Aquest ens que anomenem ‘Espanya’ presenta
una característica que es repeteix en el temps: l’expulsió de la diferència,
començant per l’expulsió dels jueus el 1492, els morescos entre 1609 i el 1613,
les víctimes de la Inquisició, els adversaris polítics de signe liberal, els
lliurepensadors i, més recentment, tants artistes, científics i intel·lectuals
exiliats a causa de la Guerra Civil que van deixar Espanya bastant orfe de
mestres i d’idees en tants camps, entre ells la filòsofa María Zambrano.
No és cap secret que María Zambrano
(Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) era una republicana compromesa de cap a
peus i, com a tal, va viure exiliada en diversos indrets d’Amèrica: Mèxic, Cuba
i Puerto Rico, i d’Europa: França, Itàlia i Suïssa, fins al seu retorn. Va
romandre exiliada més de quaranta-cinc anys. Va creuar la frontera francesa a
finals de gener del 1939 i no va retornar a Espanya, ja vella i malalta, fins
al novembre de 1984. A partir del 1985, i per requeriment dels amics que li
havien facilitat el retorn, va començar a escriure articles per la premsa. L’any
2009 van ser publicats en el volum titulat Las
palabras del regreso (Ediciones Càtedra).
Aquests articles de María Zambrano són
veritables lliçons del seu pensament fins al punt que ara la seva publicació
potser no seria possible en els mateixos mitjans: ABC, El País i el
suplement de cultura del Diario 16. El
nivell de reflexió de la filòsofa no només resultaria estrany a un públic cada
vegada menys format en humanitats i menys lector, sinó també a nivell moral,
espiritual i polític. Perquè des de fa almenys una dècada que hi ha un gran
silenci moral i espiritual lligat als afers polítics en aquest lloc que
anomenem ‘Espanya’. Es poden comptar amb els dits de les mans els qui es
permeten bussejar en la realitat tal com és i descriure-la amb mots denunciadors
com els de María Zambrano quan l’any 1939 va escriure: Se asesina hoy al pueblo español porque se intuye su magnífica potencia
para renovar el mundo. Tant es va drenar i adormir la potència
(republicana) d’aquest poble que viu, sí, però no viu en ell sinó per als seus
botxins i ni se n’adonen. Excepcions n’hi ha, però comença a ser urgent obrir
els ulls.
(article publicat a La Fura, 11 de gener de 2019)
