No en tenim gaire
notícia, però ‘elles’, les dames antigues, hi eren, en aquell temps reculat que
la historiografia anomena l’edat de bronze. L’edat d’or havia quedat a l’altra
banda de la història, com en el mirall d’Alícia, si ens atenem als relats
bíblics i grecs que en parlen, d’aquest paradís perdut o jardí de les Hespèrides,
i que voldríem recuperar.
La literatura
moderna de qualitat no ha fet més que anar afegint llibres a aquests relats
universals de l’existència humana. L’escriptor i historiador de la religió,
Mircea Eliade, va ser el primer a formular la hipòtesi segons la qual els
nostres relats culturals, i en particular la novel.la moderna (els contes i les
narracions no hi poden faltar!) són reinversions mitològiques més o menys
confessades.
I és que la cultura
es fa per capes, de forma que podem resseguir les traces deixades per aquelles
dames, tot i que la història i la literatura, de signe patriarcal, ens ho ha
posat tan difícil. La història que ens ha estat llegada és la història de
l’home, com escriu la sociòloga Marina Subirats al seu interessant assaig Forjar un hombre, moldear una mujer
(Editorial Aresta). A ningú no escapa la ironia del títol, que marca el
tractament que fins ara hem rebut uns i altres, situant l’home al centre de
l’univers, i essent nosaltres el segon sexe, tal com el va conceptuar la
filòsofa Simone de Beauvoir, és a dir: un sexe subordinat, un sexe de segona.
La cultura es fa
per capes, dèiem, i la construcció dels gèneres ha estat un fet cultural, com
afirma Marina Subirats al seu llibre. Des d’un altre àmbit, el de la teologia,
també ho afirma Michela Murgia (autora d’aquell relat extraordinari que és L’acabadora) al seu llibre de
reflexions, Y la Iglesia inventó a la
mujer (Ediciones Salamandra).
Però no sempre la
dona ha estat tan invisible i relegada, si ens atenem a les investigacions
sobre les societats matriarcals (gens bel.ligerants, per cert) del món antic,
que l’antropòleg J.J. Bachofen va posar sobre la taula. Bachofen,
que també era expert en Dret, afirma al seu llibre El matriarcat que la paraula matrimoni descansa sobre la idea del
matriarcat.
Tots tenim al cap
la impactant imatge de la Dama d’Elx. Es tracta de la figura d’una sacerdotessa
o d’una antiga deessa lligada a l’agricultura i als cicles lunars, si tenim per
bons els relats d’autors clàssics com Estrabó, Polibi, Salusti o Titus Livi.
Sembla que la dona va tenir un paper força rellevant en la societat ibèrica,
tant en l’àmbit del privat com en el públic. Així, doncs, aquells íbers no
devien ser tan bàrbars ni tan desconsiderats, ja que les dones íberes
participaven activament de grans cerimònies i rituals religiosos, i
possiblement dirigint-los. Els íbers ens són bastant desconeguts en comparació
amb altres pobles i cultures del món antic. De la tribu ibèrica dels cossetans
(s. V-I a.C) no en sabem gaire coses, tot i les petges que podem trobar al
nostre jaciment d’Adarró.
En les mines
prehistòriques de Gavà, l’any 1994 va ser descoberta la Venus de Gavà, en
realitat la figura d’una deessa de la fertilitat procedent de l’època del neolític
mitjà (entre 5.500 i 5.800 anys a.C). Es tracta de la figura més antiga trobada
fins ara a Catalunya, i vindria a demostrar la similitud dels cultes religiosos
que es realitzaven a la Mediterrànea oriental i occidental. La figura d’aquesta
Venus és molt anterior a la figura ibèrica de la Dama d’Elx… El que dèiem:
elles eren ben presents, al món antic, i fa bo d’espitllar-se en aquelles
dames, que són àvies de les nostres àvies, dones de carn i ossos que respiren
noblesa i dignitat humanes.
(aquest article, publicat al Diari de Vilanova el 31 de
gener de 2014, està dedicat a Judith i a Núria, víctimes recents de la
violència masclista a Vilanova i la Geltrú. A la imatge, la Venus de Gavà)