Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Junichirô Tanizaki. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Junichirô Tanizaki. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 d’octubre del 2015

Un conte japonès



El relat El tallador de canyes (Viena Edicions), de Junichirô Tanizaki (1886-1965) és un fruit molt bell de la imaginació japonesa. Un personatge desconegut explica aquest conte o relat de manera indirecta, obliqua, i al final deixa l’oient-lector tan sols amb la remor del vent entre les canyes. El contador de la història desapareix tal com havia aparegut, sense deixar rastre, dissolt en la llum de la lluna. Un miratge en una nit de lluna plena de tardor.

Si no fos que es tracta d’una narració, diríem que som davant d’una pintura japonesa tradicional desplegada en quadres d’imatges suaus pintades damunt d’un paper hôsho, o també damunt d’un paper xinès. Ambdós absorbeixen la llum com si fos l’esponjosa superfície de la neu. Aquesta comparació no és meva, sinó del mateix Junichirô Tanizaki, que l’escriu en un dels seus llibres més emblemàtics i reconeguts: Elogi de l’ombra, un tractat de l’estètica oriental escrit l’any 1933, amb un cert sentiment de pèrdua, atès que aquesta estètica japonesa mil.lenària ja començava a desaparèixer amb la invasió, gens subtil, de la cultura occidental. 

L’estètica oriental, com la narrativa oriental, almenys la tradicional, té ben poc a veure amb l’estètica i la narrativa occidental. D’aquí ve que aquesta narració de Tanizaki, considerada ja clàssica, s’esdevingui no pas sota la violència del focus solar sinó en la penombra d’una nit de lluna plena de tardor, amb la seva melangia. Els fets del conte de Junichirô Tanizaki reposen en la subtilesa de les seves llums platejades, nacrades, com un metall brunyit.

El conte es pot resumir d’aquesta manera: un passejant que es disposa a contemplar una nit de lluna plena es troba amb un altre passejant sorgit com una ombra entre les canyes que voregen un llac on es reflecteix la lluna. La poesia del moment dóna lloc a una conversa improvisada on el contador explica la història d’un triangle amorós format per un home enamorat d’una vídua jove que recorda les dames dels vells temps per la seva exquisidesa, i que es casa amb la germana petita de la dama per tal de tenir-la a prop. És clar que l’idil.li (platònic, no arriba a consumar-se) dura poc, aviat les coses es torçaran. Però mentre dura el relat, el lector perd la noció del temps, com quan contemplem extasiats una nit de pleniluni en temps de tardor, que ho és respecte del cicle de l’any, però que també respon a la cronologia tant del contador com de l’oïdor de la història. Són dos homes en la seva època tardoral.

Pel seu refinament poètic, tot i el drama i la tensió que conté, la història pot semblar una contalla d’altres temps. Potser és el que volia el seu autor en escriure aquest relat: donar testimoni d’una manera elegant de viure, sobretot en les classes més benestants, que no vol dir més adinerades, sinó més cultes, i que a poc a poc anava passant avall. Es conta de la seva biografia que, en ser desgraciat el seu matrimoni, Tanizaki va convidar la seva dona a tenir una relació amb un amic seu. És evident que un acord així entre una parella poc s’avindria amb la general mentalitat occidental, tan possessiva. L’espai masculí ha estat una reserva per a les infidelitats, però no a la inversa.

El relat El tallador de canyes, en la traducció impecable del japonès per part d’Albert Nolla (qui també va traduir l’esmentat Elogi de l’ombra) transcorre pels camins suggerents de la poesia japonesa, on cada objecte, i cada vestit, pren un protagonisme insospitat, sovint per contrast, com en aquest fragment: Un bon crespó no ha de ser només tou, va dir, sinó també ha de ser ben frunzit. Si toques la pell d’una dona després d’haver passat la mà per aquests plecs, la notaràs encara més suau, escriu Tanizaki. El contacte es demora en moments tàctils que passen del crespó a la pell…

     Ens trobem davant la descripció d’un moment de sensualitat exquisida, com és exquisit buscar la bellesa en la llum indirecte, en la penombra, o en els tornassolats que amanyaguen els rostres, les figures i els paisatges banyats en la llum de la lluna plena en una nit de tardor.

