Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escriure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escriure. Mostrar tots els missatges

dimecres, 21 de gener del 2015

Escriure i llegir

Escriure és un exercici que va més enllà del pensament racional, ja que escrivint també des de l'inconscient. L'acte de llegir també va més enllà del pensament racional perquè també llegim des de l'inconscient. És per aquest motiu que a l'hora d'escriure un text que reflecteixi idees, pensaments, ho hàgim de fer amb la cura màxima, pensant paraula per paraula. El mateix hauríem de fer a l'hora de llegir un text on hi ha idees, pensaments. Sembla que Nietzche i Wittgenstein 'només' posaven una condició als seus lectors: que llegissin a poc a poc, tan a poc a poc com fos possible. És la millor manera d'entendre el més aproximadament possible el que es llegeix. Tota aquesta reflexió ve a tomb perquè alguns lectors no han llegit bé el que jo vaig escriure a Coartada pseudoreligiosa: que l'atemptat terrorista que va tenir lloc a París no tenia res a veure amb la religió musulmana sinó amb una ideologia integrista de signe políticoreligiós. És per això que parlava de coartada pseudoreligiosa. He subratllat el mot sinó expressament perquè a continuació hi ha no només el matís sinó l'explicació de la primera part de la frase, que no hauria de ser treta de context. Amb tot, quan diem res també estem dient cosa... Llegir a poc a poc, i de forma matisada, no és l'habitual, ja ho sé. Però si en tot moment això ha estat recomanable, ara ho és més que mai. A les paraules se'ls fa dir el que un vol, deia el meu pare. I sí, per això cal anar en compte a l'hora d'escriure, i em faig propòsit d'esmena de fer-ho. Però també s'ha d'anar amb cura a l'hora de llegir.

dimarts, 29 de maig del 2012

Escriure: temps i eternitat


Escriure (o qualsevol altra art) vindria a ser manifestar-se creativament en un espai històric, però també en un espai-temps que va més enllà d’aquestes coordenades; més ben dit, que les fon en una cosa tan abstracta com l’eternitat.  

dilluns, 5 de setembre del 2011

Escriuré

Ara ja ho puc escriure en present: escric. Però un dia la paraula va ser: escriuré. Aquesta afirmació va cenyir d’una manera definitiva una vocació que venia de molt lluny. Sempre havia escrit. Però aquesta vegada escriure volia dir lligar un compromís amb l’existència mentre em fos permés.
Aquesta promesa amb l’escriptura com a camí vital i d’aprenentatge la vaig fer una tarda d’un mes d’agost. Amb la família vam passar una colla d’estius al Priorat, i els fills, aleshores jovenets, eren a la piscina amb el seu pare. En començar a baixar el sol, i imantada per un desig que ara reconec revelador, vaig decidir pujar muntanya amunt fins a trobar un indret on la vista em retornava els colors de la serra del Montsant retallant-se en un cel blau, a penes un núvol. L’espectacle era tan impresionant.
No puc saber el temps que vaig passar contemplant aquell paisatge corprenedor del qual en sentia l’energia poderosa. El temps es va suspendre mentre mantenia un diàleg interior amb les roques vives, amb el cel viu, amb la terra parlant. Sí: la terra i el cel parlen, vaig escoltar-ne la veu aquella tarda d’agost de la qual ara fa anys.
En aquella hora intemporal, epifànica, d’una lluminositat esplendorosa, vaig dir-me: Escriuré. Era la resposta a una crida. Fins al moment tot havien estat provatures, en matèria d’escriure, al costat de la meva activitat com a dissenyadora i com a dibuixant. Els llibres de versos que ja havia escrit no valien, de seguida em va semblar, davant d’aquella crida que ara significava tota una altra cosa. És difícil de dir l’indicible.
Però fermament decidida a seguir aquell impuls que durant anys s’havia anat mostrant com gotes d’aigua que cauen d’una teulada i van omplint una galleda d’aigua necessària per a beure, en aquell moment vaig començar a traçar un pla per a la meva nova etapa. Escriure sobre què i saber per quina raó ho havia de fer era important per a mi, que al costat de la rauxa sempre he necessitat posar seny. Escriure no em semblava -ni em sembla- un passatemps sinó un treball, tot i que dels més gojosos que mai hagi pogut emprendre.
Uns quants fils es van dibuixar en un horitzó que, és clar, només podia ser una promesa. M’hi vaig comprometre, amb aquest terreny de l’escriptura que encara es manifestava en un no-lloc. Em vaig comprometre a seguir la direcció d’aquells fils, aleshores tan sols imaginats, com si fos l’Ariadna de mi mateixa.
Escriuré era, doncs, la voluntat de seguir un camí de vida. Escriure ara és la realitat d’aquest camí. No pas el final del camí, ja que el fet d’escriure no té principi ni té final, tot i que hi hagi un moment en què es traci el primer text amb consciència de veritable escriptura. Aleshores comencen de debò els assajos, ja que l’escriptura no es dóna així com així. Quan no tenia consciència d’aquesta manera d’escriure escrivia més fàcilment, més alegrement. Per posar un exemple és com viure a la superfície de l’aigua o viure dins l’aigua. Dins l’aigua costa més de nedar, la densitat de l’aigua s’oposa al cos i cal vèncer-ne la resistència.
Escriuré era i és la meva divisa, i val tant com dir estimaré. Escriure és un acte sagrat com donar a llum una criatura és un acte sagrat. Un cop s’ha passat la porta d’escriure amb aquesta consciència que defuig la distracció i la banalitat ja no es pot fer marxa enrere ni es vol fer marxa enrere. Perquè escriure des d’aquest impuls transforma la vida vella en vida nova.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de setembre de 2011)







