Encara et passa tant a poc a poc,
el temps?, em pregunta l’amic.
Diuen que amb els anys la
sensació del pas del temps s’accelera. No per a mi. Em trobo dins del temps com
dins de l’aire. Sóc temps. Però, quin temps? Temps de rellotge, sens dubte,
però també un temps-sense-temps.
(a la imatge, jardiner treballant al claustre de Ripoll)
Aquests dies que repasso dietaris antics veig la celeritat del temps com l'estampa bíblica: el llampec que surt d'orient i es pon per occident. Setembre l'he vist amb prou feines. No obstant, la vida és encara massa llarga.
ResponEliminaOlga.
A vegades com un llamp, a vegades lent, depèn d'on bufa el vent.
ResponElimina