Flagell

En molts indrets de casa nostra, les celebracions tradicionals i populars de la Setmana Santa ofereixen oportunitats de veure escenes o passos de la Passió de Jesús per contemplar o meditar al carrer, tot i la gentada que sovint les acompanya. Aquesta escena la vaig fotografiar ahir a la tarda a Montblanc. En aquest pas es reprodueix l'episodi de la flagel.lació de Jesús. Els dos flagel.ladors s'hi ben acarnissen. La contemplació d'aquest acarnissament amb una víctima que sabem que és innocent punyeix perquè ens remet a tanta ferotgia desfermada avui mateix quan pensàvem que potser ja n'erem lluny.

Poderoses a l'espera

Quan les dones tenen l’edat suficient per haver-se alliberat del treball de ser dones i poden esplaiar-se a pleret en la seva força, deuen ser les criatures més poderoses de la terra –diu un personatge d’Isak Dinesen. 

Quan tenen l'edat suficient per haver-se alliberat de la criança dels fills, de la cura dels seus, grans i petits, i del treball professional que han de compaginar amb tot plegat... Poderoses a l'espera de poder-ho ser, vet aquí. Isak Dinesen (pseudònim masculí de Karen Blixen) sabia de què parlava.

El que em motiva

Penso que els articles d’opinió són un valor afegit als diaris. Tinc les meves preferències, com tothom, però acostumo a llegir-los tots amb interès, ja que em donen l’oportunitat de contrastar parers, sempre hi aprenc alguna cosa, reflexionant’hi se m’eixamplen els horitzons.

A vegades em trobo que subscriuria una frase sencera. Em va passar dies enrere amb un article de Julià Guillamon publicat a La Vanguardia. Guillamon parlava de llibres, de les portades dels llibres, de la mida dels llibres, del gruix dels llibres i del valor (literari) dels llibres.

Tan important és l’aspecte dels llibres? Sí, és important, ja que ara com ara el llibre és un objecte (els llibres digitals són una altra cosa) i en tant que objecte té unes particularitats que el fan més o menys atractiu visualment. Guillamon es lamentava de l’aparença d’algunes portades, francament lletges. Jo ja fa temps que em fixo en aquelles portades de colors estridents i lluents que tant de mal em fan als ulls, però és que, diuen, venen més. Valga’m Déu. Ja veig que les que jo dissenyaria no vendrien ni un misto, encara que el text fos candidat a un bon premi de reconeixement de la ciutat de Barcelona, com ara és el cas de Sense alè, de Josefa Contijoch.

Resulta que els llibres gruixuts també venen més, diuen. Un altre càrrec en contra del meu gust, ja que el format que aprecio més (per elegància, per contenció, per intensitat, per vibració) és el de la nouvelle, i ho aprecio tant com a lectora com com a escriptora. Guillamon diu, i em consola que ho digui algú que per ofici ha de llegir molt, que a molts llibres els sobren pàgines. Hi estic d’acord. Més d’una vegada he tingut la impressió que el text ha estat allargassat innecesàriament, amb la qual cosa es perd intensitat, vibració, com si alguna cosa s’anés deixatant.  

Per formació acadèmica em fixo molt en els dissenys de les portades, en la tipografia, en els espais en blanc que jo sempre voldria generosos. Per aquest motiu he hagut d’empassar-me més d’una llàgrima en veure la imatge física d’algun llibre la confecció del qual ni tan sols m’ha estat consultada. Altres vegades he tingut la sort de poder treballar amb l’editor aquest aspecte i la meva sensibilitat estètica ho ha agraït molt, sobretot al dissenyador, sovint amagat en algun despatx o estudi, fent silenciosament i eficaçment la bella tasca de donar visibilitat a la idea del llibre, la qual cosa vol dir que s’ha llegit el text, cosa que no sempre passa!

