Francesc i el pessebre

Devem a la imaginació creativa de Francesc d’Assís, que qui sap si no va ser un avançat del Romanticisme, la primera imatge en viu de la representació del Naixement de Jesús, el primer «pessebre vivent» de la història del cristianisme. Se sap la data de l’esdeveniment: la nit de Nadal de l’any 1223. Sant Francesc havia tingut la idea de celebrar amb una escenificació aquest episodi de l’evangeli tal com l’explica Sant Lluc. Inspirat en el relat de l’evangelista, sant Francesc va promoure la teatralització amb personatges reals. La va protagonitzar gent de la feligresia acompanyats dels animals que tenien als seus estables. L’espectacle, que devia moure a la devoció, va tenir lloc davant de l’ermita dels Fra Menors de la població de Greccio.

Dels «pessebres vivents» avui en podríem dir una «experiència immersiva», tant per qui en són protagonistes com per qui en participa. Emociona, cala als ossos aquesta vivència en directe d’aquest quadre de la infantesa de Jesús, tal com va preveure Francesc, el frare poeta. Si el naixement d’un infant ja és un fet sagrat en ell mateix com a celebració de la vida, amb més raó és sagrat el naixement del qui la tradició cristiana considera Emmanuel, o Déu entre nosaltres.

Conta Thomas de Celano, el primer biògraf de Francesc d’Assís, que aquest va predicar a la missa de Nadal i que els que eren a la vora van veure com el pobrissó s’inclinava vers el pessebre per sostenir al nen que figurava el Nadó i se’l posava un moment als braços per bressolar-lo. Podem imaginar que poc es devien disfressar, pastors i bugaderes, com tampoc no era estranya la senzillesa dels vestits de llana basta que duien Maria i Josep, ja que era la gent del poble qui interpretava aquests papers.

D’aquell «pessebre vivent» es va passar al pessebre d’imitació, al pessebre en miniatura, ja fos fet amb figures de fusta o de fang cuit. Primer es va exhibir a les esglésies, però aviat les nobles famílies italianes es van fer seva aquesta representació del Naixement. Va ser la duquessa d’Amalfi la primera a instal·lar un pessebre a la casa familiar l’any 1567, a la regió de Nàpols. Amb més o menys gràcia, i per celebrar el Nadal, avui encara es fan pessebres a tantes llars del món.

(article publicat al setmanari La Fura, 20 de desembre de 2019. A la imatge, un diorama de Jesús Rex)

Pessebre

L'any 2009 vam passar la festes de Nadal a Còrdova i a Sevilla. La tradició de fer pessebres a les esglésies i als patis de les cases és vigent fins a tal punt que també es troben pessebres preciosos als aparadors de les botigues. Aquest és un dels pessebres que vaig fotografiar (en una església) aquell hivern benigne. Tot i que no l'inspira directament, jo pensava en els pessebres de casa, en la meva infantesa, il.lustra el primer poema de la sèrie Nadales del museu, i que es titula precisament, Pessebre:

El pessebre en un altar,

el cel de paper blau,

els turons nevats de sal.

De puntetes mira l’Infant que somriu

com ell en aquella fotografia

a la falda de la mare.

Alça les mans netes,

sense ferides.

Ja vindrà la set

i l’aigua amarga.

Nit de Nadal

Els qui la celebreu, que tingueu una bona Nit de Nadal!
A la imatge, un fragment del pessebre que hi ha a la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú, amb la Masia en Cabanyes de fons.

El pessebre de l'escola

Quan jo era una nena, la vida laboral i escolar s’allargava fins al dissabte. La gent de la meva generació deu recordar que anàvem a escola els dissabtes al matí. A l’escola on jo anava hi havia una capella, on abans de les classes es resava el rosari de dilluns a diumenge, ja que també s’hi feia missa. No hi havia obligació d’anar al rosari, era optatiu, però a les alumnes ens donaven unes cartilles mensuals amb unes caselles que s’omplien d’assistències mitjançant l’estampació en tinta vermellosa d’un segell. No cal dir que les cartilles plenes tenien premi.

Jo anava al rosari quan podia, ja que vivia a set mansanes de l’escola, prou lluny com perquè arribar tan d’hora fos un veritable sacrifici que no només feia jo, sinó sobretot la meva pobra mare, que em va acompanyar a l’escola fins als 9 anys.

A vegades resava el rosari posant atenció, però moltes vegades no. La imaginació trobava motius reals per deixar-la volar no com un ocell explorador sinó com un ocell que medita sobre una branca. Un d’aquests motius era el pessebre de Nadal, que es confeccionava pels volts de la Immaculada Concepció. Aquell pessebre que cada any es podia veure en un racó de l’altar de la càlida i lluminosa capella estava fet amb unes figures grans, d’estil napolità, és a dir, de factura realista i amb els vestits de robes de colors confeccionats amb un gust exquisit. Eren una meravella.

Asseguda en un costat dels primers bancs, on tenia més visibilitat, el meu pensament es perdia a la vora del riu, fet a una escala imaginària, com tot el pessebre. Allà, inclinada sobre un vidre on a sota hi havia paper de plata, hi destacava la figura d’una dona rentant. Més enllà hi havia un ramat de béns, amb els seus pastors abrigats amb pells, alguns d’ells amb el cap mirant amunt, vers l’àngel que anuncia el naixement de l’Infant Jesús.

La imatge de l’Infant Jesús era la d’un nen coronat, això el distingia dels altres nadons que jo havia vist. Contemplava aquell cercle de metall daurat que envoltava el seu caparró, un gran contrast amb la imatge de l’Infant Jesús que alçava les cames i els braços nus, només cobert amb un bolquer deixat anar damunt el seu petit cos.

Tot i l’escalfor de la capella, la visió d’aquell nen sense roba i emparat sota el sostre de pedra d’una cova que jo intuïa humida i freda, em feia venir esgarrifances. La nuesa de l’Infant coronat s’adeia perfectament al missatge d’extrema pobresa i alhora de majestat que es volia transmetre a l’espectador d’aquella representació del misteri de Nadal, i que a mi, aleshores un infant de pocs anys, m’arribava no només a través de la imaginació sinó també a través d’un calfred emocionat.

Cada any les mestres ens explicaven amb l’alegria pròpia de les festes de Nadal, el capítol de l’infantament de Jesús. Jo l’escoltava amb atenció, com escoltava amb atenció els altres capítols de l’itinerari vital d’aquell home que, mort a la creu, havia resuscitat amb un cos gloriós, tal com es dibuixava a les pintures. D’una manera intuïtiva -ara sóc capaç de valorar-ho, llavors tan sols era una visió-, el naixement i la resurrecció em semblaven el mateix, només que l’un fenomen mostrava el naixement del cos i l’altre fenomen mostrava el naixement de l’esperit, prèvia mort de la naturalesa mortal, però havent-li donat sentit a través de la predicació d’una doctrina espiritual i revolucionària i de la passió que per aquesta causa Jesús va haver de sofrir. Ja més gran, en la catequesi de confirmació vaig començar a comprendre aquest misteri del naixement, mort i resurrecció crístiques, que en l’Evangeli és ben explícit, quan proclama: Allò que és nascut de la carn, carn és; i allò que és nascut de l’Esperit és Esperit. En el pessebre de l’escola, i en tants dels pessebres que després he vist, aquestes paraules prenien forma en la corona que embolcallava el caparró del Nen que prefigura el Crist resuscitat en l’Esperit.

(article publicat al Diari de Vilanova (especial Sitges), 23 de desembre de 2011. En la imatge, un pessebre fotografiat a Sevilla el desembre de 2008)