Pietat retrospectiva

 

     Sant Boi de Llobregat: una ciutat que va créixer molt a partir dels anys cinquanta, en la part antiga hi conserva alguns edificis rellevants. A Sant Boi hi ha un conjunt d’edificis psiquiàtrics que estan inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

     La salut mental i la seva atenció mèdica ha passat per diverses fases en la història de la medicina, però no és d’això del que vull parlar en aquesta reflexió sinó d’un fet que provoca horror: en aquest sanatori, durant la guerra civil, hi van morir més de 3.000 persones. L’historiador Marcos Robles parla de 3.160 interns. En base a les llicències d’enterrament i les actes d’incineració trobades al cementiri local per l’arxiver municipal Carles Serret se’n comptabilitzen 3.240. Les xifres són esgarrifoses i amb alarma i pena a la vegada s’ha comprovat que les morts van augmentar en els últims mesos del conflicte per causa de la desnutrició i les malalties que hi van associades. Malalts d’aquest psiquiàtric van morir de fam.

     Sílvia Piqué, besnéta de Catalina, «la mare de la iaia Nati», va estar ingressada al psiquiàtric de Sant Boi des del 1926 fins al 3 d’octubre de 1938, quan va morir a causa d’una enterocolitits, «una malaltia derivada de la mala alimentació». A Barcelona i voltants va morir molta gent d’inanició, una de les maneres més cruels de fer víctimes innocents en una guerra. La fam era generalitzada. Tant Piqué, que ha creat una associació perquè aquestes morts no restin en l’oblit, com Robles, afirmen que el menjar no arribava al psiquiàtric. Ho atribueixen al fet que probablement eren els darrers en la llista de prioritats que el govern havia d’atendre durant la guerra, si bé en la investigació s’han trobat diversos processos sancionadors oberts a infermeres per treure menjar del centre. Les autoritats potser volien fer les coses millor però no tenien prou recursos, però alguns dels qui havien de vetllar pels malalts van negligir la seva obligació. Compungits, se’ns va omplint el cor d’una pietat retrospectiva per aquells interns. 

(article publicat a la revista Pluja de roses - Març / Abril de 2026)

María Zambrano, exili i retorn

     

Aquest ens que anomenem ‘Espanya’ presenta una característica que es repeteix en el temps: l’expulsió de la diferència, començant per l’expulsió dels jueus el 1492, els morescos entre 1609 i el 1613, les víctimes de la Inquisició, els adversaris polítics de signe liberal, els lliurepensadors i, més recentment, tants artistes, científics i intel·lectuals exiliats a causa de la Guerra Civil que van deixar Espanya bastant orfe de mestres i d’idees en tants camps, entre ells la filòsofa María Zambrano.

     

No és cap secret que María Zambrano (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) era una republicana compromesa de cap a peus i, com a tal, va viure exiliada en diversos indrets d’Amèrica: Mèxic, Cuba i Puerto Rico, i d’Europa: França, Itàlia i Suïssa, fins al seu retorn. Va romandre exiliada més de quaranta-cinc anys. Va creuar la frontera francesa a finals de gener del 1939 i no va retornar a Espanya, ja vella i malalta, fins al novembre de 1984. A partir del 1985, i per requeriment dels amics que li havien facilitat el retorn, va començar a escriure articles per la premsa. L’any 2009 van ser publicats en el volum titulat Las palabras del regreso (Ediciones Càtedra).

     

Aquests articles de María Zambrano són veritables lliçons del seu pensament fins al punt que ara la seva publicació potser no seria possible en els mateixos mitjans: ABC, El País i el suplement de cultura del Diario 16. El nivell de reflexió de la filòsofa no només resultaria estrany a un públic cada vegada menys format en humanitats i menys lector, sinó també a nivell moral, espiritual i polític. Perquè des de fa almenys una dècada que hi ha un gran silenci moral i espiritual lligat als afers polítics en aquest lloc que anomenem ‘Espanya’. Es poden comptar amb els dits de les mans els qui es permeten bussejar en la realitat tal com és i descriure-la amb mots denunciadors com els de María Zambrano quan l’any 1939 va escriure: Se asesina hoy al pueblo español porque se intuye su magnífica potencia para renovar el mundo. Tant es va drenar i adormir la potència (republicana) d’aquest poble que viu, sí, però no viu en ell sinó per als seus botxins i ni se n’adonen. Excepcions n’hi ha, però comença a ser urgent obrir els ulls.

(article publicat a La Fura, 11 de gener de 2019)