Una altra cosa de la qual es lamenta el crític literari Guillamon: L’edició catalana –i l’edició en general, però el cas català es veu més de prop- viu obsessionada amb la idea d’eliminar dels llibres qualsevol connotació cultural. El tema és molt ampli, i preocupant. Molts llibres ja fa temps que han deixat de ser cultura per ser entreteniment, ben legítim, però entreteniment. El problema és la confusió que ha portat la literatura a una gran desconsideració perquè tot es posa al mateix sac. Si un llibre no ven és que no val un pito. Fins aquest punt hem arribat, i ja fa anys. Recordo que Baltasar Porcel, un escriptoràs, ja se’n queixava, d’aquesta confusió. La literatura no ven gaire perquè demana una actitud activa per part del lector i el que ven és el text fàcil, mastegat, quan no banal.

Les coses pel seu nom com, tot i que incomodi: Els editors (no tots, és clar) miren d’eliminar les connotacions culturals dels llibres… Ni un misto, no vendré, a aquest pas. Però no escric pas per vendre sinó per fer art. És el que veritablement em motiva perquè l’art mostra qui som, però també qui podem ser quan amb totes les nostres forces i limitacions intentem fer el camí de l’ànima, allò que no hauríem de perdre ni vendre.

(article publicat al setmanari L’Eco de Sitges, 22 de març de 2013. A la imatge, vitrina de l'Espai Betúlia on es va exposar el material utilitzat en l'escriptura de La crisàlide)

Oriol M. Diví

A la nit que donava entrada al 20 de març, va morir el P. Oriol M. Diví, monjo de Montserrat. En aquell instant de plenitud, Déu, que, tal com crec, ja l'esperava amb el braços amorosos d'una mare, va voler que el seu càlid esperit i l'esperit incipient i càlid de la primavera es creuessin en la nit quieta.

Benedictí exemplar, era un referent espiritual per a moltes persones. El pare Diví era també molt conegut i estimat en el món de l'exlibrisme nacional i internacional per la seva obra de traç límpid i serè com la seva ànima. Va gravar al boix 572 ex-libris. Va practicar d'una manera efectiva i constant l'ora et labora. Descansi en pau.  

Ara que s'acosta la primavera...

Com més es copsa la vida a través d'una pantalla mental d'abstraccions i conceptualitzacions, més pla i sense vida esdevé el món del teu voltant, diu Eckhart Tolle. 

Ara que ve la primavera... oloreu-la fins a amarar-vos-en, toqueu-la amb els dits, esconteu-la com una cançó, viviu-la perquè esteu vius!

(a la imatge, unes flors de magraner del jardí de casa)

Un infant al jardí del Laberint d'Horta

La néta Carla donant de menjar els coloms al jardí del Laberint d'Horta. La foto està feta pel seu pare, el meu fill Daniel.

Renovació

Habemus Papam. Francesc I és el nom, ben significatiu, que ha escollit el qui fins ahir, dia 13 de març de 2013, era el cardenal Bergoglio. S’obren tants interrogants com esperances per als catòlics de cor. Pel que fa a les dones, hi ha un tema crucial a resoldre: les creients catòliques deixaran de ser subalternes en aquest nou papat?

Aniversari

Avui compleixo 62 anys. Aquell dia 13 de març de 1951 hi havia vaga de tramvies a Barcelona. Era la primera revolta contra el règim franquista. Sempre he volgut creure que els esdeveniments generals d’alguna manera marquen els particulars. Avui es compleix un any de la mort de l’escriptora Teresa Pàmies. Ens havíem enviat nadales d’ençà que ens vam conèixer i ella va desitjar sort a l’escriptora que era a punt d’estrenar-se com a tal. Aquell dia de desembre de 1990 era el dia anterior a la concessió del premi Don-na, que vaig guanyar. La distància ideològica amb Teresa Pàmies era molt gran, així com també la distància estètica. Ho sabíem. Per part meva, sempre he tingut tendència a admirar la gent que fa coses i vol fer-les bé, i més tractant-se d’una escriptora. Hem hagut de batallar molt per arribar on som.

