Quan la meva àvia paterna encara vivia a casa dels meus pares (en va marxar per pròpia voluntat, gràcies a Déu, ja que la meva mare s’hauria sentit molt culpable, ella és així), no em va mirar mai. Era la manera més clara de dir que no existia per a ella, que no volia que existís. Aquesta actitud, a la qual la meva pobra mare ja s’havia resignat, enervava el geni de la senyora Agustina, la veïna de davant de casa que tant va fer el dia del meu naixement. La senyora Agustina es va oferir per anar al Clínic a buscar el ginecòleg que es va fer càrrec d’un naixement que estava resultant impossible, ja que, a cada moviment, el cordó umbilical m’estrenyia més el coll i m’ofegava.
La senyora Agustina, enrabiada amb la meva àvia, li deia a la meva mare: “És una bruixa.” No sempre aquest rol de bruixa es presenta tan clar, perquè a vegades es diu bruixa a qui no ho és, la història és plena d’episodis esgarrifosos amb aquest equívoc intencionat. Ara, vist a distància, al bressol del meu naixement es van presentar amb una fesomia ben precisa, que puc evocar aquí, les dues fades de la vida: la de cara lluminosa en la senyora Agustina; la de cara fosca en la meva àvia Teresa, Déu l’hagi perdonada, com sempre va dir la meva àvia materna, l’àvia Maria.
(extret de La capsa verda)
(a la foto, una imatge de Sant Jaume Sesoliveres, el poble on va néixer el meu pare, presa l'estiu de 2006)
Ho sento Teresa, fas bé de dir que Déu l'hagi perdonada, tú no ho sé si hauràs pogut, jo no podria.Avui es parla d'incapacitats emocionals i tant que n'hi ha! com pot una àvia no mirar la seva néta, no em cap al cap.
ResponEliminaUna abraçada.
Estimada Camil.la: tinc la sort que la mare, en els últims tres anys molt impedida, no pot gairebé caminar, està fent una meravellosa revisió de vida que a ella li causa dolor, però que alhora l'ajuda a treure enfora tots aquests patiments. Jo ja sabia de l'actitud de la meva àvia, ja que quan anava a veure-la (cada diumenge a casa d'una meva tia), no em feia cap petó ni em mirava tampoc. El meu pare, abans d'entrar, ja m'avisava: Fes un petó a la iaia, eh... Jo ho feia, i, com ara quan em trobo en situacions com aquesta, tot i l'enuig que pot causar sentir-se tan menystinguda, ja pensava: Pobra iaia. No és trist, com bé dius, no tenir capacitats emocionals?
ResponEliminaEts molt comprensiva, Teresa! Però devia ser incomprensible per a una nena experimentar aquest rebuig per part de la mare del teu pare. Si més no al començament. Té sort la teva mare de poder treure's aquests patiments que ha guardat tants anys. Ha tornat la capsa verda!
ResponElimina