Els primers anys de Cardona Torrandell

 

Des del 6 d’octubre fins al 30 de novembre de 2022, a la Galeria Marc Domènech, de Barcelona, va tenir lloc una exposició tan destacable com necessària: Cardona Torrandell. Anys 50. Tal com escriu en el magnífic i ben documentat text de presentació el crític Bernat Puigdollers en el catàleg de la mostra, «és, des de la dècada dels vuitanta, la primera exposició dedicada a Cardona Torrandell a la ciutat de Barcelona».

A Vilanova i la Geltrú, la seva ciutat natal, l’obra pictòrica d’Armand Cardona Torrandell (1928-1995) de manera intermitent, si bé potser massa espaiada, ha tingut una certa visibilitat. Fora de Vilanova l’obra de Cardona Torrandell ha passat, com acostuma a passar amb els artistes morts, un llarg purgatori que ara ha obert les portes amb aquesta mostra que va permetre admirar una bona selecció dels treballs dels primers anys d’un creador que en els anys 50 va irrompre amb gran energia i passió en el panorama artístic català.

Entre els anys 1955 i 1959, un jove autodidacta, però àvid de coneixements, va començar amb vigor una carrera artística sorprenent, ja que «fins aquell moment tan sols se’n coneixia una intensa –tot i que soterrada- dedicació a l’escriptura, però, en cap cas, una inclinació artística», comenta Puigdollers, que en el seu text desgrana tot el procés que el va dur des de l’anonimat fins a l’èxit de la seva personal proposta artística que fins i tot en la seva època menys figurativa (va festejar l’informalisme, però per sort li va durar poc temps) té una gran base literària: els dibuixos, gravats i pintures de Cardona Torrandell són sempre com un retaule, un llibre en imatges, ja des de les primeres obres.

     Des de la distància, ens podríem preguntar per l’atractiu d’unes pintures i dibuixos que, tot i haver begut, com sembla ben natural, de la influència de l’obra d’artistes precedents, imanten la mirada perquè hi veiem de manera nítida l’esperit lliure de Cardona Torrandell. Ho diu ell mateix en aquesta afirmació escrita en el castellà de l’època: «Soy capaz de traicionar todos los estilos para poder ser más fiel a mi libertad expresiva». Ho va complir al peu de la lletra. L’estil de Cardona Torrandell, que va passar per diverses fases, és inconfusible i ja trepitja fort en aquesta primera època que ara hem tingut l’ocasió de contemplar.

(article publicat a El 3 de vuit, El Vallenc, Nova Conca i El 9 Nou, 13 de gener de 2023)

Salut (mental)

Hauran vist els amables lectors uns anuncis en els mitjans escrits que fan referència als prejudicis que allunyen les persones amb diagnosis de malalties mentals de la resta de la gent. Obertament és el lema, és a dir, una invitació a obrir la ment a la comprensió d’una realitat que afecta a una de cada quatre persones. Això si no afecta almenys un cop a la vida a la gent considerada ‘normal’. I és que qui més qui menys està expossat a patir una depressió encara que sigui lleu.

Ja era hora que es comencessin a tractar els trastorns mentals d’una manera ‘sana’. La bona salut sembla que hauria de ser alguna cosa més que la salut corporal incloent’hi la mental. La bona salut s’hauria de mesurar per la capacitat d’humana comprensió precisament envers aquells que no en tenen, ja sigui d’una manera puntual o crònica.

Quan alguna persona comet un acte horrible es pensa en bogeria abans que en maldat, diu Enric Arqués, secretari de l’organització Obertament, i esmenta el cas de Breivik, l’assassí noruec. La maldat, ho sabem perfectament almenys des de l’Holocaust i dels Gulags, no és una bogeria, sinó una ceguesa espiritual que impossibilita conduir-se de forma humana, cordial (cordial ve de cor). Aquesta deficiència espiritual és la tesi de fons dels dos relats que integren Tot el que perdem, llibre que acabo de publicar. Les protagonistes no pateixen cap transtorn mental sinó un dèficit de visió interior i d’empatia envers els altres, la qual cosa les fa actuar de manera malèvola, perversa, i amb una gran indiferència envers el sofriment que causen.

La ratlla que divideix la salut de la malaltia mental és tan prima. A vegades es considera malaltia mental allò que simplement és diferència de la majoria, singularitat, personalitat al marge dels motlles establerts de manera convencional, ja que cada època marca els seus cànons de conducta. Sensible a aquests temes i amb interès creixent, acabo de llegir un llibre meravellós sobre experiències de treball en el camp de la salut mental: La creatividad como terapia, de Maite Kirch Ugarte. Aquesta professional experimentada i fundadora de la Comunitat Terapèutica de Malgrat de Mar (1981), en el capítol d’agraïments recorda en primer lloc Armand Cardona Torrandell, per tot el que em vas ensenyar –diu- sobre la creació i la vida viscuda de forma creadora. Tots els qui van conèixer el pintor Cardona Torrandell saben que, amb una intel.ligència privilegiada i una sensibilitat fora del comú, aquest artista no va ser una persona adotzenada ni de tracte fàcil.

A propòsit d’aquestes personalitats desconcertants. S’ha parlat molt, i se’n parlarà encara perquè és un misteri per a la ciència, de la relació entre el geni i la follia (a Ramon Llull també li deien lo foll). Va escriure Víctor Hugo: (…) hi ha alguns homes [i dones] misteriosos que no poden ser sinó grans. Ebris d’ensonyament i intuïció, en el seu avenç gairebé inconscient sobre les aigües de l’abim han travessat el llamp estrany d’allò ideal i aquest els ha envaït per sempre. Una suor pàl.lida els cobreix el rostre. L’ànima els surt per tots els porus. Quina ànima? Déu.

És evident que allò que anomenem Déu, no-Déu o algun altre nom, té molts rostres, tants com éssers humans hi ha a l’existència. El tapís de la creació és molt variat. I mentre algunes ànimes respiren Déu per tots els porus, d’altres no en senten cap batec. I és que, en la nostra llibertat, a estones curtes o llargues escollim ésser en la seva llum, en la seva l’ombra o, majoritàriament, en els infinits espais del gris.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’octubre de 2012. A la imatge, una pintura de Cardona Torrandell)