Tot llegint, avui ploro

Josep Pla parlava de la funesta mania d’escriure, no se’n podia estar. Jo tampoc no me’n puc estar, com no em puc estar de llegir. A casa els llibres no són objectes, són amics i mestres que m’inviten a la reflexió, a posar consciència. Entre els llibres que ara estic llegint hi ha Por qué este mundo. Una biografia de Clarice Lispector, escrita per Benjamin Moser. Aquest reconegut escriptor i crític literari nascut a Texas, fa una immersió en el context psicològic i social necessari per entendre una escriptora que va transformar la seva lluita per la vida i l’escriptura en una obra de ressonància universal.

     

Clarice Lispector, morta el 1977, ara fa 40 anys, i el treball literari de la qual és considerat un tresor al Brasil, era d’origen jueu. Les circumstàncies del naixement, l’any 1920, de Chaya Pinkhasovna Lispector en una petita població d’Ucrània, són esfereïdores. La seva mare, aleshores ja mare de les seves dues germanes més grans, va contraure la sífilis en ser violada per un grup de soldats russos en un dels habituals pogroms en contra de la població jueva. Els jueus van ser víctimes propiciatòries, a Rússia i Ucrània, vint anys abans que a Alemanya, Polònia i altres indrets europeus.

     

Hi ha alguna cosa que m’agradaria dir i no puc. I serà molt difícil que algú escrigui la meva biografia, va dir Clarice Lispector. Benjamin Moser, el biògraf que ha escrit aquesta biografia difícil, explica en aquest dolorós capítol: Milers de noies van ser sotmeses a violacions col·lectives, després d’un pogrom. Es trobava a moltes de les víctimes amb una navalla i amb ferides de sabre en les seves petites vagines. Moltes van patir malalties venèries.  

Aquell 1919, quan Mania Lispector va ser violada, la Creu Roja havia registrat nombrosos pogroms salvatges i quantificat milers de víctimes. Passa un dia, passa un any, passen decennis i arreu del món hi ha dones violades. Fins quan.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova, 1 de desembre de 2017)

L'hora de Clarice

El dia 10 de desembre, a molts llocs del món, és L'hora de Clarice. Tot fent referència al títol d'un dels seus llibres, L'hora de l'estrella, així s'anomena l'homenatge a l'escriptora en el dia del seu naixement. És una de les meves escriptores preferides. Reprodueixo aquí un article publicat al Diari de Vilanova (18-7-2014). Es tracta de la segona postal d'estiu, de les sis que vaig escriure dedicades a dones escriptores:

POSTALS D’ESTIU (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

            

    

 

Postals d'estiu (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

    

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 18 de juliol de 2014)     

Els carnavals de la Clarice

Quan les festes s’acostaven, ¿com explicar l’agitació íntima que s’apoderava de mi?, escriu, tot fent memòria, una adulta Clarice Lispector respecte dels carnavals de la seva infantesa viscuts a la població brasilenya de Recife. En evocar els dimecres de cendra, amb els seus carrers desangelats, buits, morts, amb restes de serpentines i confeti, i només transitats per alguna dona gran que anava a l’església, la nena Clarice pensava que finalment sabia perquè havien estat fets aquells carrers i places: perquè hi brillessin amb tota la seva esplendor els fastos del carnaval!

En realitat, la joveneta Clarice Lispector participava poc del carnaval. A casa seva, immigrants ucraïnesos i sempre preocupats per la salut de la seva mare malalta, no disfressaven la nena ni tenien al cap portar-la a cap ball infantil. En compensació, deixaven que la nena s’estés a la porta de l’entresol de casa seva fins a les 11 de la nit per veure la gatzara del carrer, que ella contemplava, àvida, i es feia amb tresors com ara una bossa de confeti o un llançador de perfum que guardava per llançar-los a la rúa l’últim dia…

La família no disfressava la Clarice, però ella demanava a una de les seves germanes que li posés rulos al cabell a fi i efecte de portar els cabells arrissats almenys un dia a l’any, ja que els seu cabell era llis com el d’una xinesa. Estirant una mica més el fil, la Clarice encara demanava a la germana que li deixés pintar els llavis de vermell i li deixés posar coloret a les galtes… Aleshores em sentia maca i femenina, i escapava de la infantesa, escriu, amb la consciència que amb la disfressa esdevenia ella mateixa en un altre temps.

