Votaré (també) per vosaltres

També per tu, Ada, votaré el proper 9-N. La meva amiga Ada (Immaculada) Verdú va morir de càncer als 33 anys. Això vol dir que fa més de trenta anys que és morta, ja que ens portàvem poc temps. No passa ni un dia, però, que no pensi en ella. El seu record sempre em ve al pas com les llums de l’existència se’ns fan trobadisses en el camí si estem a l’aguait.

La meva amiga era el que llavors se’n deia separatista. Les raons que esgrimia per a la seva postura política són a la base de l’independentisme actual, augmentat a velocitats ultrasòniques a mesura que l’estat espanyol ha anat traient les urpes envers Catalunya, ha anat mostrant la seva ànima agressiva, ha anat fent visible el seu desafecte monumental. José Montilla, una persona tan poc sospitosa de catalanisme, va alertar del desafecte que creixia a Catalunya. Però el veritable desafecte no va començar aquí, sinó a sis-cents km., i pel cap baix fa tres-cents anys. És un desafecte històric contra Catalunya, tal com deia la meva amiga.

També per tu, Jordi, votaré el proper 9-N. El meu amic Jordi Llimona va morir l’11 de setembre de l’any 1999. Un dia significatiu en la història dels catalans i també per a ell, que va tenir paper en les files del socialisme català en les primeres hores d’una jove democràcia. Jordi Llimona era catalanista i les seves paraules publicades al seu llibre, L’hora dels pobles (Edicions 62, 1993) no han perdut ni una engruna de vigència, quan escriu: [en aquest llibre] no sols s’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració jurídica reconeguda pel dret internacional.   

El desafecte inicial ha anat derivant en una progressiva desconnexió amb un món, l’hispànic ultramontà, que ens ha alienat de mala manera, fins a fer-nos sentir com a cossos estranys. Fins i tot ho reconeix Pedro Sánchez, el líder socialista espanyol, quan diu que s’ha de reclamar més afecte per a Catalunya. Reclamar a qui? Hi ha algú disposat a donar-ne? I, suposant que hi hagués algú, l’afecte no s’improvisa així com així, ni molt menys s’imposa. No sé pas com s’ho faran per fer rajar d’allà on no raja. I això la gent aquí, siguin quins siguin els seus orígens, ho veuen tan clar. D’aquí ve que quan per qualsevol mitjà de comunicació ens assabentem que el Tribunal Constitucional suspèn això, o allò –a instàncies de l’actual govern del PP el TC no ha parat de suspendre i condemnar tot el que vingui de Catalunya-, ja no ens fa por ni el llop ni les seves queixalades. Veient-lo venir, gent pacífica com som, busquem la manera de trencar de camí. Trencar de camí no vol dir trencar res sinó agafar una altra direcció.

És l’hora dels pobles, com deia Jordi Llimona, és l’hora de Catalunya, diem molts. Vivim moments d’aprenentatges vitals de gran calat. Entre les moltes coses bones que té aquest procés –creativitat, il.lusió, vivència d’un estat naixent de consciència- hi ha la dissolució de les ambigüitats –la Bíblia en diu tebior-. Ja resulta difícil amagar-se sota les màscares que denunciava Jordi Llimona, quan escrivia i prou greu que li sabia: Tant la neutralitat com la captinença postmoderna o universalista afavoreixen la nació poderosa. Aquesta actitud no ha afavorit l’Espanya moderna sinó que ha afavorit l’Espanya nacionalimperialista. Tal com va ser també en l’Espanya franquista, aquesta Espanya és excloent amb les diferències, i això no és democràtic. Joan Maragall va dir adéu a l’Espanya intolerant, Salvador Espriu parlava d’una Sepharad mai no assolida. Bona part de les noves generacions volen superar aquesta situació, tan castrant, tan paralitzant. Per aquest motiu, molta gent, com volien l’Ada, el Jordi, i tants d’altres que cadascú portarà al cor el 9-N, volem escriure el poema del futur de Catalunya en llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de novembre de 2014. La fotografia de l'estelada la vaig fer l'11 de setembre passat)

