idea d’evolució. En realitat, tampoc aquí no hi ha contradicció perquè tot el creat evoluciona. Al món res no és estàtic, ni tan sols la mort física, atanor de transformació de la matèria.

El paradigma akàshic supera la visió dicotòmica i lineal de la realitat (paradigma newtonià materialista) que encara és la predominant en el món de la ciència, tot i que el relativisme d’Einstein ha anat modificant aquesta visió. El modern paradigma akàshic retorna a la ciència una visió del món holístic, un món on tot hi és integrat.

Però, què és l’akasha? L’akasha és una dimensió en l’univers que subjau en totes les coses que hi existeixen. No només subjau en totes les coses: genera i interconnecta totes les coses, i conserva la informació de tot el que ha generat. És la matriu de la realitat, la xarxa del món, la memòria del món, diu Ervin Laszlo.

El paradigma akàshic canvia la imatge que fins ara ha dominat al món, ja que sempre hi ha hagut minories que han tingut consciència que la realitat era d’una altra manera. Normalment es creu que les coses que experimentem són reals, i que l’espai que les acull és una cosa buida i passiva, una mera abstracció. Després dels descobriments de la física quàntica en què es comprova que la realitat la determina el perceptor, hem de canviar aquest punt de vista, diu Laszlo, ja que l’espai que abasta totes les coses és el real, i les coses que ocupen l’espai són secundàries. Més exactament: són manifestacions de l’espai, de l’akasha, la matriu generativa subjacent i interconectada que cobreix l’espai… Amb intenció didàctica, Laszlo ho il.lustra així: En aquesta perspectiva emergent, l’espai és el fons i les coses que coneixem del món són figures sobre aquest fons. No només són figures en un fons; són figures del fons.

Dit amb el llenguatge tradicional de la Philosofia Perennis, terme encunyat per Leibniz i seguit per Huxley, l’akasha és un tipus d’intel.ligència del món, més encara: és l’esperit, és la consciència del món, és la seva memòria. Si ho volem dir amb un llenguatge contemporani, l’akasha és la lògica o ‘programa’ del món… Comprendre l’akasha com una consciència a partir de la qual emergeix l’univers (o els universos) no invalida la idea de Déu, per a un creient.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de gener de 2014)

Cap d'Any!

Com en altres anys, i en germanor familiar a casa dels nostres amics vilafranquins, Anna i Pere, vam celebrar el sopar de Cap d'Any. A la fotografia, una imatge dels grans de raïm preparats per al moment del traspàs de l'any 2013 al 2014. Que aquest 2014 sigui ben radiant en els nostres cors, i que dels nostres cors irradiï en l'entorn!

Bona entrada del 2014!

Us desitjo una bona entrada del 2014, un any que és i ha d'esdevenir encara més significatiu!

(La imatge, que està publicada a la portada de la revista Tot Sant Cugat, és de l'Adolf, artista i soci de l'Associació Catalana d'Exlibristes)