dimarts, 5 de juliol del 2011

Idiolecte

Un amic, en Manel Camañes, que ja fa uns anys que ens va deixar ben prematurament, em deia que quan llegia els meus escrits sentia la meva veu, em veia…
Crec que això es dóna en alguns autors de forma bastant conscient, i en la majoria de manera inconscient, perquè poc o molt ens reflectim en el que escrivim.
Fins i tot hi ha qui parla d’idiolecte, que ve a ser el patró lingüístic que fem servir, la selecció del lèxic emprat en els discurs, la gramàtica, les frases i girs peculiars que, atenció, fan preveure l’entonació i pronunciació del text… El meu amic ho deia de manera senzilla: Quan et llegeixo, et sento. I aquest sentir afecta tant a la veu com a la persona que hi ha en el text. D’aquí ve que escriure sigui també un deixar-se la pell, és a dir: un despullament.

dimecres, 19 de gener del 2011

Escriure-aprendre

Diu l’escriptora i filòsofa Hélène Cixous que escrivim des de la fosca.
I tant: no sabem i volem saber, aclarir-nos i aclarir… D’aquest moviment cap al coneixement Cixous en diu “posar-se a aprendre”.

dilluns, 3 de gener del 2011

La felicitat de llegir

Per aquell racó de sol tamisat per la persiana de fusta pintada de verd hi passava un miracle de la vida. M’asseia en aquell racó –dos pams, potser tres- entre la persiana i la porta del mejador de casa de la meva àvia (perquè no dic casa del meu avi? Deu ser que l’àvia te més pes en el record). A l’hora de la migdiada, amb la casa en silenci absolut, m’asseia al ‘meu’ racó de sol tamisat i llegia. Era la meva hora predilecta: una hora de solitud acompanyada d’un llibre. Aleshores, jo i llibre esdeveníem una mateixa cosa, en aquella hora càlida com el ventre matern. Llegir per a mi tenia el valor màxim, la lectura em transportava del meu món a altres mons que convergien de nou en el meu món, enriquint-lo i expandint-lo. Va durar temps, aquest privilegi, aquella hora màgica dels estius. Devia començar quan tenia sis, set anys, i va concloure als catorze anys, quan vaig començar a treballar. Com que havia iniciat la feina al maig, aquell estiu em van donar una setmana de vacances que ni me’n vaig adonar que ho eren. Quan ara llegeixo en hores de sol, sempre tamisat per alguna protecció de les seves inclemències, recordo aquella mateixa sensació de benésser, de pura felicitat de ser al món llegint. També escrivint, tot i que escriure no em sigui tan senzill, no. A vegades em demana un gran esforç que mai no li nego. Com podria, si forma part de la meva vida.
(extret de La capsa verda)