Un any va passar una cosa inesperada. La mare d’una amiga seva va decidir disfressar la seva filla d’una manera original i va fer-se amb un figurin que deia ‘rosa’, i que pretenia ser la disfressa d’una rosa. Va comprar una pila de paper crepé de color de rosa per a retallar i imitar els pètals de la rosa… La Clarice contemplava com s’anava creant el vestit al voltant del cos de la seva amiga amb els ulls com unes taronges, mai no havia vist una cosa tan preciosa!

Però encara va passar una cosa més inesperada: va sobrar paper, molt de paper! Aleshores la mare de la seva amiga va fer una disfressa de rosa a la jove Clarice! Per primera vegada a la vida la Clarice va tenir la seva disfressa, per primera vegada a la vida tindria l’oportunitat de ser el que tant havia volgut ser en anys anteriors, segons les seves pròpies paraules: Ser una altra, diferent mi mateixa. En germanor de disfressa, les dues amigues calculaven que a sota la faldilla de pètals s’hi posarien uns enagos, i resaven perquè no plogués, ja que la pluja malmetria la delicada disfressa.

Quan ja estava vestida de rosa, amb les faldillas ben estarrufades i a punt per pentinar-se els rínxols, la seva mare de sobte va posar-se molt malament i les germanes la van enviar a la farmàcia. Disfressada, però encara sense maquillar, la nena, que aleshores tenia uns 8 anys, va córrer a buscar el medicament. Explica Clarice Lispector que en el trajecte alguna cosa al seu interior es va trencar i s’anava amarant de tristesa. Se sentia com un pallasso, o com una princesa desencantada. Ja no era la rosa que volia ser sinó que havia esdevingut altre cop una nena trista. Unes hores més tard va arribar la salvació: mentre estava parada a la porta de casa seva, un adolescent d’uns 12 anys, guapot i simpàtic, li va tirar una pila de confeti al cap tot fent-li un somriure d’orella a orella… Llavors la joveneta Clarice va tornar a sentir-se una rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de febrer de 2014)

La carta

La carta ha arribat en tres plecs dins d’un sobre de color verd, imagino que comprat expressament per a l’ocasió, ja que és d’un alegre color verd esmaragda. Segur que lliga amb alguna cosa que hi ha escrita. Amb traços rodons i ben dibuixats, al sobre hi ha cal.ligrafiat el meu nom, que, tot i la familiaritat, tot i la pertinença, tantes vegades em sembla estrany. I és que ni tan sols tinc sentiment de propietat amb el nom, si de cas només amb els llibres de la meva bibioteca.

Mentre llegeixo la carta em summergeixo en un càlid espai d’intimitat que cada vegada resulta més rar. Sembla que ja no és temps d’escriure cartes i menys manuscrites. La comunicació escrita passa per la immediatesa dels e-mails, per la seva indubtable facilitat.

Amb l’autora de la carta, una amiga molt antiga amb la qual hem anat renovant l’afecte d’amistat, també ens escrivim e-mails. Però no hem abandonat aquella relació epistolar que ara es dóna molt de tant en tant, com un regal que ens oferim, ja que escriure una carta manuscrita reclama temps, i el temps, als nostres dies, es també cada cop més escàs. No perquè el dia no tingui 24 hores com sempre, sinó perquè el temps, ocupat amb tantes coses com fem, sembla que se’ns escola de les mans amb tanta rapidesa com l’aigua d’un cistell.

En la carta que vaig escriure a la meva amiga, i que ella ara ha contestat alegrant-me ja els ulls des del principi amb el sobre verd esmaragda!, li comentava passatges d’un llibre que estic llegint i que li recomanava: La ladrona de rosas (La Esfera de los Libros), una excel.lent biografia de l’escriptora Clarice Lispector escrita per Laura Freixas.

