¿Per a què serveix un poema, o la
poesia mateixa? Per a res d’útil, si es mira amb ulls interessats, o
positivistes i materialistes, segons els corrents de pensament que s’han anat imposant
en els dos darrers segles, i que han donat grans drames de la humanitat en
voler-ne aniquilar una part: la considerada prescindible des d’una posició de
supèrbia colossal.
La més gran preocupació dels
carcellers, ja fossin soldats nazis o esbirros dels gulags -són personatges intercambiables- era que els presoners
esdevinguessin ‘ningú’ al més aviat possible. I és que eliminar ‘coses’ (fruit
d’un pensament que cosifica la realitat) no sembla que hagi de ser punible.
D’aquí ve que aquests botxins no tinguessin consciència d’haver fet el mal que
han fet. Aquest estil cosificador es dóna també ara, amb la despersonalització
que comporta que a les persones només se’ns consideri consumidors, recursos
humans…
La poesia no serveix per a res
d’útil, i tanmateix se sap que en aquell infern de terror que va ser Kalyma, un
famós camp de concentració rus, s’hi recitaven poemes de Pasternak, de
Mandelstam o d’Akhmatova. Una taula de salvació per a l’ànima d’aquells
desgraciats, una taula que feia surar els interns en un oceà de misèria
integral, ja que aquells camps de treball forçat eren miserables en tots els
fronts de la nostra humanitat una i trina: el físic, el psíquic i l’espiritual.
Presoner a Sibèria, el mateix poeta Mandelstam recitava versos del Petrarca com
si fos una oració.
La poesia, quan invoca l’etern, o
quan manifesta l’etern, és oració. En l’oració, i en la poesia que és oració,
recuperem el nostre lligam amb l’etern. L’oració vivifica l’ànima perquè no es
perdi, perquè no mori l’esperit de l’ànima. Al respecte de l’ànima com a centre
de vida que connecta amb el cosmos (Déu mateix per als creients), recordem unes
paraules del pintor poeta Louis Cattiaux: S’ha
de posseir el propi cos en esperit i el propi esperit en cos, essent l’ànima
com el centre d’una roda i la unificació per excel.lència, és a dir, l’amor,
per sobre mateix de la intuïció i de la ciència. La intuïció i la ciència
són les dues vies d’accès al coneixement de la realitat. Però és a través de
l’amor que coneixem la veritat de l’existència.
¿La poesia és útil quan ja res
més no pot servir, com en el cas d’aquells pobres internats en els inferns de
la Terra? La poesia que és com una oració és útil sempre, a desgrat que no
sigui compresa i, per aquest motiu, sovint escarnida o negligida. L’enteniment
humà és limitat. Però és a través de l’oració que s’obren escletxes de llum en
aquest cel enfosquit per la matèria opaca que nosaltres mateixos ens entestem a
reforçar amb l’egoisme o el que és el mateix: amb la ignorància de l’amor que
dóna ulls a l’ànima per veure la veritat.
¿La poesia com una oració en els
nostres (atribolats) temps moderns? Ah, poetes estimats dels vells i nous
temps, quina companyia em fan, els vostres versos! Inútil, la vostra veu? Si fos
inútil no hauria servit d’aliment en aquelles presons arbitràries on l’ànima
per força s’havia de neulir, ni ara, a l’aire lliure, aire ben contaminat per
les aigües pútrides de la corrupció i la immoralitat intel.lectual! Si no fos
per la vostra poesia útil com una oració poc en sabríem res del plany de les
belles criatures, humans de totes les edats i condicions en perill d’ofegar-se.
Allò que feu a meves criatures m’ho feu a mi, va dir Jesús, el Crist. La poesia
ens ofereix mans per aixecar-nos plegats, la seva acció com a oració
espiritualitza la nostra vida material, l’eleva.
(article publicat a L'Eco de Sitges, 26 de juliol del 2013)
