En un article,
Andrés Trapiello anunciava que hi ha hagut una sentència del Tribunal Europeu
dels Drets Humans que ha dit prou als comentaris ofensius a la xarxa
emparant-se en l’anonimat. Trapiello és molt sensible al tema, ja que durant
molt de temps, i amb total indefensió, va veure’s assetjat per un d’aquests
‘anònims’, un vàndal telemàtic, vaja.
L’anònim és una
pràctica antiga que respon a allò tan vell i tan roí com tirar la pedra, amagar
la mà i de passada la cara. L’anònim
és indicador d’una sofrença interior –els psicòlegs parlen de sentiments tan
corrosius per a l’ànima com l’enveja, el ressentiment, la impotència, la ràbia-
que es transforma en agressivitat. D’aquí ve que encara que els qui envien
anònims provoquin compassió ens n’hàgim de protegir.
Abans els qui
enviaven anònims tenien feina a elaborar-los, ja que constituïen unes performances imaginatives, collages de paraules retallades de
periòdics i revistes i enganxades en un paper una per una. Potser se’n podria
fer una exposició, ja que ara són peces de museu i aquests personatges de la
invisibilitat cuirassada han passat a la història. Perquè ara el que es porta
són els anònims a la xarxa. Aquests fins ara han operat de manera invisible,
encara que amb menys imaginació que els seus predecessors. No hi ha gaire feina
ni es necessita cap habilitat especial per teclejar allò que el seny, el bon
gust i la civilització hauria de contenir.
La xarxa no té
fronteres ni per bé ni per mal. Un exèrcit d’emboscats campen emparant-se en la
facilitat de l’anònim, i fins i tot n’hi ha que s’atreveixen a suplantar la
personalitat signant amb el mateix nom de l’atacat. Amb un gran decensís per
l’experiència fallida, un home de la talla intel.lectual i moral de José
Saramago va plegar el bloc que havia començat amb la idea d’escriure comentaris
sobre el moment present. Els insults i les barbaritats que els emboscats
internautes van dirigir-li un dia darrere l’altre van esgotar-lo de tal forma
que al cap de poc temps el va tancar, fastiguejat i adolorit. Es pot estar en
desacord amb el què s’escriu, i és desitjable la disparitat d’opinions. Però,
¿cal disparar als escriptors llençant-los expressions vexatòries, escombraries
verbals?
No descobrim res si
diem que la ignorància ensuperbida cada dia té més presència en el món i que la
batalla es dóna entre la intel.ligència i la barbàrie. Potser
sempre ha estat així. Però alguns pensàvem que l’oportunitat de formació per a
tothom hauria assuatjat baixos instints com ara la necessitat d’injuriar, de
fer burla o de criticar de forma destructiva. Personalitats com Francesc-Marc
Àlvaro i Quim Monzó, que en van patir, també van denunciar la pràctica dels
anònims en una de les seves columnes. En nom d’una falsa llibertat d’expressió
no es poden tolerar no només els exabruptes que envileixen la societat en
conjunt sinó la manca d’ètica en la relació entre persones. El TEDH ha dit prou.
(article publicat a
El 3 de vuit, 5 de desembre de 2013)