(Fotografia feta pel meu pare al capdavall de la Rambla barcelonina, devíem anar a veure la tieta Trini, germana seva. Tinc el posat una mica ferreny, potser perquè al darrere s'hi veu la figura un guàrdia civil? Devia tenir cap a tres anys i no m'agradava gaire que em fotografiessin)

L'enamorament és creatiu

Segurament estarem d’acord a afirmar que els enamorats són creatius. Potser quan vivim la vida normal, quotidiana, la creativitat amorosa se’ns va desfent com el fum. L’art potser seria nodrir aquesta creativitat que ens porta a projectar en l’altre i en nosaltres mateixos la pila de virtuts que ens enamoren!

(a la imatge, balcó guarnit)

Naixença major

Un dia i mig abans que morís el meu pare, vam observar que tot d’una sortia de la somnolència que dóna la forta medicació pel dolor. Ens va demanar amb un gest i amb un moviment dels llavis que tanquéssim la televisió que, d’altra banda, ningú no mirava i que havíem deixat sense so. Va tornar a cloure les parpelles i va estar una estona així fins que va tornar a obrir els ulls i fins mig va incorporar el cap fins allà on les forces li van permetre, que ja eren escasses. Aleshores va mirar enlaire un temps com si veiés algú i hi va parlar fins que va fer un gest afirmatiu, com si es donés a aquest algú, a una realitat més alta, com jo tantes vegades he imaginat que devia ser el ‘sí’ de Maria. He escrit en altres llocs que el meu pare va morir conscient que es moria. Però crec que també va morir conscient que no havia de tèmer res ja que la mort és una major naixença, com va escriure Joan Maragall. Però els dolors del part no els estalvia ningú, ni a l’entrada ni a la sortida. Entrar a la matèria no deu ser fàcil com sortir-ne tampoc. No recordem l’esforç per néixer, tot i que el vam fer. L’esforç del traspàs no el sabem, però no sembla beneit pensar que alguna cosa de nosaltres oblidarà també aquest esforç de néixer.

(extret de La capsa verda)

Igualtat

Les paraules que serveixen per entendre’ns també serveixen per confondre’ns, ja que tota realitat concreta ho és des d’una determinada perspectiva. Hi ha una paraula que ens ha enredat de mala manera, i és la paraula igualtat. Perquè els humans som iguals i no som iguals. Si hi meditem honestament i ben a fons, tots sabem que és així. Però es branda la bandera de la igualtat, peti qui peti, en nom d’una idea falsa i així hem anat caient pel rost. Una altra cosa són els drets humans, però també les obligacions que comporten aquests drets humans, que són per a tothom si volem que hi hagi una mínima harmonia en la convivència. 

(a la foto, un mosaic, una imatge de la diferència de cada tesel.la que el compon tot i la seva aparença d'igualtat)

El femení de l'existència

Tinc llibres que vaig llegint a dosis homeopàtiques, a poc a poc, perquè cada frase m’obliga a una reflexió que sovint faig ben de gust, ja que el tema no només m’interessa sinó que m’interpel.la. A Sofía (Kairós), de Susanne Schaup, l’autora recull l’estudi d’Otfried Eberz sobre aspectes del femení de l’existència. Opina Eberz (i ho escric tenint en compte que som a prop de la celebració del Dia Internacional de les Dones, que ara com ara sembla que encara cal commemorar): Tota violència té el seu origen en la violació del sexe femení, que va tenir lloc en temps prehistòrics. La violència contra la naturalesa i contra els éssers més febles és només una conseqüència d’aquella violació.  

Ah, el poder, perquè el poder com a força dominadora i depredadora neix d’aquí. Però jo tinc la impressió que veritablement els temps estan canviant (malauradament no sense deixar moltes víctimes pel mig) i hi ha un retorn a com devia ser al principi la convivència entre el masculí i el femení de l’existència, ja sigui des de cada sexe, ja sigui des de l’interior de cadascú.
(A la imatge, la màndorla mística).

L'ombra és ommipresent

Com el tema del bé i el mal, conceptes arquetípics, el tema de l’ombra, el negatiu que hi ha en la naturalesa humana, sempre m’ha atret de manera poderosa perquè voldria entendre el que sembla difícil d’entendre. Perquè encara que costi d’acceptar-ho, el cert és que el mal i les monstruositats que genera són omnipresents tant en la nostra història personal com en la història col.lectiva. Només cal mirar entorn.

