Sant Jordi segons Grazia Deledda

Grazia Deledda (Nuoro, Sardenya, 1871 – Roma, 1936) és l’única dona italiana que ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Se li va concedir l’any 1926, ara fa cent anys. En el discurs de concessió, l’acadèmic Henrik Schück va destacar l’habilitat de l’autora per fondre el paisatge i la història narrada: «És una natura animada de manera meravellosa, que harmonitza perfectament amb la psicologia dels personatges».   

L’obra de Deledda està marcada pels seus orígens a Sardenya, per una terra de bellesa salvatge i lírica fins fa poc: el turisme dilueix la personalitat de les illes, si bé quan el juliol del 1999 la vam recórrer després d’una estada a l’Alguer, en els pobles de l’interior encara es guardaven tradicions com ara els vestits que vam veure portar a algunes dones grans amb aquell capteniment propi d’una cultura ancestral.

En les pàgines de Cendra (Edicions de 1984), un text meravellós amb el qual Mercè Ubach va merèixer el Premi de traducció Vidal Alcover, hi són descrites dones de Nuoro encara vestides amb el vestit tradicional, algunes d’elles fins i tot se’l posen en cuines amagades de Roma, com la serventa Varvara, que té una memòria viva i acolorida tant dels records de la seva joventut com per explicar fil per randa llegendes a Anania, el protagonista: «Una vegada –prosseguia la tia Varvara-, vaig anar a collir espigues pel voltant d’un nurag; me’n recordo com si fos avui. Tenia febre, i cap al vespre em vaig haver d’estirar entre els rostolls, esperant que passés algun carro que em portés al poble. I fixa’t què veig. El cel, darrere el nurag, era tot del color del foc: semblava una tela encesa de color escarlata; de sobte va aparèixer un gegant al patiu, i va començar a treure fum per la boca. En poca estona tot el cel es va enfosquir. Quina por, Nostra Senyora del Bon Consell! Però tot d’una vaig veure sant Jordi amb la lluna plena al cap, i una navalla, brillant com l’aigua, a la mà. Txac, txac –va concloure la vella, agitant un ganivet de cuina-. Sant Jordi va tallar el cap al gegant, i el cel va recobrar la serenor». Era la febre, li diu Anania. «Molt bé, deu haver sigut la febre, però jo vaig veure el gegant i santu Jorj: sí, els vaig veure amb aquests ulls». I nosaltres, lectors, el veiem a través del bell relat de Grazia Deledda.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 d'abril de 2026)                

Meditació sobre sant Jordi

La celebració de sant Jordi, patró de Catalunya, ja ha passat. Aquest dia, enguany lluminós com el sol a les illes gregues, no es pot pensar gaire, més aviat és un dia en el qual es viuen emocions tan intenses que s’han de deixar reposar, sedimentar. Roses i llibres omplen les nostres places, rambles, carrers. Tot el país és com un llibre obert amb una rosa vermella entre les seves pàgines, símbols de la cultura i de l’amor encès. No es pot oferir res de millor a la gent que estimem.

És després d’aquesta jornada que un, una, va pensant no només el què ha significat per a ell, per a ella, sinó en el significat general de la celebració. I més encara si hi ha algú que pregunta pel símbol de sant Jordi, com a mi m’ha passat amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes de la FISAE, que ha tingut lloc a Vila-seca des del 22 al 28 d’abril. Una de les exposicions que s’emmarquen en el Congrés està dedicada al cavaller sant Jordi. Els congressistes, vinguts d’arreu del món, i amb una assistència bastant nombrosa de japonesos i xinesos, van fer moltes preguntes sobre la icona de sant Jordi, motiu dels ex-libris exposats al Palau de la Diputació de Tarragona.

En un principi es pot dir que en la iconografia de sant Jordi hi ha el simbolisme de la dualitat: el bé contra el mal, i on sant Jordi representaria el bé o allò bo, i el drac el mal o allò a eliminar, a erradicar o a liquidar. Un intent fallit, ja que el mal, com diu l’estudiós dels símbols Andrés Ortiz Osés, és radical i irradicable.

Sempre ho hem sabut, que el mal no es podia erradicar. Però és a partir del segle XX, amb manifestacions del Mal (que aquí escric amb mayúscula) tan espectaculars com l’Holocaust o els Gulags, per posar només dos exemples de genocidis programats, que n’hem pres una consciència més profunda. Tampoc l’actual globalització no ens permet ignorar el mal allà on tingui lloc, ja sigui al costat de casa o a l’altra punta del món.

Si el Mal/mal és radical i irradicable, a sant Jordi, i a nosaltres mateixos posats a encarnar el personatge mitològic, no ens queda més remei que buscar la forma d’amansir aquest drac, domesticar aquesta energia, reconvertir-la, sublimar-la, transformar-la, com en un procès alquímic, en alguna cosa noble. Aquesta és, al meu entendre, l’aportació de Catalunya a la llegenda de Sant Jordi, patró que compartim amb Anglaterra, Grècia, Polònia. L’aportació catalana al mite de sant Jordi és eminentment cultural. Si transmutem la llança en una ploma (o en un pen drive!) tenim un sant Jordi que, a través d’un impuls positiu, aconsegueix d’amansir de la psique les forces obscures, animalesques, draconianes, i esdevenir no una figura bèl.lica sinó una figura símbol de la cultura com a forma de coneixement i de civilitat.

No menys importants en la iconografía jordiana són la figura de la rosa i de la princesa: una símbol de l’amor, l’altra símbol de l’ànima humana. Perquè és en l’ànima humana on es dóna la dualitat bé/mal, la lluita entre àngels i dimonis. Així, la rosa com a ofrena d’amor per part del cavaller sant Jordi a la princesa ve a significar una acció mitjancera entre els contraris bé/mal, una acció afectiva i efectiva que produeix l’equilibri entre aquestes forces, sempre en lluita, sempre en tensió. D’aquesta manera operen els símbols en nosaltres, que no són entelèquies sinó forces poderoses que ens mouen a l’acció. Així, la celebració catalana de sant Jordi vol fer de la cultura i de l’amor no només una idea inspiradora sinó una realitat per viure íntimament, alhora que meni a l’evolució dels humans en el seu conjunt.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de maig de 2014. A la imatge, ex-libris jordians)

Amunt els poemes!

Amb motiu de la festa de Sant Jordi, a la Rambla de Vilanova i la Geltrú, entre les parades de llibres i roses, si mireu enlaire veureu unes banderoles amb poemes dels poetes de la ciutat. Amunt els poemes, com ocells al vol! Que tingueu una bona Diada!