Dilluns 27 es va fer memòria de Holocaust, de fa un temps es dedica un dia
a recordar-lo, com el dia 2 de novembre fem memòria dels nostres difunts,
altrament potser vagaríem pels llimbs de la indiferència davant de fets
existencials que ens posen de cara a la paret…
No poques vegades he sentit dir, o he vist escrit: On era, Déu?
On era qui? No hi ha qui. Perquè si una cosa és Déu és la impersonalitat
pura, lluny de la imatge d’aquell avi amb barbes blanques que trobàvem dibuixat
als llibres escolars de la meva època.
El mal és cosa humana, i si Déu era a algun lloc era dins nostre, encara
que assassinat el seu Esperit. Tot això per als creients, és clar. En l’ateisme,
no sé.
(a la imatge, presa aquest estiu passat, perfil de la cúpula d'una església ortodoxa a Santorini o 'illa de Thera)
Déu era al cor que sentia horror pel que percebia.
ResponEliminaTeresa,
ResponEliminaRecordo que l'anterior Papa va visitar un camp d'extermini i va clamar: On eres mentre els teus fills eren assassinats?. Jo no faig el mateix pensament que fas tu però penso que Déu ens va donar una voluntat lliure i que som els mateixos humans els culpables del bé i el mal. Déu sempre és innocent.
Salutacions.
Només es pregunta per Déu en la tragèdia. Per què ningú se'n recorda quan passen coses bones?
ResponEliminaSàvies paraules: el nostre cervell és el deu del bé i del mal. Tota altra forma és producte de la nostra imaginació. Cadascú sabrà per quines intencions interiors pren partit.
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris que amplien un petit pensament.
ResponEliminaAbraçades
No crec que hi haja més déu que l'Univers mateix i, en conseqüència, no té sentit pensar que ha d'estar pendent de nosaltres justament. Som minúsculs, no gira tot a l'entorn de nosaltres ni en funció de nosaltres. Així ho veig jo.
ResponEliminaDEU és simplicitat i humilitat.
ResponEliminaEmili Teixidor ; deia que tots els mals ens vénen per no saber-nos acceptar tal com som,del desig absurd de voler ser un altre.
Una abraçada