L’agost va passant avall, com el riu que va a la mar. I a aquells que
estimem l’estiu, a l’avançada ja ens va prenent l’enyorança no només de la llum
diürna allargada i de la temperatura que acarícia els ossos, sinó també dels seus
dons i cançons, ara cada vegada més escadussers a causa dels plaguicides. De
nena, la cançó de les cigales acompanyava les meves lectures a l’empara de
l’ombra de la persiana de fusta pintada de verd que hi havia al balcó de casa
dels meus avis materns, en un petit poble de l’Alt Penedès. Aviat viuria la
verema, aquell tràfec de collidors, de portadores plenes a vessar de raïms, de
cups oberts i aroma de most. Una festa de la vida, dels miracles de la vida, a
l’abast de l’infant curiós que jo era, i amb l’esperit alerta.
No se’m va ocórrer, llavors, ‘santificar’ l’agost. Qui sí que ho va fer a
plena consciència, i ho va escriure molts anys després, va ser l’escriptor i
filòsof Nikos Kazantzakis (1883-1957). Al seu llibre Carta al Greco (Ediciones Carlos Lohlé, Buenos Aires, 1963),
itinerari espiritual autobiogràfic, tal com Kazantzakis va anomenar les seves
memòries, va escriure, i tradueixo:
Quan era nen, i encara ara,
el mes d’agost era per a mi el mes més estimat. L’agost porta el raïm, les
figues, els melons, les síndries. Jo l’anomenava sant Agost. Deia que era el
meu protector i li dirigia les meves pregàries. –Quan vulgui alguna cosa, la
demanaré a sant Agost; ell la demanarà a Déu i Déu me l’atorgarà-.
Un dia vaig fer el seu retrat
a l’aquarel.la; s’assemblava molt al meu avi pagès: tenia les seves mateixes
galtes rosades, el seu mateix somriure ample; estava descalç al cup, trepitjava
raïms, les seves cames estaven cobertes fins als genolls, fins a les cuixes,
les havia pintades vermelles de most; a més a més li havia coronat el cap amb
fulles de pàmpol. I, no obstant això, li faltava alguna cosa. Què li faltava?
Al mocador que portava el meu avi al cap hi havia dos nusos, un a cada banda,
com si fossin unes banyes. I així, després de mirar-me’l bé, li vaig posar les
dues banyetes al cap. A partir d’aquell moment en què vaig pintar i fixar el
seu rostre, la confiança que li tenia es va refermar encara més a la meva
ànima, i cada any esperava la seva arribada perquè fes la verema a les vinyes
de Creta, perquè trepitgés els raïms, perquè fes el seu miracle: treure vi del
raïm. Recordo que aquest misteri m’inquietava, i de quina manera: com és que el
raïm es pot convertir en vi? Només sant Agost podia realitzar un miracle com
aquell, i, així, em deia: -Ai si pogués trobar-lo un dia a la vinya que tenim
als afores de Megalokastro i dir-li que em digui el seu secret-. No comprenia
en què consistia aquest miracle. El raïm verd madura, els raïms madurs es
converteixen en vi, els homes beuen vi i s’emborratxen; per què s’emborratxen?
Totes aquestes coses em semblaven misteris terribles, i un dia li ho vaig
preguntar al meu pare, que va arrugar el front: -Ocupa’t de les coses que
importen!- em va contestar.
El relat de Nikos Kazantzakis continua amb la descripció d’una verema
tràgica, ja que enmig de la collita van patir una tempesta oceànica. És terrible néixer cretenc –s’exclamava
amb gran dolor la seva mare. Sobretot si has de viure de la teva collita de vi,
si has de viure del treball de tot un any. Jo encara recordo el terror pintat a
la cara del meu avi i del meu oncle quan veien acostar-se aquells núvols negres
que tal vegada anunciaven el diluvi que els arruïnaria. Si haguessin pogut
haurien plorat, però els homes dels anys cinquanta del segle passat no
ploraven, només estrenyien les dents. Quan finalment els núvols començaven a
descarregar aigua per la mort de Déu (una expressió col.loquial que sentia a
casa), només es podia esperar que fos per poca estona i amb poca virulència. Sant
Agost, com el déu Janus de les dues cares, podia obrar a una i altra banda
d’aquesta moneda que és la realitat. En aquell temps no vaig pensar, com sí que
va fer el nen Kazantzakis, que sant Agost també podia dur banyes.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 29 d’agost de 2014. La imatge està presa en una visita al Vinseum, de Vilafranca del Penedès)
