Quan la llum del sol bat amb tota
la seva potència a les parets blanques, busco un lloc en la penombra del jardí
per llegir Elogi de l’ombra (Angle
Editorial), de Junichirô Tanizaki (1886-1965), traduït amb bon ofici per Albert
Nolla. Aquest llibre, publicat el 1933, és un clàssic de l’estètica tradicional
japonesa, que tant contrasta amb la nostra.
Si algú té intenció de visitar la
magnífica exposició Japonisme (que
aquests dies d’estiu es pot veure al CaixaForum), i vulgui conèixer a
l’avançada el gust i l’art japonès, que miri d’asseure’s sota l’ombra d’un
arbre amable i llegeixi aquest petit assaig, que no es pot qualificar de cap
més manera que de poètic.
Tot i que entre Orient i Occident
hi ha, i ha hagut molts prèstecs culturals, una observació atenta ens farà
veure de seguida que l’ideal de bellesa a Occident es basa en la importància de
la llum, la netedat, les línies rectes, els perfils, la recerca de simetries i
proporcions. En el llibre de Tanizaki trobem expressada tota una altra
cosmovisió, la japonesa, que troba bellesa en els jocs de llums i ombres, la
sensació de profunditat, la visió allargada i oblíqua, la llum tènue que
embolcalla de misteri els objectes, els matisos i clarobscurs que els imanten
de vida, l’harmonia que es desprèn de l’asimetria, la força d’allò no explícit,
tan sols suggerit…
De fet, la bellesa d’una habitació japonesa només depèn del joc
d’ombres més o menys intenses que s’hi produeix; no necessita res més –escriu
Tanizaki. En aquest joc de llums i ombres hi té molta importància la
construcció de les cases japoneses, amb els ràfecs molt allargats i fondos i
amb galeries al costat de les habitacions, per la qual cosa la llum hi arriba
tamisada. Per a nosaltres, aquesta llum i
aquestes ombres de les parets [arrebossades amb colors mats] valen més que qualsevol ornament i no ens
cansem mai de mirar-les. Com no cansa mirar el moviment de les ones, les
flames del foc o el balanceig de les branques amb el vent.
La llum tènue i la nuesa
d’ornaments (a penes un arranjament floral, ikebana,
i la presència d’una pintura enrotllable penjada al tokonoma, un espai sagrat semblant a una fornícula) de les cambres
japoneses no es diferencia gens de la llum sedassada, elegant i austera que es
troba a les cases de te i als temples. Als occidentals, l’estètica tradicional
japonesa ens sembla zen. És a dir, pròpia de la visió que dóna aquesta forma
d’espiritualitat búdica tan arrelada al Japó, i que tan bé hem tingut l’ocasió
de conèixer amb la lectura d’un altre clàssic japonès, El llibre del te, d’Okakura Kakuzo (1862-1913), que va traduir
Carles Soldevila.
La simple descripció d’allò que
conforma l’estètica japonesa ja és poesia pura, poesia de l’essencial, tant si
qui escriu és Tanizaki com si és Kakuzo. Al seu Elogi de l’ombra escriu Tanizaki: Quan veiem la foscor que s’amaga darrere una biga, al voltant d’un
gerro de flors o sota unes prestatgeries, tot i saber que no són més que
ombres, tenim la sensació que en aquests llocs l’aire conté un silenci dens,
que en aquesta foscor hi regna una serenitat immutable. “L’Orient misteriós”
del qual parlen els occidentals potser es refereix a l’estranya calma que
transmet aquesta foscor. La mateixa serenitat i calma que devíem sentir en
la penombra del ventre de la nostra mare. Amb els ulls tancats, la claror
ambient i els sorolls externs ens hi arribaven com la remor suau d’una barca
creuant un llac.
Ningú com els vells japonesos
(Tanizaki es lamenta ferm de la pèrdua d’aquest tresor amb l’esclat de les
bombetes elèctriques!) per apreciar la bellesa de la llum tènue i el misteri de
les ombres en permanent creació de formes i d’atmosferes màgiques, com en les
nits de lluna plena.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 d’agost de 2013)