Rosa Leveroni, dona de lletres

Encara cal fer esforços per donar visibilitat a la tasca creativa de les dones. Així, en el marc de l’exposició Rosa Leveroni, dona de lletres, que es pot visitar a la Biblioteca Joan Oliva i Milà, el 27 de novembre passat, a la Sala Noble de la Casa Olivella, amb un fred que no ens va deixar treure els abrics, vaig pronunciar la conferència Rosa Leveroni, poesia i passió. També podria haver-la titulat Rosa Leveroni, o fer de la passió poesia. La passió és el fil conductor d’una poètica de la qual Maria Mercè Marçal va escriure: La veu poètica de Leveroni és personalísima, d’una intensitat punyent que sembla voler amagar els seus caires més vius [una al.lusió-homenatge a Caterina Albert-Víctor Català] sota plecs tènues i vellutats.

Rosa Leveroni (1910-1985), que per la seva pròpia decisió l’any 1930 va ingressar a l’Escola de Bibliotecàries fundada per la Macomunitat, ja de molt joveneta havia fet unes primeres passes en el camp literari en les pàgines del Patufet i en la seva adolescència havia escrit un dietari novel.lat. Aquesta dada és significativa, ja que en l’obra total de Leveroni, a més de la poesia, per la qual és més coneguda, i els contes que va escriure, cal afegir-hi la seva frondosa activitat diarística, que va començar ja el 1930, amb Apunts i notes, on descriu l’ambient de l’Escola, tant a nivell acadèmic com amical, i fins i tot els flirts: Jo no sé si l’amor és una cosa perillosa, però em penso que el flirt és una variant ben agradable.

D’això se’n diu jugar amb foc. Després de l’admiració envers un dels professors de l’Escola, l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, arriba l’enamorament. Ella té 21 anys, ell 39 i és casat. La parella inicia una relació d’amants que ho serà fins a la mort de Soldevila l’any 1971. L’any 1932 Leveroni inicia un segon dietari, Confessions íntimes, adreçat a Ferran Soldevila, que constitueix la crònica de la seva relació plena de llums i ombres, ja que en el triagle amorós Soldevila-Lapage-Leveroni, ella ocupa el lloc ombrívol de l’altra, si més no de cara a la societat, sobretot de la postguerra gris, desangelada i amb el nacionalcatolicisme sota pali.

No va ser fins l’any 1997, amb la publicació de Confessions i quaderns íntims (Edicions 3i4), que el públic va tenir notícia d’una selecció d’aquests textos diarístics, que a la mort de l’escriptora van ser dispositats a la Biblioteca de Catalunya. Per la seva temàtica no només de caire amorós, sinó pel seu carácter privat i íntim, aquests escrits –literatura d’alt voltatge sentimental- havien estat sotmesos a un destí de silenci. Silenci mentre van viure els seus actors, ja que no era pas aquesta la intenció última de Leveroni. En dóna les pistes ella mateixa en un dels seus apunts adreçats a Soldevila: Per elles [aquestes pàgines] podria saber la posteritat com eres estimat encara en els teus 40 anys. I què més puc desitjar, sinó veure reunits els nostres noms temps a venir? (…) Però tens raó, sempre és un consol el saber que una vegada o altra els nostres noms sonaran junts. Ho va aconseguir. Perquè ja se sap que quan una cosa s’escriu s’acaben trobant els papers, a menys que es destrueixin, i això Leveroni no ho va pas fer.

En els poemes de Rosa Leveroni –intimistes, melangiosos, elegíacs- l’amor, doncs, no hi és del tot plaent. En alguns moments sembla que fins i tot hi hagi una certa complaença en la tortura psicològica que li causava la seva situació. Amb tot, la dicció poètica leveroniana mai no va extralimitar-se en l’expressió del dolor: tot queda dit com a mitja veu, en un monòleg dramàtic i descarnat, això sí, però sense estridències. I amb unes imatges rutilants i meravelloses, com Salvador Espriu, que li va prologar el seu segon llibre de poemes,  Presència i record, va escriure a Leveroni en una carta del juliol de 1951.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2013)

Espriu i la Càbala

En els seus estudis sobre l’obra de Salvador Espriu, Rosa Delor ha anat posant sobre la taula la relació d’Espriu i la Càbala. Les referències al món jueu (la seva història, la seva cultura i la seva religió, de la qual som hereus també des del cristianisme), són evidents en els escrits de Salvador Espriu. Sepharad, per exemple, és el nom hebreu de la península ibèrica en la qual un dia van conviure jueus, cristians i musulmans. O això ens agradaria creure no perquè sigui un ideal a l’aire sinó perquè, en fraternitat, hauria d’haver estat possible sempre.

