Crida l’atenció l’oblit d’alguns personatges femenins cabdals en el món de
l’art i de la cultura.
Una d’aquestes figures és Esmeralda Cervantes*, nom artístic
de Clotilde Cerdà i Bosch (1861-1926), filla de l’enginyer i urbanista Ildefons
Cerdà, autor del pla de l’Eixample barceloní. Ildefons Cerdà va morir en
solitud al balneari de Caldas de Besaya, Cantàbria, l’estiu de 1833, potser un
estiu tan fred i plujós com el que vam viure nosaltres en aquest mateix indret
l’any 2001.
En la biografia que Fabià Estapé va escriure d’Ildefons Cerdà, hi diu que
Clotilde, la quarta filla, no era filla seva, tot i que porta el seu cognom.
Els pares es van separar el 1864 i Clotilde va viure sempre amb la seva mare,
Clotilde Bosch, que va tenir cura d’una jove prodigi: arpista reconeguda a
Europa i Amèrica, compositora, alhora que assagista i activista en tants camps.
Antiesclavista i feminista, després d’haver rebut la consideració d’Isabel II,
que vivia a París, i de la qual la seva mare va ser dama d’honor (1868), quan
la jove Esmeralda-Clotilde, ajudada per la seva mare, va posar en marxa un
projecte social d’envergadura com ara l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis de
la Dona, a Barcelona el 1885, rep aquesta ‘amable’ carta de Morphi, el
secretari de la reina regent:
Yo creí que V. aspirava a
tocar muy bien el arpa o a lo sumo a ser una gran artista; gloria con lo cual,
se han contentado hombres como Beethoven y Mozart y que es en mi concepto la
mayor de las glorias hermanas; pero un día aparece v. en Cuba, como queriendo
resolver por su influencia el problema de la esclavitud; y presidiendo
manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte, y ahora la veo a
v. erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la
mujer; pero mas propios de hombres encanecidos en los arduos problemas de que
depende nuestra regeneración, que de jóvenes artistas, a quienes tales
cuestiones perjudican mas bien que favorecen bajo el punto de vista de su
desarrollo intelectual.
Clotilde Cerdà no en va tenir prou en ser una arpista de nivell: es va
ficar en camises d’onze vares. Però Morphi no va parlar en va. A partir
d’aquest moment a Esmeralda Cervantes li van ser denegades les actuacions, les
seves demandes d’indult als condemnats a mort per temes polítics, i, al cap
d’un any de funcionament, va haver de tancar l’Acàdemia de Ciències, Arts i
Oficis de la Dona. Totes aquestes dades, extretes d’un àlbum que va anar confeccionant
Clotilde Cerdà i Bosch amb fotografies, cartes, programes de concerts i retalls
de diari, es troben a Els viatges de
Clotilde Cerdà i Bosch (Tres i Quatre), una aproximació biogràfica
d’aquesta dona de caràcter i tan desconeguda entre nosaltres, escrita per la
historiadora Isabel Segura. Esmeralda-Clotilde va viatjar molt. En les gires,
en les quals triomfava com a arpista i era rebuda pels més alts mandataris,
també donava concerts gratuïts. Viatjar va obrir horitzons mentals a la jove
música, una dona no només activa en el camp de la cultura –Clotilde escrivia i
va dirigir diverses revistes per a dones-, sinó també una dona sensible als
problemes del moment. Aquesta activitat frenètica va quedar disminuïda en
casar-se (1895) al Brasil amb Oscar Grossmann, originari de Leipzig. Amb tot,
com a arpista va començar una prolífica tasca docent en diversos conservatoris
americans, va col.laborar en revistes femenines, i a la ciutat brasilenya de
Pará va fundar els Asils Internacionals de Lactància. Va morir a Santa Cruz de
Tenerife l’any 1926. L’àlbum amb fragments de la vida de Clotilde-Esmeralda va
ser adquirit per la Biblioteca de Catalunya fa més de deu anys a un antiquari
de Naumburg. Com diu Isabel Segura, que ha fet una recerca exhaustiva a partir de
les dades recollides per la mateixa Clotilde Cerdà, ens trobem amb una
riquíssima vida comprimida en un àlbum. Llàstima, però encara sort que l’hem
pogut recuperar.
*De la reina
Isabel II va rebre el pseudònim de Cervantes i de Víctor Hugo
el d’Esmeralda.
