De moment, pèrdues

 

Escric aquest article quan fa un any de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Les imatges que ens arriben a través dels mitjans no deixen lloc a dubtes: s’hi perden vides no només en l’àmbit militar sinó també en l’àmbit civil, gran catàstrofe humanitària al costat de l’ensorrament d’edificis, monuments, escoles i hospitals, feina i estudis interromputs, així com la destrucció de les més elementals condicions de vida: el fred en aquelles latituds és espantós i els aliments un luxe. Pèrdues que generen dolor físic i espiritual.

Aquesta contesa està canviant els mapes geopolítics i econòmics d’una manera tan visible com palpable a les butxaques. Però això que en diem ‘el nostre món’ ja fa temps que està perdent els elements que li donaven fisonomia, paisatge mental i un sentit d’acord amb la cultura ambient, justament el que, a ulls vistents, està en crisi. La cultura de masses, promoguda no només des de la dreta sinó també des de l’esquerra, i que dona tants bons rèdits monetaris, ofega les individualitats rellevants que hi queden sepultades. Cap cultura, però, no ha avançat mai en l’extensió sinó que ha crescut en l’exaltació de les qualitats treballades. Però entre la massa cada vegada més adotzenada i amorfa, qui les veu.

La ciutat on vaig néixer i formar-me, Barcelona, cada dia s’allunya més de la identitat que la feia singular, admirable, visitable. La política de l’esfera dels Comuns la fet ben comuna, i que el lector entengui el mot en tots els sentits. Una pèrdua que lamentem no només els qui estimem la ciutat, sinó que, al final, també lamentaran els qui se n’aprofiten. No cal fer quilòmetres per visitar una urbs despersonalitzada i disfressada de colors llampants, sense gust ni classe. Una pèrdua no només cultural i patrimonial sinó a la llarga també econòmica.

Amb llàgrimes de cocodril es plora que L’Avenç publiqui el darrer número en paper. La nostra societat híper informada però empobrida culturalment, no sosté una revista d’aquest nivell. Una pèrdua anunciada. No es llegeix. I quan dic que no es llegeix no vull dir que no es llegeixi tot el dia a les pantalles, sinó que no es llegeix en el sentit profund que comprèn no només el gaudi per la bellesa dels mots, sinó la descodificació d’idees que fomenta l’aprenentatge i la creativitat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de març de 2023. A la imatge, fragment d'una biblioteca particular)

Bicicletes

Josefina Peraire Alcubierre, de 69 anys, el passat 28 d’abril va ser atropellada per una bicicleta a l’avinguda Diagonal de Barcelona, a l’altura del carrer Pau Claris. Va ser atesa i d’entrada es va poder aixecar i va seguir el seu camí. Però uns minuts després, quan va arribar al seu lloc de destinació, es va desmaiar, va perdre la consciència. Des d’aleshores la meva amiga, poeta i persona culta i de maneres exquisides, estava en un coma que no ha pogut superar. Ha mort avui, 30 de maig. La família està desolada.

Amb la memòria encara recent de la trista mort de Muriel Casals a causa del fort impacte d’una bicicleta, s’està comprovant el que potser ja sabíem sense posar-hi, amb mà ferma, els remeis adequats: la difícil, conflictiva convivència, sobretot en els espais urbans, entre ciclistes i vianants. Ciclistes i vianants són figures fràgils davant d’un accident, però sens dubte la més fràgil és la figura del vianant.

L’any passat, a Berlín, sovint vam patir, amb esglai, els embats dels ciclistes que circulen a primeres hores del matí, aquells que fan tard a la feina i corren com uns esperitats... per damunt de la vorera! Havíem de caminar fregant les parets per tal de protegir-nos.

A Barcelona es prohibeix que els ciclistes vagin a més de 20 quilòmetres per hora pel seu carril; però hi ha molts infractors, massa. Els meus pares, i parlo potser de deu anys enrere, ja van deixar d’anar a passejar per la Diagonal pels volts del Turó Park, i mira que la vorera és ampla, per por de les bicis, millor dit, dels ciclistes que hi circulaven a una velocitat excessiva. Tots correm el perill de prendre mal amb un cop de bicicleta; però un avi que cau per terra per causa d’una estrebada forta d’un ciclista que es pensa que és en un circuït de carreres pot ser un avi mort.

No penseu que a les petites ciutats o pobles el tràfic de ciclistes sigui més diàfan, més tranquil. Hi ha ciclistes modèlics, és clar. I l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport és ben recomanable tant des dels punt de vista ecològic com funcional. Però moltes vegades hem trobat ciclistes per l’asfalt o la carretera que a hores foscanes van sense llums i que no veus fins que els tens davant mateix. Un perill per al ciclista que no segueix les normes més elementals i un maldecap per a l’automobilista conscient.

Sembla que és obligatori circular sense auriculars de música... Doncs tampoc aquesta normativa no es respecta gaire, com no es respecten els carrils bici i trobes ciclistes serpentejant per les voreres, a pocs centímetres dels vianants.

La seguretat total no existeix. Allà on hi ha el cos hi ha el perill, deia el meu pare amb sentit comú. Però les autoritats pertinents han de procurar crear el màxim de seguretat en l’espai de convivència de pobles i ciutats, entre la gent més o menys motoritzada i la gent que va a peu. Certament que no s’hi val a badar, vianants...  Però cal tenir present, repetim-ho tot fent memòria de les víctimes, que el vianant és la part més feble i, per tant, la part que més cal protegir.

(article publicat a el 3 de vuit, 3 de juny de 2016. La fotografia està feta a Múnic l'estiu del 2008)