La nostra llengua té un verb de sonoritat preciosa i de significat precís
per descriure una acció que en el seu impuls creatiu conté esperança i valentia
al mateix temps: gosar, o gosar fer. S’ha
de gosar, el món és dels valents, deia el meu pare. Tot i que la frase té
un sentit general, el meu pare me la deia de manera molt particular en aquells
moments en què, per la raó que fos, m’acovardia, m’arronsava. Em donava ànims.
Donar ànims és donar força moral i impulsar confiança en les possibilitats d’un
mateix.
Vaig recordar la frase del meu pare, i que he aplicat força vegades a la
meva vida, conscient que el no ja el tenia i que havia d’anar a buscar el sí,
mentre llegia els sempre interessants articles del filòsof José Antonio Marina
publicats a La Vanguardia. Davant
del repte del nou any, davant del repte del valor de la seva pròpia feina, i
davant del repte que planteja un món que trontolla per tot arreu, Marina volia
alçar una bandera a favor de les possibilitats, just quan tants parlen
d’impossibilitats…
I de nos categòrics, caldria afegir; nos que tanquen portes per comptes
d’obrir-les i deixar que passin les possibilitats, que sempre hi són, els
humans sempre les hem sabudes trobar en moments difícils. Per això encara som
aquí, malgrat les forces retrògrades i immobilistes que, en la seva ignorància
de la vida, ens haurien enviat a l’infern de l’extinció.
La vida és canvi, és moviment, la vida és un sí a la vida tan alt com una
catedral, i mai no hauríem de renunciar a les possibilitats que tenim com a
persones i, per extensió, com a col.lectiu. Les possibilitats són forces que
mouen a fer, oportunitats en estat latent, accions a punt de ser posades en
marxa amb voluntat de millora. Algú que camina amb consciència de posar-se en
camí va a algun lloc. Un poble que es posa en camí amb consciència també va a
algun lloc. Una bona part del poble de Catalunya s’ha posat en camí, finalment
ha gosat fer-ho, s’ha sentit amb prou ànims per fer-ho, ens hem donat ànims per
fer-ho.
Sempre hem sabut que amb la raó històrica ens assistia hi havia una raó
íntima ens assistia. Per això han hagut de violentar la nostra raó. El desert
ha estat llarg, 300 anys de desert no són pocs i els períodes d’oasi han estat
ben efímers. Però en l’existència tot té els seus cicles, aquesta és una llei
de la naturalesa. El cicle ‘negre’, per dir-ho així, que va començar el 1714
venç ara, el 2014. Mentrestant, els intents de genocidi cultural (la cultura és
el nostre patrimoni més perillós perquè és d’índole espiritual) han estat
constants al llarg de tot aquest temps. Però un poble que sobreviu al seu
genocidi cultural mereix que se li sigui restituïda la seva dignitat.
Som en el camí de restitució de la nostra dignitat com a poble. Una bona
part del nostre poble així ho sent i així ho vol fer possible perquè, per sort,
som en una època més democràtica que les precedents. Caminem per una via on ja
s’han fet passes decisives, les més importants encara són per fer, però de cap
manera són impossibles de dur a terme! És com si alguna cosa de molt endins de
cadascú digués: pots, podeu! Per això anem a buscar el sí que ens ha de donar
una nova vida com a poble que creu en la vida i en les possibilitats que la
vida sempre obre. Vivim gràcies a les
impossibilitats predites que no es van complir, escrivia Marina al seu
article. Així és. La història de la humanitat és plena de murs que semblaven
impossibles de saltar. No eren il.lusos, els qui van franquejar-los. Simplement
van gosar creure en les seves possibilitats de fer-ho. Aquestes forces són
inexauribles perquè surten de la vida mateixa, només cal beure d’aquestes
fonts.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 16 de gener de 2014)
