Testimoniatges

 

Per al relat col·lectiu són importants els testimoniatges. L’any 1977 -ara fa 46 anys que votàvem en les primeres eleccions generals-, va aparèixer la revista L’Avenç amb la consigna de recuperar la nostra història ocultada i deformada per la llarga, bàrbara, fosca i tediosa dictadura franquista. Amb el propòsit de fer «memòria històrica» es va crear la secció «Temps era temps».

Des del número 2 de L’Avenç, i tot al llarg d’una vuitantena de números entre els anys 1977 i 1985, escriptors, professionals i periodistes significats van escriure un testimoni personal de fets que van viure de primera mà, generalment un fet significatiu que sovint resumia una situació, com el cas que conta l’escriptor Manuel de Pedrolo que he llegit en el llibre que va editar L’Avenç l’any 2009 titulat com la secció de testimoniatges «Temps era temps», i que recollia una tria dels textos de fets ocorreguts entre el 1931 i el 1975, any de la mort de Franco.

Ara que estem patint una davallada quant a l’ús de la llengua catalana i la voluntat de la seva extinció per part l’estat que no cessa de fustigar el català i la cultura que porta aparellada, podem posar-nos més que mai en la pell de l’escriptor Pedrolo en l’infaust 26 de gener de 1939 quan escriu al seu text testimonial: «I aleshores, de cop i volta, vaig ensopegar amb allò que m’ha quedat fix per sempre i que constitueix la meva imatge de la jornada. N’hi va haver d’altres de punyents, com una d’aquell vespre, quan a la Plaça de Catalunya vaig veure una noia coneguda que ballava amb un oficial de les forces d’ocupació, però cap com aquella. En travessar el passatge de la Mercè, em sobtà una quantitat enorme de llibres amuntegats en el fang (...) M’hi vaig quedar molta estona, davant d’aquells llibres. Estava impressionat, gairebé espantat. Algú, probablement amb coneixement de causa, havia cregut que corria perill pel sol fet de conservar-los en un magatzem. Com en cap altre instant, vaig sentir amenaçada la cultura, i no pas solament la nostra, sinó totes».

Un testimoni de les passades eleccions als ajuntaments informaria que la cultura no ha estat esmentada ni en mítings ni en programes ni en discursos de possessió del càrrec. Els llibres no són al fang, però només es compren un dia a l’any perquè no sigui dit.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juliol de 2023)

De moment, pèrdues

 

Escric aquest article quan fa un any de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Les imatges que ens arriben a través dels mitjans no deixen lloc a dubtes: s’hi perden vides no només en l’àmbit militar sinó també en l’àmbit civil, gran catàstrofe humanitària al costat de l’ensorrament d’edificis, monuments, escoles i hospitals, feina i estudis interromputs, així com la destrucció de les més elementals condicions de vida: el fred en aquelles latituds és espantós i els aliments un luxe. Pèrdues que generen dolor físic i espiritual.

Aquesta contesa està canviant els mapes geopolítics i econòmics d’una manera tan visible com palpable a les butxaques. Però això que en diem ‘el nostre món’ ja fa temps que està perdent els elements que li donaven fisonomia, paisatge mental i un sentit d’acord amb la cultura ambient, justament el que, a ulls vistents, està en crisi. La cultura de masses, promoguda no només des de la dreta sinó també des de l’esquerra, i que dona tants bons rèdits monetaris, ofega les individualitats rellevants que hi queden sepultades. Cap cultura, però, no ha avançat mai en l’extensió sinó que ha crescut en l’exaltació de les qualitats treballades. Però entre la massa cada vegada més adotzenada i amorfa, qui les veu.

La ciutat on vaig néixer i formar-me, Barcelona, cada dia s’allunya més de la identitat que la feia singular, admirable, visitable. La política de l’esfera dels Comuns la fet ben comuna, i que el lector entengui el mot en tots els sentits. Una pèrdua que lamentem no només els qui estimem la ciutat, sinó que, al final, també lamentaran els qui se n’aprofiten. No cal fer quilòmetres per visitar una urbs despersonalitzada i disfressada de colors llampants, sense gust ni classe. Una pèrdua no només cultural i patrimonial sinó a la llarga també econòmica.

Amb llàgrimes de cocodril es plora que L’Avenç publiqui el darrer número en paper. La nostra societat híper informada però empobrida culturalment, no sosté una revista d’aquest nivell. Una pèrdua anunciada. No es llegeix. I quan dic que no es llegeix no vull dir que no es llegeixi tot el dia a les pantalles, sinó que no es llegeix en el sentit profund que comprèn no només el gaudi per la bellesa dels mots, sinó la descodificació d’idees que fomenta l’aprenentatge i la creativitat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de març de 2023. A la imatge, fragment d'una biblioteca particular)