(article publicat a Eix Diari, 8 d’octubre de 2015)

dilluns, 12 d’agost del 2013

Elogi de l'ombra

Quan la llum del sol bat amb tota la seva potència a les parets blanques, busco un lloc en la penombra del jardí per llegir Elogi de l’ombra (Angle Editorial), de Junichirô Tanizaki (1886-1965), traduït amb bon ofici per Albert Nolla. Aquest llibre, publicat el 1933, és un clàssic de l’estètica tradicional japonesa, que tant contrasta amb la nostra.

Si algú té intenció de visitar la magnífica exposició Japonisme (que aquests dies d’estiu es pot veure al CaixaForum), i vulgui conèixer a l’avançada el gust i l’art japonès, que miri d’asseure’s sota l’ombra d’un arbre amable i llegeixi aquest petit assaig, que no es pot qualificar de cap més manera que de poètic.

Tot i que entre Orient i Occident hi ha, i ha hagut molts prèstecs culturals, una observació atenta ens farà veure de seguida que l’ideal de bellesa a Occident es basa en la importància de la llum, la netedat, les línies rectes, els perfils, la recerca de simetries i proporcions. En el llibre de Tanizaki trobem expressada tota una altra cosmovisió, la japonesa, que troba bellesa en els jocs de llums i ombres, la sensació de profunditat, la visió allargada i oblíqua, la llum tènue que embolcalla de misteri els objectes, els matisos i clarobscurs que els imanten de vida, l’harmonia que es desprèn de l’asimetria, la força d’allò no explícit, tan sols suggerit…

De fet, la bellesa d’una habitació japonesa només depèn del joc d’ombres més o menys intenses que s’hi produeix; no necessita res més –escriu Tanizaki. En aquest joc de llums i ombres hi té molta importància la construcció de les cases japoneses, amb els ràfecs molt allargats i fondos i amb galeries al costat de les habitacions, per la qual cosa la llum hi arriba tamisada. Per a nosaltres, aquesta llum i aquestes ombres de les parets [arrebossades amb colors mats] valen més que qualsevol ornament i no ens cansem mai de mirar-les. Com no cansa mirar el moviment de les ones, les flames del foc o el balanceig de les branques amb el vent.

La llum tènue i la nuesa d’ornaments (a penes un arranjament floral, ikebana, i la presència d’una pintura enrotllable penjada al tokonoma, un espai sagrat semblant a una fornícula) de les cambres japoneses no es diferencia gens de la llum sedassada, elegant i austera que es troba a les cases de te i als temples. Als occidentals, l’estètica tradicional japonesa ens sembla zen. És a dir, pròpia de la visió que dóna aquesta forma d’espiritualitat búdica tan arrelada al Japó, i que tan bé hem tingut l’ocasió de conèixer amb la lectura d’un altre clàssic japonès, El llibre del te, d’Okakura Kakuzo (1862-1913), que va traduir Carles Soldevila.

La simple descripció d’allò que conforma l’estètica japonesa ja és poesia pura, poesia de l’essencial, tant si qui escriu és Tanizaki com si és Kakuzo. Al seu Elogi de l’ombra escriu Tanizaki: Quan veiem la foscor que s’amaga darrere una biga, al voltant d’un gerro de flors o sota unes prestatgeries, tot i saber que no són més que ombres, tenim la sensació que en aquests llocs l’aire conté un silenci dens, que en aquesta foscor hi regna una serenitat immutable. “L’Orient misteriós” del qual parlen els occidentals potser es refereix a l’estranya calma que transmet aquesta foscor. La mateixa serenitat i calma que devíem sentir en la penombra del ventre de la nostra mare. Amb els ulls tancats, la claror ambient i els sorolls externs ens hi arribaven com la remor suau d’una barca creuant un llac. 

Ningú com els vells japonesos (Tanizaki es lamenta ferm de la pèrdua d’aquest tresor amb l’esclat de les bombetes elèctriques!) per apreciar la bellesa de la llum tènue i el misteri de les ombres en permanent creació de formes i d’atmosferes màgiques, com en les nits de lluna plena.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 d’agost de 2013)