Quan les festes s’acostaven,
¿com explicar l’agitació íntima que s’apoderava de mi?, escriu, tot fent memòria, una adulta Clarice
Lispector respecte dels carnavals de la seva infantesa viscuts a la població
brasilenya de Recife. En evocar els dimecres de cendra, amb els seus carrers
desangelats, buits, morts, amb restes de serpentines i confeti, i només
transitats per alguna dona gran que anava a l’església, la nena Clarice pensava
que finalment sabia perquè havien estat fets aquells carrers i places: perquè
hi brillessin amb tota la seva esplendor els fastos del carnaval!
En realitat, la joveneta Clarice Lispector participava poc del
carnaval. A casa seva, immigrants ucraïnesos i sempre preocupats per la salut
de la seva mare malalta, no disfressaven la nena ni tenien al cap portar-la a
cap ball infantil. En compensació, deixaven que la nena s’estés a la porta de
l’entresol de casa seva fins a les 11 de la nit per veure la gatzara del
carrer, que ella contemplava, àvida, i es feia amb tresors com ara una bossa de
confeti o un llançador de perfum que guardava per llançar-los a la rúa l’últim
dia…
La família no disfressava la Clarice, però ella demanava a una de les seves
germanes que li posés rulos al cabell a fi i efecte de portar els cabells
arrissats almenys un dia a l’any, ja que els seu cabell era llis com el d’una
xinesa. Estirant una mica més el fil, la Clarice encara demanava a la germana
que li deixés pintar els llavis de vermell i li deixés posar coloret a les
galtes… Aleshores em sentia maca i
femenina, i escapava de la infantesa, escriu, amb la consciència que amb la
disfressa esdevenia ella mateixa en un altre temps.
Un any va passar una cosa inesperada. La mare d’una amiga seva va decidir
disfressar la seva filla d’una manera original i va fer-se amb un figurin que
deia ‘rosa’, i que pretenia ser la disfressa d’una rosa. Va comprar una pila de
paper crepé de color de rosa per a retallar i imitar els pètals de la rosa… La
Clarice contemplava com s’anava creant el vestit al voltant del cos de la seva
amiga amb els ulls com unes taronges, mai no havia vist una cosa tan preciosa!
Però encara va passar una cosa més inesperada: va sobrar paper, molt de paper!
Aleshores la mare de la seva amiga va fer una disfressa de rosa a la jove
Clarice! Per primera vegada a la vida la Clarice va tenir la seva disfressa,
per primera vegada a la vida tindria l’oportunitat de ser el que tant havia
volgut ser en anys anteriors, segons les seves pròpies paraules: Ser una altra, diferent mi mateixa. En
germanor de disfressa, les dues amigues calculaven que a sota la faldilla de
pètals s’hi posarien uns enagos, i resaven perquè no plogués, ja que la pluja
malmetria la delicada disfressa.
Quan ja estava vestida de rosa, amb les faldillas ben estarrufades i a punt
per pentinar-se els rínxols, la seva mare de sobte va posar-se molt malament i
les germanes la van enviar a la farmàcia. Disfressada,
però encara sense maquillar, la nena, que aleshores tenia uns 8 anys, va córrer
a buscar el medicament. Explica Clarice Lispector que en el trajecte alguna
cosa al seu interior es va trencar i s’anava amarant de tristesa. Se sentia com
un pallasso, o com una princesa desencantada. Ja no era la rosa que volia ser
sinó que havia esdevingut altre cop una nena trista. Unes hores més tard va
arribar la salvació: mentre estava parada a la porta de casa seva, un
adolescent d’uns 12 anys, guapot i simpàtic, li va tirar una pila de confeti al
cap tot fent-li un somriure d’orella a orella… Llavors la joveneta Clarice va
tornar a sentir-se una rosa.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 28 de febrer de 2014)
