La recuperació dels escriptors que han donat testimoni de la diàspora catalana arran de la guerra civil és una tasca tan meritòria com necessària. De Barcelona a l’Havana... passant per Dernius (Adesiara), de Josep M. Poblet (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980), va ser un dels primers llibres publicats a Mèxic l’any 1942. Ara el podem llegir en l’edició i introducció de Jaume Ferrer i Puig.
La personalitat intel·lectual de Josep M. Poblet: periodista, narrador, comediògraf, biògraf, historiador del teatre i del catalanisme, li permet contar des de primera fila, i amb una formidable plasticitat narrativa, bonhomia de caràcter i immersió psicològica en l’ambient que va trobant, la vida i miracles del periple que va suposar l’èxode dels qui van exiliar-se. En aquest cas, assistim, en disset saboroses cròniques, al relat que va des de la seva partida de Barcelona fins arribar a l’Havana a primers de juliol de 1939.
Els
capítols dedicats a l’Havana són d’antologia, tant per qui no hi ha estat mai i
té curiositat per saber-ne la idiosincràsia, com per qui hi ha estat, encara
que sigui en la distància de gairebé seixanta anys després. Hi vaig ser l’any
1998 i he reconegut no només els indrets i llocs que descriu Josep M. Poblet,
sinó sobretot el tarannà dels cubans que habiten l’Havana, en aquell moment en
plena efervescència cultural, ara en una decadència lamentable per causa d’una
política esguerrada, si bé és precisament aquest tarannà joiós, malgrat les
penalitats, el que permet als cubans sobreviure. Poso un exemple que connecta
els dos moments històrics. En els dies de la meva estada a Cuba, hi havia uns
personatges que te’ls trobaves a cada cantonada, fruit de la necessitat: el conseguidor, que si no tenia solucions
se les inventava. Poblet esmenta uns personatges semblants, ja al 1939, que
davant les dificultats li deien: «Eso se
arregla, chico. Deja tu ver mañana. Yo tengo un amigo...» I la frase final del discurs sempre era: «¡No hay problema!». Tal com va advertir de seguida el temps que
Poblet va ser a l’Havana: «El bo de Cuba és el caràcter dels nadius. La gent és
divertida i té personalitat». Punt per punt ara es pot dir el mateix, fins i
tot quan descobreixes en els cubans de les darreres generacions sota la
dictadura una part fonda de la tristesa que arrosseguen.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2023)