Maldats en aparença innocent com veure algú que riu de la relliscada d’un altre, a algunes persones ens provoca desassossec. Ens preguntem què fa riure, què mou a riure davant l’espectacle d’un mal pas, d’un error de càlcul, d’un desgraciat accident. El que es troba al fons d’aquesta pulsió és instintiu. En un primari instint de supervivència, la caiguda d’un altre ens col.loca en avantatge en la cursa. Així, doncs, no és necessari recórrer a la figura del diable per saber què és el mal, ja que nosaltres podem encarnar aquest mal que sembla petit però, com diu la dita, qui en fa un cove en fa un cistell.

Ho van veure de seguida, els nostres ancestres, quan en diferents salts civilitzatoris van idear mil formes de contenir l’instint egoista, depredador, salvatge, però que, per fortuna, s’alternava amb formes d’amor com ara la cura dels nadons, dels malalts, o el ritual d’enterrar els morts en terra sagrada.

Llums i ombres sempre conviuen, el negatiu i el positiu forma part de la realitat. Però hi ha moments històrics com el nostre en què l’ombra es fa més espessa fins a provocar l’ofec existencial. Moltes persones avui en dia senten el pes d’aquesta ombra que ens aclapara, però el reconeixement de la llum que també som capaços de crear permet mantenir dempeus l’esperança.

La psicologia troba el seu límit en moments així. Al costat d’actituds humanes destructives, negatives, es troben actituds humanes que miren cara a cara l’ombra per veure com la poden guanyar. No es guanya res que no es conegui a fons. Així, observant la pròpia ombra i domesticant-la com Sant Jordi va domesticar el drac, és possible posar fronteres a l’agressivitat de la nostra pròpia bèstia i conduir-nos sinó amb bondat, almenys amb honestedat i decència. Si som capaços de veure’ns com a botxins sembla més fàcil no posar-se en situació de fer víctimes, ja que, a la bona gent, la sola idea ja l’horroritza.

Cal practicar l’apertura del cor. Els antics egipcis deien que el cor era la seu de la intel.ligència humana, la casa del discerniment entre el bé i el mal, més enllà de les lleis que hem hagut de crear per alçar parets que ens protegeixin, fins i tot de nosaltres mateixos. La decadència de les civilitzacions arriba quan es traspassen els límits de forma descarada i descarnada com ara mateix estem veient fins a experimentar vergonya aliena. Si tots al final anem on anem, no veure la inutilitat del mal sembla una gran ceguesa. És evident que l’ombra té el poder de cobrir-ho tot si la deixem campar al seu aire.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de març del 2013. Foto feta en un parc de Londres, estiu 2008)

Símbol

Enfront de la imatge o còpia més o menys elaborada del sensible, i que es tanca en ella mateixa, el símbol dóna sentit, és camí de veritat, però no un sol camí, ja que el símbol per naturalesa és obert com la realitat que l’ha generat.

Efectes

Veiem l'activitat de la vida, de la creació, pels seus efectes...

Laboratori del diable

Quan la intel.ligència del cor cau en el laboratori del diable, malament. Tanmateix, el diable és murri, sovint es presenta amb la seva cara més atractiva, és un engalipador.

(la fotografia està presa al Museu de la Guerra, de Londres. En diable no hi és, però sí una de les seves obres)

Tocar fons

Al seu llibre La crisi del món modern, publicat per primera vegada a Gallimard l’any 1946!, l’estudiós René Guénon va escriure: Arribarà el món modern fins al fons del pendís fatal, o bé, com va esdevenir-se amb la decadència del món grecollatí, es produirà un nou redreçament abans d’arribar al més profund del fons de l’abisme al qual es veu arrossegat?

Que estem arribant a les profunditats de l’abisme de la nostra civilització (bàsicament occidental, s’entén) és un fet generalitzat. La pregunta és quan tocarem fons i tornarem a pujar, segons la llei del pèndol.

Males pràctiques

Una màquina, de fet, una operació informàtica, decideix en quin compte corrent es pot embargar l’import d’una multa. Un d’aquests embargaments s’ha dut a terme en el compte corrent d’una àvia, família del multat. La dona, que no entén el que ha passat, del disgust ha fet un trombo a la cama.

