L'inútil

¿Per a què serveix un poema, o la poesia mateixa? Per a res d’útil, si es mira amb ulls interessats, o positivistes i materialistes, segons els corrents de pensament que s’han anat imposant en els dos darrers segles, i que han donat grans drames de la humanitat en voler-ne aniquilar una part: la considerada prescindible des d’una posició de supèrbia colossal.

La més gran preocupació dels carcellers, ja fossin soldats nazis o esbirros dels gulags -són personatges intercambiables- era que els presoners esdevinguessin ‘ningú’ al més aviat possible. I és que eliminar ‘coses’ (fruit d’un pensament que cosifica la realitat) no sembla que hagi de ser punible. D’aquí ve que aquests botxins no tinguessin consciència d’haver fet el mal que han fet. Aquest estil cosificador es dóna també ara, amb la despersonalització que comporta que a les persones només se’ns consideri consumidors, recursos humans…  

La poesia no serveix per a res d’útil, i tanmateix se sap que en aquell infern de terror que va ser Kalyma, un famós camp de concentració rus, s’hi recitaven poemes de Pasternak, de Mandelstam o d’Akhmatova. Una taula de salvació per a l’ànima d’aquells desgraciats, una taula que feia surar els interns en un oceà de misèria integral, ja que aquells camps de treball forçat eren miserables en tots els fronts de la nostra humanitat una i trina: el físic, el psíquic i l’espiritual. Presoner a Sibèria, el mateix poeta Mandelstam recitava versos del Petrarca com si fos una oració.

La poesia, quan invoca l’etern, o quan manifesta l’etern, és oració. En l’oració, i en la poesia que és oració, recuperem el nostre lligam amb l’etern. L’oració vivifica l’ànima perquè no es perdi, perquè no mori l’esperit de l’ànima. Al respecte de l’ànima com a centre de vida que connecta amb el cosmos (Déu mateix per als creients), recordem unes paraules del pintor poeta Louis Cattiaux: S’ha de posseir el propi cos en esperit i el propi esperit en cos, essent l’ànima com el centre d’una roda i la unificació per excel.lència, és a dir, l’amor, per sobre mateix de la intuïció i de la ciència. La intuïció i la ciència són les dues vies d’accès al coneixement de la realitat. Però és a través de l’amor que coneixem la veritat de l’existència.

¿La poesia és útil quan ja res més no pot servir, com en el cas d’aquells pobres internats en els inferns de la Terra? La poesia que és com una oració és útil sempre, a desgrat que no sigui compresa i, per aquest motiu, sovint escarnida o negligida. L’enteniment humà és limitat. Però és a través de l’oració que s’obren escletxes de llum en aquest cel enfosquit per la matèria opaca que nosaltres mateixos ens entestem a reforçar amb l’egoisme o el que és el mateix: amb la ignorància de l’amor que dóna ulls a l’ànima per veure la veritat.

¿La poesia com una oració en els nostres (atribolats) temps moderns? Ah, poetes estimats dels vells i nous temps, quina companyia em fan, els vostres versos! Inútil, la vostra veu? Si fos inútil no hauria servit d’aliment en aquelles presons arbitràries on l’ànima per força s’havia de neulir, ni ara, a l’aire lliure, aire ben contaminat per les aigües pútrides de la corrupció i la immoralitat intel.lectual! Si no fos per la vostra poesia útil com una oració poc en sabríem res del plany de les belles criatures, humans de totes les edats i condicions en perill d’ofegar-se. Allò que feu a meves criatures m’ho feu a mi, va dir Jesús, el Crist. La poesia ens ofereix mans per aixecar-nos plegats, la seva acció com a oració espiritualitza la nostra vida material, l’eleva.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 26 de juliol del 2013)