Històries minúscules

A rel de la mort de Josep M. Ainaud de Lasarte, amb qui érem veïns al carrer Provença, molt a prop de la Sagrada Família, he llegit que havia estat un dels joves valents que va col.locar una senyera gegantina a la muntanya de Sant Pere Màrtir amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional, celebrat el maig del 1952 a Barcelona. Aprofitant que hi havia el dictador, es va voler fer un acte catalanista, un acte simbòlic que tingués transcendència, tot i que la bandera només hi fos per una hora, aviat la van treure.

Però dins de la Història hi ha vida minúscula i històries minúscules… D’aquell dia històric la mare m’ha contat moltes vegades que ella volia assistir a la missa multitudinària, però no sabia com fer-ho per no deixar-me sola. Finalment es va quedar que vindria del poble la meva tieta Angeleta. Quan va ser l’hora de marxar, la tieta encara no havia arribat i aleshores es va oferir per tenir cura de mi la veïna del costat de casa. Quan va arribar la tieta sembla ser que li vaig explicar fil per randa que la mare era a la missa del Congrés, però que no m’havia pas deixat sola, que m’havia guardat la senyora Agustina! La tieta Angeleta va quedar molt parada amb tantes explicacions, ja que jo tan sols era una criatura de catorze mesos. Devia haver escoltat molt atentament el que passava al meu voltant, i, com sovint fan els infants, aprenem per simpatia, vaig repetir el que havia sentit a dir.

(extret de la Capsa verda. A la foto, la tieta Angeleta)   

Les dues fades de la vida

Quan la meva àvia paterna encara vivia a casa dels meus pares (en va marxar per pròpia voluntat, gràcies a Déu, ja que la meva mare s’hauria sentit molt culpable, ella és així), no em va mirar mai. Era la manera més clara de dir que no existia per a ella, que no volia que existís. Aquesta actitud, a la qual la meva pobra mare ja s’havia resignat, enervava el geni de la senyora Agustina, la veïna de davant de casa que tant va fer el dia del meu naixement. La senyora Agustina es va oferir per anar al Clínic a buscar el ginecòleg que es va fer càrrec d’un naixement que estava resultant impossible, ja que, a cada moviment, el cordó umbilical m’estrenyia més el coll i m’ofegava.

La senyora Agustina, enrabiada amb la meva àvia, li deia a la meva mare: “És una bruixa.” No sempre aquest rol de bruixa es presenta tan clar, perquè a vegades es diu bruixa a qui no ho és, la història és plena d’episodis esgarrifosos amb aquest equívoc intencionat. Ara, vist a distància, al bressol del meu naixement es van presentar amb una fesomia ben precisa, que puc evocar aquí, les dues fades de la vida: la de cara lluminosa en la senyora Agustina; la de cara fosca en la meva àvia Teresa, Déu l’hagi perdonada, com sempre va dir la meva àvia materna, l’àvia Maria.

(extret de La capsa verda)

(a la foto, una imatge de Sant Jaume Sesoliveres, el poble on va néixer el meu pare, presa l'estiu de 2006)