La multa en qüestió és tan arbitrària que s’experimenta com a injusta. La indignació ciutadana, que hores d’ara ja comença a ser un deure moral davant de tants atropellaments com es pateix, en el seu dia va dur el multat a visitar el Defensor del Ciutadà. No ha servit per a res. I és que quan la maquinària funcionarial es posa en marxa és com una piconadora que ho deixa tot ben pla. La infracció ha estat reclamada per dues vegades amb sengles escrits a l’autoritat pertinent, en aquest cas l’Agència Tributària de Catalunya, avui per avui depenent de la Diputació de Barcelona.

Hi ha una dita popular castellana, molt castissa, que diu: Abusa de los buenos, que los malos no se dejan. Anem als fets, que comencen amb un cotxe aparcat. Passa un poc temps de l’estipulat en el tiquet que lluu, ben visible, al parabrisa. El conductor arriba cuita-corrents, conscient del que li pot caure al damunt. Dóna la casualitat que veu venir l’encarregada de vigilar els aparcaments i li pregunta si li ha posat multa… L’empleada se’l mira i no diu res. El conductor respira fons quan comprova que no hi ha cap paper d’infracció al parabrisa (és llàstima, però, i això ja és opinió meva, que uns hagin d’anar pel món sempre amb la por de ser sancionats i d’altres s’ho prenguin tot a la torera!)

La sorpresa i la indignació arriben amb la notificació de la multa. ¿Què pretenia, l’empleada, no posant cap paper de multa al parabrisa, ja que altrament el conductor hauria pogut pagar el recàrrec el mateix moment dels fets? De forma incomprensible (o sí), l’empleada no li va donar ocasió, com és de llei. Qui aplica la llei se la salta? No anem bé. Però es veu que aquesta mala pràctica és bastant freqüent a Vilanova, però també fora de Vilanova. El conductor indignat ha comentat l’afer amb altres persones, que li han explicat casos d’abusos semblants, o pitjors. Fa angúnia pensar malament, però aquestes pràctiques deshonestes sembla que vulguin obeir a un esperit recaptatori que riute’n de la creu d’Hisenda.

Els ciutadans de bona llei estem transparents davant la llei. Ja he dit que hi ha institucions que poden entrar als comptes corrents tant si s’és el titular com si la titularitat es compartida amb un familiar, la màquina va al gra!, i embargar l’import de les infraccions. El dret a la privacitat, una enganyifa? Es donen massa casos de ciutadans indefensos davant dels abusos d’alguna administració mal administrada… i lenta com un cargol. L’expedient de la multa de la qual parlo està en tràmit i almenys es trigaran tres mesos a conèixer-se la resolució. Mentrestant, l’embargament dels diners al compte corrent dura vint dies al cap dels quals l’import es cobra de forma automàtica. No hi fa res que al final l’expedient es resolgui a favor del demandant...

Ara el president Mas es proposa acabar amb la corrupció que afecta tant estaments com persones. És una bona notícia. Ha de ser així en el nou Estat que es vol construir. Molts esperem que les coses es facin d’una altra manera, més eficaç i més justa. Els ciutadans lleials paguem molts impostos i tenim dret a ser ben informats i, sobretot, ben tractats. Cal lamentar actituds fraudulentes com la descrita més amunt, així com també actituds poc empàtiques envers el ciutadà quan aquest reclama, per exemple, en alguna oficina de l’Agència Tributària. Aquestes maneres de fer, que recorden altres temps, no poden tenir futur. La regeneració ètica i el sentit social no només és exigible a la clase política sinó a tothom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de febrer de 2013. Justament avui ha arribat la resolució, desestimada, de la multa, signada pel Cap de la Unitat de Multes, Sr. Francisco González. Sembla ben rar, ja que la informació que es va donar en el seu moment era que trigaria tres mesos a fer-se efectiva...)

