Anant a casa de la meva mare, pels volts de Nadal, vaig passar pel carrer
de Còrcega, enfront de l’Escola Industrial. En la casa que fa cantonada amb
Villarroel hi vivia Rosa Pujol Camarasa amb la seva germana Montserrat, tot i
que en els últims anys passaven llargues temporades a Cadaqués, on també tenien
casa i, dit per elles mateixes les vegades que ens havíem trobat pel carrer, hi
vivien felicíssimes, sobretot quan aquesta meravellosa vila empordanesa descansa
de l’estrés turístic de l’estiu.
Al cinquè pis tercera porta de Còrcega 184 hi havia anat no poques vegades.
De fet, amb les germanes Pujol víviem al mateix barri, jo amb els pares i germà
al 29 de l’Avinguda de Sarrià. Amb la Rosa i la Montserrat, a més de gairebé
veïnes, èrem companyes de treball a Cronit, S.A., una empresa de matriu danesa
que tenia fàbrica a Montgat i es dedicava a l’elaboració de peces d’acer
inoxidable per a l’automoció. Al despatx on treballàvem, la Rosa era l’ànima
mater de l’administració. Era al carrer de Londres 35, a la mateixa illa de casa
meva. Fa anys que ja no hi és. Al seu lloc hi ha el consulat de Bangladesh.
Vaig començar a treballar al despatx de Cronit just quan acabava de complir
catorze anys (1965). M’hi vaig estar gairebé set anys, fins que vaig plegar
després d’haver patit l’anorèxia reactiva a això que donya Elena Francis hauria
qualificat de desengany amorós. I a fe que ho va ser, com he deixat escrit a La crisàlide. Mentre treballava a Cronit
vaig fer els cinc cursos a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics
(Llotja). Després vaig cursar el batxillerat superior en règim nocturn a
l’Institut Maragall. Vaig tenir sort amb el professorat, catedràtics de
primera. L’institut era a prop de l’estudi de disseny de Ramon Parera, on
treballava aleshores.
Cronit i la feina de despatx havia quedat enrere per dur a terme la
professió de caire més artístic que vaig exercir durant molts anys: el disseny
gràfic, i en diversos estudis, però això forma part d’un altre relat. Cronit
havia quedat enrere, però no el record de la gent que treballàvem en el seu
despatx. A la vida tenim molts mestres, i la Rosa Pujol Camarasa va ser-ho per
a mi en uns anys en què, malgrat que ja exercia plenament la responsabilitat de
la vida laboral, encara era una noia en època de formació no només acadèmica
sinó humana.
La Rosa era una dona de caràcter i conviccions sòlides. Raonava amb una
gran intel.ligència i ens convidava a raonar a la Lídia i a mi, les jovenetes
del despatx; ens invitava a expressar la nostra opinió en aquells intervals de
conversa que algunes vegades es donaven quan la feina no ens apretava el coll,
i perquè sabia que donarien la talla quan el moment ho requerís. Mai no la vam
decebre, teníem consciència del respir que suposaven aquells petits parèntesis.
La feina de despatx per a algú amb habilitats creatives com ara jo resultava
pesada perquè era monòtona. En aquelles converses vaig comprendre més a fons
coses que ja eren fonamentals per a mi, com ara que la vida espiritual
dignifica la persona per damunt de la biologia; a això cal afegir una profunda
consciència de la catalanitat i la importància de la cultura com a via per a
l’enaltiment humà.
Aquell dia, pels volts de Nadal, vaig alçar la vista fins al cinquè pis de
la casa del carrer de Còrcega. Vaig pensar en la Rosa i en la Montserrat, que
per aquesta època sempre eren a Barcelona per celebrar les festes amb la
família. Vaig tenir un record afectuós envers les seves figures. Poc em podia
pensar que avui (13-1-2014) llegiria la necrològica de la Rosa a La Vanguardia. Et tinc present, et
tindré present, impossible oblidar-te, Rosa.
(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de gener de 2014)
