No sóc música, és a dir, no tinc coneixements musicals en sentit tècnic,
però sí que sóc una escoltadora activa de música des de molt jove. I és que la
música, la que m’agrada, sobretot aquesta que ara ja no en diuen clàssica sinó
culta, em sustrau al temps de rellotge, al temps pautat. Aquesta és una
experiència d’obertura a l’infinit, per utilitzar una expressió del poeta
bengalí, Rabindranath Tagore.
La gran música, com fóra millor dir, les grans peces musicals, en efecte
ens sustrauen a la implacable dalla de Cronos. No és que escoltant música ens
fem la il.lusió que el temps desapareix. No es tracta d’una il.lusió sinó d’una
realitat experimentable. Perquè escoltant música amb atenció, sent-hi present,
no com a música de fons!, el temps queda en suspensió com quan estem enamorats
i el temps extern se’ns tira de cop al damunt quan hem d’abandonar aquell íntim
moment d’or. Una semblant sensació de desconcert i disgust devien experimentar
l’Adam i Eva mítics quan l’àngel Miquel, espasa en mà, glavi flamíger que va
obrir les portes al temps històric, els va foragitar del Paradís. Allà no hi
havia ni temps ni mort.
Escoltant música inspirada, és a dir, música alenada d’esperit, podem
reviure el Paradís. Escoltant grans peces musicals com ara l’òpera La flauta màgica, de W. A. Mozart, o el
dramàtic i tensionat Adagietto de la Quinta Simfonia de Gustav Mahler, o les
meravelloses miniatures musicals d’Erik Satie, Oeuvres mystiques, Gymnopédies…,
s’entra en un espai on els topants temporals es fan fonedissos.
Els humans, i aquesta és la nostra característica gràcies a la consciència
de ser-ho, podem experimentar les dues formes del temps: el temporal i l’intemporal,
i la música (com tota gran obra d’art, cal afegir) es constitueix en un camí
formidable per aquesta vivència. Sobre aquesta experiència dual de temps
superposats, reflexiona la filòsofa ginebrina Jeanne Hersch: “La música no ens fa estranys ni indiferents
al temps…D’altra banda, s’esdevé el mateix, segons crec, en l’àmbit religiós.
La religió no transcendeix el sofriment en el sentit que l’anul.li, sinó que el
transcendeix elevant-lo a un altre pla. Igualment, si la música transcendeix
veritablement el temps, això significa que podem assolir, d’una manera molt
misteriosa i intangible, una cosa que els humans sempre han somniat i que els
és negat: allò que seria a la vegada, en
un mateix acte, la capacitat de desitjar i viure la plenitud”. El subratllat
és de Hersch.
Els humans desitgem perquè som conscients de la nostra finitud física i per
això mateix tenim fam d’infinit, un pla de l’existència al qual no som aliens,
perquè hi ha una dimensió en nosaltres que ho és, infinita; o almenys això podem
dir no perquè ens ho hagin fet creure sinó perquè ho hem viscut, ho podem
viure. No hi ha res més real que l’experiència directa, encara que, com afirma
Jeanne Hersch, sigui una experiència misteriosa i intangible, i difícil
d’explicar en llenguatge discursiu.
Pel fet de ser en el temps biogràfic, els humans som éssers desitjants;
però pel fet de ser també no-temps (possibilitat infinita!), podem entrar en
moments de plenitud còsmica, d’unió amb la realitat primera i última de
l’existència, de manera que els límits del temps cronològic s’esfumen per a
convertir-nos en espai, ser uns amb l’espai, diluir-nos en l’espai infinit.
L’infinit no és un objecte que poguem adquirir com un bé patrimonial ni
guardar-lo en un calaix del secreter de l’àvia amb les coses més apreciades.
L’infinit no és una cosa sinó una experiència de l’ànima. La música (com la
pregària o la immersió en la contemplació de la bellesa) sense deixar de ser
materialitat i temporalitat com nosaltres mateixos, ens connecta de manera diàfana
amb l’infinit que som. Tagore, el gran poeta, ho escriuria així: En la música dels corrents d’aigua sona
l’afirmació joiosa: Esdevindré el mar.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 11 de gener de 2014)