  

Nèmesis

A la Teogonia, d’Hesíode, es llegeix que la Nit funesta va infantar Nèmesis, flagell dels homes mortals. Els grecs antics van ser uns formidables inventors de déus i arquetips que encarnen tant conceptes com esdeveniments còsmics. Així, la figura de Nèmesis representa la venjança divina de les accions humanes que amenacen de trasbalsar l’ordre del món. La gent pietosa invocava la pietat de Nèmesis davant la seva ira, malauradament sempre justificada.

Ex-libris d'Oriol M. Diví

El dia 12 de febrer, Oriol M. Diví (Esplugues de Llobregat, 1924), en aquests moments amb la salut afeblida, ha complert 89 anys. Aquest mateix dia farà dos mesos que a l’empara de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona va presentar una publicació molt acurada amb el repertori dels seus ex-libris. Aquesta publicació, d’alta qualitat i en un nombre restringit a dos-cents exemplars relligats, ha anat a càrrec dels bons oficis d’Elies Plana Ayats. Acompanyada amb textos dels experts M. Carme Illa, Joan Roig i Sergi Mas, s’hi reprodueix la totalitat d’obres de l’artista (570) realitzades fins al moment de la publicació.  

Tant pel volum de l’obra duta a terme de manera sostinguda al llarg de cinquanta anys, com des del punt de vista de la Història de l’Art, és imprescindible remarcar que Oriol M. Diví és el més important mantenidor d’una tècnica ancestral de gravat, la xil.lografia, donant-li un caràcter creatiu, com volien els seus antecessors en aquest art, amb el geni d’Enric-C. Ricart al davant, passant pel seu mestre Antoni Ollé Pinell, i estenent-se en diferents personalitats com la d’Antoni Gelabert, Ricard Marlet i Enric Cluselles.

Des de la seva condició de monjo benedictí, Oriol M. Diví ha practicat de manera perseverant i admirable la màxima ora et labora. A part de la realització d’ex-libris, la seva bibliografia com a il.lustrador de llibres és tan important com àmplia, incloent també el seu treball en el camp dels goigs. Vinculat al món de l’exlibrisme des de principis dels anys seixanta, aleshores a través de l’activa Asociación de Exlibristas de Barcelona, va començar a participar en congressos i concursos internacionals d’ex-libris, obtenint importants premis i reconeixements fins ahir mateix.

En el temps d’stand bye de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, que havia decaigut a l’inici dels anys setanta, Oriol M. Diví va continuar connectat amb el món exlibrista en l’àmbit internacional, de manera que, arribat el moment de la represa gràcies a un petit grup d’entusiastes, va actuar d’enllaç amb la nova etapa que es va iniciar amb la creació, l’any 1989, de l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE). En aquests moments, l’ACE està treballant a fons en un esdeveniment de gran envergadura: l’organització del 35è. Congrés Internacional d’Ex-libris que tindrà lloc a Tarragona del 22 al 26 d’abril de 2014. L’efemèride coincidirà amb la celebració dels vint-i-cinc anys de vida de l’ACE.

Respecte del treball artístic d’Oriol M. Diví, escriu a les pàgines de la revista Serra d’Or (gener de 2013) l’estudiós Francesc X. Puig Rovira: Del seu treball podem destacar que executa quasi sempre el gravat per testa, sobre fusta de boix i algunes vegades de cirerer, amb un domini notable dels burins i altres eines, i del tractament de la fusta, per aconseguir formes, les qualitats i els contrasts de blanc i negre, tant en el conjunt com en cada una de les imatges o detalls.

Sobre el llenguatge estètic d’Oriol M. Diví, que unes vegades s’expressa de forma referencial i en d’altres de forma simbòlica, cal destacar la claredat expressiva com un dels trets més personals d’aquest artista, així com cal fer esment d’una gran habilitat en la composició de la imatge global de l’ex-libris, ja sigui que prengui formes simètriques o asimètriques, el resultat sempre és d’una gran harmonia. Així, en l’obra resultant, tant s’hi mostren els trets característics de qui encomana l’ex-libris com s’hi visualitza l’esperit d’un creador de sensibilitat artística tan afuada i transparent com la d’Oriol M. Diví.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 15 de febrer de 2013. A la il.lustració, un ex-libris d'Oriol M. Diví dedicat a l'ACE)