En l’escriptura d’aquesta biografia, les cartes de Clarice Lispector (Ucraïna, 1920-Brasil 1977) tenen una importància cabdal. Sobretot les cartes enviades a les seves germanes. Són cartes escrites des del més profund del seu ésser. Són cartes escrites no per a ser publicades i, per tant, més pensades, sinó que són cartes on la vida interior d’aquesta gran autora aflora amb tanta naturalitat perquè són cartes escrites per una gran necessitat de comunicació amb la gent que estima. Les cartes escrites a Tània i Elisa són cartes escrites sense retòrica de cap mena, són pensaments i sentiments escrits en directe, com dits en una conversa en veu alta.

No en sabem res, de l’ànima dels altres, si no ens l’obren en una conversa íntima, o en una carta íntima. Amb bon criteri a l’hora d’escriure la biografia de Clarice Lispector, Laura Freixas ha optat per incloure molts fragments de les cartes de l’escriptora, ja que és a través d’aquestes cartes on veiem l’ànima de La ladrona de rosas, o el que és el mateix: la qui sent la necessitat d’absorbir la bellesa natural de les roses per a fer-ne bellesa poètica a través de l’escriptura.

L’escriptura literària de Clarice Lispector no és de lectura fàcil: demana un esforç, tot i la claredat de la seva escriptura i de les seves imatges. Ella no volia fer quadres realistes sinó quadres subjectius, fins i tot surrealistes, onírics, per posar símils plàstics a la seva obra originalíssima. Les cartes escrites a les persones més properes al seu cor ajuden a entendre no la seva escriptura, que això és obra dels lectors, sinó les seves motivacions més profundes.

“Entendre les motivacions profundes de l’escriptura, i de la Clarice en particular, em sembla indispensable”, escriu la meva amiga en una carta que supleix la mar de bé la distància geogràfica que ara ens separa, tot i que per no gaire temps. Perquè ja hem quadat que la carta tindrà continuació en una conversa de les nostres davant d’una tassa de te, o el que sigui.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d’agost de 2011)

Gràcia i pobresa

És difícil entendre què significa ‘pobresa’ en els termes que ho va plantejar sant Francesc d’Assís. Aquesta pobresa no és indigència ni és misèria, sinó el fet d’acceptar que de la mateixa manera que ‘tot és gràcia’, con deia Teresa de Lisieux, també ‘tot és pobresa’, ja que res no resta físicament a les mans un cop morim. Clarice Lispector, escriptora que em meravella, es moria i, sabent-ho, era capaç d’acceptar això tan inacceptable en una persona encara jove. Va acceptar la pèrdua d’ella mateixa en plena vida. Era, al meu entendre, com un no doldre’s de deixar lloc… Havia arribat amb la gràcia i se n’anava amb aquesta altra gràcia que és acceptar la pobresa. En el mentrestant, havia viscut i havia escrit.

Hams

Trobo en textos d’Hélène Cixous (Entrevistas a Hélène Cixous, Icaria) idees molt del meu gust i que he escrit diverses vegades perquè les sento molt profundament. Tradueixo: “Sempre escrivim sobre allò que ens sobrepassa. Això significa que hi ha en nosaltres una força més forta que nosaltres. I és aquesta força la que parla, la que llança les paraules. Clarice Lispector ho compara amb els hams. La seva metàfora és que ella llança les paraules com hams a l’aigua per atrapar el que encara no sap.”
No sap, però intueix, veu en algun lloc que no és un lloc convencional... Estem parlant d’una manera d’escriure que és també la meva.

La riquesa de la terra

“Conec una manera de vida que és ombra lleu desplegada al vent i gronxant-se suaument en el terra: vida que és ombra fluctuant, levitació i somnis en el dia obert: visc la riquesa de la terra.”
Així s’expressa Clarice Lispector a Aigua viva. Jo també visc la riquesa (real i poètica) de la terra, i hi penso molt especialment avui, dia de reflexió abans de les eleccions.