Quan vaig fer estudis de psicologia, l’estudi del cervell era molt mecànic
i no em satisfeia gaire aquest enfocament. Per aquest motiu he anat seguint amb
interès les descobertes dels nous neurocientífics que han anat obrint les
portes a noves maneres d’interpretar el funcionament del cervell. Entenem que
mana la biologia, és clar. Però ajuda a desenterenyinar el misteri d’una funció
humana tan elevada com la consciència comprendre la importància que en aquesta
funció hi té l’escorça prefrontal del cervell, així com també en l’exercici de
la llibertat. Afirma el psiquiatra Joaquín Fuster: El lliure albir existeix, però
té uns límits físics –no podem volar perquè no tenim ales- i ètics, perquè no
hi ha llibertat sense responsabilitat. Un científic que parla com un
filòsof, ara ens comencem a entendre.
Els neurocientífics actuals investiguen el conscient, l’inconscient, les
emocions, la memòria, la creativitat, l’aprenentatge… Joaquín Fuster parla de
cògnits, o xarxes de neurones corticals que s’han lligat entre sí en la
formació de coneixement i de memòria. Els cògnits són unitats de memòria que
poden ser molt extenses o molt petites, i el cògnit que arriba a un cert nivell
d’activitat, arriba a l’estat conscient… Una manera científica i entenedora,
cal dir, d’explicar una funció tan complexa com la consciència.
En base al que se sap a través de la ciència i al que s’intueix a través de
l’experiència, podem deduir que la memòria, una forma de coneixement, és
consciència de la realitat i consciència de sí. L’alzheimer, però, ens posa de
cara a la paret, ja que en aquesta malaltia neurodegenerativa hi ha pèrdua de
la memòria, i no acabem de saber si en les fases més agudes també hi ha pèrdua
de la consciència de sí…
Aquests pensaments em venien al cap en la lectura d’Escandall (Meteora), de Joan-Elies Adell, un poemari bellíssim, cal
dir, que l’autor dedica amb amor filial al seu pare malalt d’alzheimer. Si la
construcció del jo es fa a través de la memòria, si la memòria és com una mena
d’arxiu de la nostra biografia, si en la memòria hi són continguts tots els
coneixements adquirits durant la vida, què és de nosaltres quan es va
difuminant la memòria en uns llimbs que no sabem on són? Cal ser humils no
només perquè som ignorants en el coneixement del cervell i en la comprensió del
misteri de la consciència, sinó també davant l’evidència de la nostra
fragilitat humana. El jo, en alguns casos tan orgullós, resta ben neulit en
aquesta malaltia tan severa.
Aleshores tenim davant una persona que no sabem si sap res d’ella mateixa,
que no ens coneix, i que molt sovint es comunica amb gran dificultat. Però
l’ésser que ha estat el nostre pare o la nostra mare encara és el nostre punt
de referència, ningú no pot parlar d’ell mateix sense tenir en compte el pare i
la mare. I malgrat l’oblit i el silenci a què l’alzheimer condemna els seus
malalts, són allà per a fer-nos memòria de qui som. A qui pertany el present que ja has oblidat? De qui són els records clars
d’un passat remot que flueixen nítids, escriu Adell. Part de la memòria
dels nostres pares és també la nostra memòria.
La bellesa d’Escandall rau en els
bells poemes en prosa que l’integren, sí. Però també en la lliçó d’humanitat
apresa per part de l’autor a través de la terrible malaltia del seu pare. En
evocar-lo, Joan-Elies Adell evoca molts escenaris de la infantesa, quan el pare
era un home en la seva plenitud. Aquest és un dels poders de l’escriptura:
retenir en paraules i imatges poètiques les experiències reveladores dels
valors més significatius de la vida humana, que, ben mirat, es resumeixen en
ben pocs: honestedat personal, treball ben fet en la mesura del possible, i
amor i respecte envers els altres. No crec que hi pugui haver lliçó espiritual
més alta ni herència humana més apreciable.
(article publicat a L’Eco de Sitges,
15 d’agost de 2014. A la imatge, un fragment de mosaic del Parc Güell)