divendres, 2 de juliol del 2010

Diàleg

L’escriptor/a no escriu per a ell/a mateix/a, sinó per a contemplar i comprendre en ell/a mateix/a el Tu primordial que va del particular a l'universal, i a la inversa, en un joc de miralls i correspondències.

diumenge, 23 de maig del 2010

Cor literari



Amb motiu del 5è. Aniversari de la tertúlia literària Cor Literari del Garraf, ahir vespre vaig tenir l'honor de ser convidada a donar una conferència que vaig titular: Llegir i escriure, una via de coneixement. Entre alguns dels textos que vaig llegir per il.lustrar el fet d’escriure, reprodueixo Trànsit, que pertany al llibre Com un despertar de la memòria (Editorial Comte d’Aure, 2006):

La vida es fa pas entre dues llums.
Al claustre matern, els infants transiten de la llum interior a la llum exterior. Els infants neixen amb els ulls clucs per protegir-se de la sobtada claror, a poc a poc obren les pupil.les. Els nou nats ploren per l’esforç de néixer, i també per l’espant del desconegut.
Un part és un esdeveniment còsmic i tota la vida es commou; la vida es commou quan neix un infant. Res no serà mai més igual: un nou ésser s’incorpora a la música de l’existència. El plor de les criatures és alhora un clam i un cant: amb la seva presència comença una nova partitura.
Un llibre passa per un trànsit semblant: s’ha gestat a la llum del cervell i busca fenedures, escletxes, per sortir a la llum del dia. Aquest és el mite d’Atenea, la deessa d’ulls clars que va néixer del cap de Zeus.
Un llibre és una llum i una veu que empenyen; la llum i el verb volen eclosionar, fer via entre els clarobscurs de la ment.
Així, fent-se visibles al món, volen deixar testimoni, llum i verb sembla que vulguin perdurar a la terra. És el desig primitiu de la matèria: deixar memòria, palesar consciència; la matèria, que l’esperit agullona, vol deixar un record d’aquesta consciència, vol deixar una petja de l’esperit que l’ha habitada, que li ha donat l’alè.
El camí dels llibres és com el camí dels infants: una odissea fins que arriben a Ítaca.
Abans que les ecografies mostressin els fills futurs a la pantalla, no se sabia el sexe de l’infant. Ara se sap. Però això és tot, i és del tot irrellevant, ja que una persona (home o dona) és una incògnita per a ella mateixa i per als altres fins que comprèn el sentit de la seva vida (per això és bo que ens obrim a l’existència, que permetem que el món i la gent ens parlin).
Els llibres, com les criatures, van de dret vers aquest destí de transcendència de la matèria.
Es pot seguir la formació de l’infant al ventre matern, es pot tenir notícia del seu naixement i de la seva aventura vital fins a la plenitud: és la seva biografia, un correlat per capítols. En la biografia es troba el sentit de la vida temporal de cadascú. Que pot estar dirigit per l’amor, aquesta força universal que ens relliga, ja que tots depenem de tots.
El sentit de la vida dels éssers humans també pot estar conduït per un desig de recerca; amor i recerca sovint demanen sacrifici. I és que tot té un preu, paguem un preu per tots els nostres actes presents i passats. Els hindús, d’aquesta llei universal de correspondències, en diuen la llei del Karma. La saviesa popular, amb la seva senzillesa, afirma que el que res no costa, res no val... Per analogia, els llibres, criatures de l’esperit que es manifesten a través de la lletra escrita, també proclamen una intenció, són testimonis, portaveus d’un sentit.