Rosa Pujol Camarasa

Anant a casa de la meva mare, pels volts de Nadal, vaig passar pel carrer de Còrcega, enfront de l’Escola Industrial. En la casa que fa cantonada amb Villarroel hi vivia Rosa Pujol Camarasa amb la seva germana Montserrat, tot i que en els últims anys passaven llargues temporades a Cadaqués, on també tenien casa i, dit per elles mateixes les vegades que ens havíem trobat pel carrer, hi vivien felicíssimes, sobretot quan aquesta meravellosa vila empordanesa descansa de l’estrés turístic de l’estiu.

Al cinquè pis tercera porta de Còrcega 184 hi havia anat no poques vegades. De fet, amb les germanes Pujol víviem al mateix barri, jo amb els pares i germà al 29 de l’Avinguda de Sarrià. Amb la Rosa i la Montserrat, a més de gairebé veïnes, èrem companyes de treball a Cronit, S.A., una empresa de matriu danesa que tenia fàbrica a Montgat i es dedicava a l’elaboració de peces d’acer inoxidable per a l’automoció. Al despatx on treballàvem, la Rosa era l’ànima mater de l’administració. Era al carrer de Londres 35, a la mateixa illa de casa meva. Fa anys que ja no hi és. Al seu lloc hi ha el consulat de Bangladesh.

Vaig començar a treballar al despatx de Cronit just quan acabava de complir catorze anys (1965). M’hi vaig estar gairebé set anys, fins que vaig plegar després d’haver patit l’anorèxia reactiva a això que donya Elena Francis hauria qualificat de desengany amorós. I a fe que ho va ser, com he deixat escrit a La crisàlide. Mentre treballava a Cronit vaig fer els cinc cursos a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja). Després vaig cursar el batxillerat superior en règim nocturn a l’Institut Maragall. Vaig tenir sort amb el professorat, catedràtics de primera. L’institut era a prop de l’estudi de disseny de Ramon Parera, on treballava aleshores.

Cronit i la feina de despatx havia quedat enrere per dur a terme la professió de caire més artístic que vaig exercir durant molts anys: el disseny gràfic, i en diversos estudis, però això forma part d’un altre relat. Cronit havia quedat enrere, però no el record de la gent que treballàvem en el seu despatx. A la vida tenim molts mestres, i la Rosa Pujol Camarasa va ser-ho per a mi en uns anys en què, malgrat que ja exercia plenament la responsabilitat de la vida laboral, encara era una noia en època de formació no només acadèmica sinó humana.

La Rosa era una dona de caràcter i conviccions sòlides. Raonava amb una gran intel.ligència i ens convidava a raonar a la Lídia i a mi, les jovenetes del despatx; ens invitava a expressar la nostra opinió en aquells intervals de conversa que algunes vegades es donaven quan la feina no ens apretava el coll, i perquè sabia que donarien la talla quan el moment ho requerís. Mai no la vam decebre, teníem consciència del respir que suposaven aquells petits parèntesis. La feina de despatx per a algú amb habilitats creatives com ara jo resultava pesada perquè era monòtona. En aquelles converses vaig comprendre més a fons coses que ja eren fonamentals per a mi, com ara que la vida espiritual dignifica la persona per damunt de la biologia; a això cal afegir una profunda consciència de la catalanitat i la importància de la cultura com a via per a l’enaltiment humà.     

Aquell dia, pels volts de Nadal, vaig alçar la vista fins al cinquè pis de la casa del carrer de Còrcega. Vaig pensar en la Rosa i en la Montserrat, que per aquesta època sempre eren a Barcelona per celebrar les festes amb la família. Vaig tenir un record afectuós envers les seves figures. Poc em podia pensar que avui (13-1-2014) llegiria la necrològica de la Rosa a La Vanguardia. Et tinc present, et tindré present, impossible oblidar-te, Rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de gener de 2014)