Aquest conte de Nadal és una història real. Així com entre el normal i
l’anormal a penes hi passa un fil de màquina de cosir, els límits entre el real
i l’irreal a vegades són inexistents.
Un dia d’Advent va morir a Barcelona en Ramon Julibert. He sabut el nom
d’aquest personatge peculiar per l’obituari, tendríssim, que li va dedicar
Dolors Boatella a la
revista Núvol. En
Ramon Julibert cantava òpera al metro. Segur que molts l’havíeu vist alguna
vegada. En Ramon cantava a l’andana de la línia verda del Passeig de Gràcia. El
vaig trobar moltes vegades els anys que anava a classes d’italià a l’Istituto
Italiano di Cultura, al Passatge Méndez Vigo (per cert: en Julibert sabia
italià i alemany, llengües operístiques…) Em cridava l’atenció aquell home
d’una certa edad sense ser vell, alt, esprimatxat, sempre ben pentinat i ben
vestit. En Ramon Julibert no era un rodamon, un tramp, un clochard. En
Ramon no era ben bé un músic de carrer, era un músic d’interior, cantava àries
a l’andana del metro a viva veu, amb el gest, això sí, una mica desmanegat.
Alçava els braços i encara semblava més alt. La gent mirava aquest personatge
des de tots el angles possibles i en els seus ulls s’hi podia veure tota la
paleta d’emocions que despertava, des del desconcert fins a la dissimulació. Algú
bellugava el cap i possiblement pensava: Aquest home està boig, no hi és tot…
Desconcerta, sí, el que no coneixem o no sabem com evaluar. És més fàcil
penjar una etiqueta, això dóna tranquil.litat, no hem de pensar perquè ens
incomoda l’estrany, l’insòlit, el diferent, el peculiar. Cal dir que en Ramon
Julibert no facilitava les coses: no portava cap cartell penjat on digués què
pretenia amb els seus cants, ni tampoc no demanava caritat, ni semblava que
volgués parlar amb ningú. Simplement cantava òpera al metro.
Alguna vegada que el metro se m’escapava, o no tenia pressa, m’asseia una
estona en un banc i escoltava en Ramon. No cantava gaire bé. Potser si hagués cantat
amb art suficient no hauria acabat cantant al metro amb la seva veu forta però
sense color. Sembla que de jove havia fet els seus pinitos, però la seva carrera com a cantant d’òpera no devia
reixir, ja fos perquè no tenia prou talent, o no en sabia prou, o perquè ja era
un home de tarannà singular.
En Ramon Julibert em feia pensar justament en els límits dels processos de
la ment, i en la malaptesa que tenim per acceptar-los en nosaltres i en els
altres. Des del meu observatori veia com de forma instintiva la majoria de la
gent s’apartava d’en Ramon unes passes enllà, o es posaven a llegir el diari, o
miraven la boca fosca del metro. És el natural quan no se sap què fer. I què
s’ha de fer? No res. Simplement acceptar que hi ha persones com en Ramon Julibert, i
qui sap si algun dia, com deia en el seu obituari Dolors Boatella, no cantarem
nosaltres també al metro, això suposant que en sapiguem.
Els cants d’en Ramon sonaven una mica opacs en les cavitats del metro.
Potser era això: que no era el lloc adient per cantar àries d’òpera i la veu
sonava forta però sense la vibració necessària per emocionar… Qui sap si en un
bon auditori d’aquests nous que s’han construït a tot els país en Ramon no
hauria pogut lliurar el millor de sí i aleshores poc ens hauria importat que
potser no hi fos tot perquè el seu art ens hauria semblat gran, molt gran, i
l’hauríem aplaudit. Segurament en Ramon Julibert maldava per acordar raó i
follia quan cantava al metro del Passeig de Gràcia amb aquell enorme do de pit,
com si li anés la vida.
(article publicat al Diari de
Vilanova. En Ramon Julibert va morir el 6 de desembre)