No va ser així. Els jueus van ser expulsats d’Espanya el 1492, en el mateix moment en què l’imperi naixent es feia amo del descobriment d’Amèrica. No trigarien gaire a ser expulsats també els musulmans sotmesos després de la Reconquesta. No sé si ens podem imaginar l’horror i desesperació d’aquella gent que van haver de partir cap a un exili forçat, tanmateix com tanta gent després de la Guerra Civil. Espanya és així. Ara expulsa els joves per mor d’unes possibilitats de treball cada dia més escasses. A Catalunya fa segles que se l’expulsa moralment tot vexant-la, però paradoxalment se la vol retenir per interès.

Tornem a Espriu, el cantor d’una Sepharad ideal. És possible que després del viatge per la Mediterrània que va fer Salvador Espriu l’estiu de 1933 amb altres estudiants sobresortints com ell, el jove escriptor profunditzés no només en la cultura grega que impregna la seva obra, sinó també en la jueva (van visitar Jerusalem, Haifa). No sembla rar sentir-se cridat a seguir les petges d’aquesta genealogia si tenim en compte que aquí havíem tingut calls tan importants com el de Barcelona i el de Girona. Per fer-nos una idea de la fertilitat intel.lectual i espiritual d’aquestes comunitats jueves recomano la lectura de Poemes hebraics de jueus catalans. Segles XI-XV (Llibres del Mall, 1976).

En aquesta antologia hi apareix Mosé ben Nahman (Girona, 1194-Sant Joan d’Acre, 1269), figura principal no només en la seva època sinó de tot el judaisme sefardí medieval. En els documents cristians figura amb el nom de Bonastruc sa Porta i professionalment va exercir la medicina. A més de ser talmudista i exegeta, Nahmànides, com també se l’anomena, era cabalista i un dels més grans. En parla a bastament Gershom Scholem al seu llibre de referència La Cábala y su simbolismo (Siglo XXI, 1976).

La Càbala, per dir-ho de forma gràfica, vindria a ser com un mapa simbòlic de la vida espiritual amb tots els seus passos i que, com es dóna en la pujada del mont Carmel, que Joan de la Creu va dibuixar en forma de muntanya, en la Càbala la figura o esquema d’aquest camí és un arbre amb les seves branques anomenades sefirot, o qualitats divines que han de ser incorporades pels humans per tal de ser-ne testimonis vius. La Càbala intenta descriure els misteris de la creació que inclou la humanitat com un reflex dels misteris de l’existència divina. 

No sabem el grau de coneixements que Salvador Espriu tenia de la Càbala i dels cabalistes de la pròpia terra com Mosé ben Nahman i el cercle cabalístic de Girona. Però és segur que en tenia, com ha detectat Delor, si més no van ser-li d’inspiració i van servir-li de canemàs en algunes de les seves obres. La Càbala, literalment ‘tradició’, o tradició de les coses divines, és la mística jueva. D’entrada Espriu no sembla un místic, més aviat sembla un home mental de vida intel.lectual intensa. Una vida sense estudi [de les coses de Déu] és una vida perduda, deia en una entrevista Daniel ben Itzjak, rabí estudiós de la Càbala. Espriu va ser un buscador de l’essencial de la vida, la seva veritat última, i la Càbala podia molt ben ser un dels camins que va transitar per anar-li a l’encontre. Al cap i a la fi, la Càbala també pertany a la nostra tradició, si més no cultural i històrica.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de novembre de 2013)

Afinitats entre Celan i Fiol

Una de les lluites més grans que ha d’establir el poeta de l’experiència del transcendent és la lluita amb les paraules per tal de fer-les dir el que és tan difícil de dir, ja que pertany al pur misteri de l’ésser recòndit. Lluita que, en contrapartida, a vegades es resol en una rara fluïdesa verbal, tot i que succinta, ja que allà on no arriben les forces humanes arriben les forces divines en forma d’inspiració.

La lectura de dos poetes, Paul Celan i Bartomeu Fiol, tot i que de cultures, èpoques i móns diferents, ha vingut a confirmar-me que a vegades es produeixen afinitats entre poetes, acords que van més enllà de l’estètica i de la proposta intel.lectual conscient per convergir en un punt de difícil definició, com és una tradició cultural i espiritual que sobrepassa les fronteres geogràfiques i històriques.

Aquest punt de trobada entre la poètica de Celan i Fiol és l’estela, tan difusa com es vulgui, de la tradició jueva, sembrada i crescuda per tot Europa, ni que sigui per via del cristianisme. L’última poesia de Bartomeu Fiol, publicada a Carants (Proa), abunda d’un gènere rar en la nostra poesia laica, però escrita amb un cert sentit religiós, que és l’oració en el més pur estil dels salms bíblics, i a vegades lligant amb els kadish (oracions que la tradició jueva ofereix als seus difunts). No hauria de sorprendre, perquè, com a mallorquí, Fiol no ignorava, ni que fos per empatia, els xuetes, descendents menyspreats dels antics jueus.

També pot ser que la vena jueva de Bartomeu Fiol fos cultural com la de Salvador Espriu, amb la poètica del qual cal trobar també semblances. Així, amb una poesia cada vegada més pobra en el sentit franciscà de despullada, i més mística a l’hora d’expressar l’essencial de l’experiència, Fiol escriu una sèrie de pregàries que són continuació de la tradició bíblica (potser Job és el model): La calcinació de qui ha pregat o demanat/ no ha d’afectar per res la seva pregària. És clar. La pregària val per ella mateixa, ja que és pura energia, justament allò que no es calcina ni mor.

Aquesta calcinació, o mort dels cossos pregants i la seva comunió amb Déu malgrat tot, o precisament per això, és present també en els poemes de Paul Celan, els pares del qual van morir al gueto on havien estat internats: Cavem una tomba a l’aire no s’hi jeu estretament. Els cossos evaporats en fum que troben àmplia tomba a l’aire és una clara referència a l’Holocaust. Cossos calcinats i evaporats troben aixopluc en un cel al qual el poeta Celan, malgrat tot, s’adreça, encara que sigui a través del nom Ningú: Lloat siguis, Ningú./ Per tu volem/ florir./ Cap/ a tu.

I és que la vida no cessa, el Déu atemporal no cessa de fer-se temporal per veure’s en el mirall de de les seves criatures. I a desgrat de tots els Holocausts de la història, el cel continua viu damunt dels nostres caps perquè aquest és el sentit de la vida segons l’arbre de la Càbala: Déu (Keter, la Corona) descendint fins a Malkut, nosaltres. I nosaltres en reciprocitat pujant fins a Keter amb penes i treballs, però amb voluntat d’ascendir fins aquella dignitat perquè és el mateix Déu qui ens va insuflar aquest desig d’elevació. Celan ho descriu així: També aquesta/ terra fèrtil es bada,/ aquest descendir/ és, d’entre les que floreixen/ salvatges, la corona.

Cal situar les poètiques de Fiol i Celan en la tradició bíblica, juntament a les tradicions literàries d’on han sorgit i que ells vigoritzen amb les seves aportacions creatives. En un esforç per dir l’indicible, ambdós domen i estilitzen el llenguatge (Amb tot allò que a dins hi té cabuda,/ també sense/llenguatge, diu Celan) i el converteixen en una oració, encara que pugui semblar irreverent, com aquesta de Fiol: Perquè un crucificat, qualsevol,/ ha de ser considerat, certament, sense cap dubte,/ fill de Déu.

(In memoriam Bartomeu Fiol (1933-2011), article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de desembre de 2011)