Democràcia, formes, actituds

La democràcia no és només una opció política: és un estat de la ment i del cor, ja que també és un sentiment. La democràcia es basa en una actitud de fons, una noblesa d’ànima que pren unes determinades formes a l’hora d’expressar-se. El demòcrata és tolerant, educat, dialogant, no violent. El demòcrata escolta, fa lloc a l’altre, guarda un determinat to de veu i de gestos a l’hora de parlar, és pacient i espera el seu torn per fer sentir el seu criteri. No fa demagògia i conté els seus sentiments, no els tira pel cap de ningú, tampoc les paraules, que mesura perquè el porta un sentit de respecte envers tothom, pensi el que pensi cadascú. Les seves idees són fermes, però dialoga, pacta, no imposa res.

Fa mal a les orelles que es tergiversi la paraula democràcia quan és dita, com sentim sovint als mitjans de comunicació i al carrer, com si fos una pedra llançada amb violència, amb esperit de guerra civil. Espanya és un estat democràtic sobre el paper, però no pas en les maneres que, està clar, es tradueixen en accions polítiques autoritàries. El demòcrata té un tarannà obert i dialogant, i d’això n’estan molt faltats, a Espanya, però també aquí, entre els que parlen amb violència verbal i amb mentida. No és que no ens puguem entendre entre republicans i unionistes, és que és la mateixa actitud superba i de menyspreu que no ho facilita. Així hem arribat on hem arribat. La política, que és una qüestió de formes, també és una voluntat d’entesa.

La democràcia és un humanisme, una forma de civilització. Cal educar-nos en democràcia que no és només un camí polític i jurídic, sinó, sobretot, una educació en el respecte i en la consideració dels altres com algú igual a tu. El demòcrata és un defensor dels drets humans i de la llibertat. Sense drets ni llibertat no ens podem desenvolupar. Els guanys de la política i de la cultura han de ser per a tothom. Volem ser feliços i útils, i amb els drets i la llibertat segrestada això no és possible. La democràcia no és el Paradís, però permet fer-ne un tast en la mesura que ens fa millors persones.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de febrer de 2018. Avui, dia de la Candelera, il·lustro aquest article amb una fotografia de la mimosa, la flor dels petits sols, que ja ha florit al jardí de casa)

Sentiment democràtic

A finals del 1945, pocs mesos després d’acabada la Segona Guerra Mundial, George Orwell escrivia una carta a Arthur Koestler comentant-li el projecte que estaven elaborant, amb qui n’havia parlat, com el podrien dur a terme. Es tractava de crear una organització internacional, similar a la Lliga pels Drets Humans que existia abans de la guerra. La seva finalitat era protegir l’individu, a qualsevol país, de la detenció arbitrària i l’empresonament sense judici, de la deportació del seu país natal o de la restricció dels seus moviments dins d’aquest, la promoció de la llibertat d’expressió i de premsa, i del dret de tot individu a nomenar i a votar el candidat de la seva elecció. Els noms que havien proposat per aquesta organització internacional la qual, naturalment, havia d’estar per sobre dels Estats i els seus interessos, era Lliga per la Defensa i el Desenvolupament de la Democràcia, i Lliga per la Llibertat i la dignitat de l’Home. El motiu d’aquesta iniciativa era que tant Orwell com Koestler, i amics de prestigi intel·lectual com Bertrand Russell, Barbara Ward o Tom Hopkinson, era que consideraven que el sentiment democràtic (així ho escriuen ells), havia baixat a tot el món i calia una organització internacional que defensés i promogués la democràcia.

Els lectors hauran apreciat la similitud amb el moment històric que vivim, de la baixada, si és que mai ha existit, del sentiment democràtic de l’Estat espanyol i la seva representació a Catalunya. Si Orwell, Koestler, Russell i els intel·lectuals que recolzaven la idea haguessin reeixit en la creació d’aquest organisme, ara ens hi podríem acollir per defensar els drets democràtics d’empresonats i exiliats. Per què aquesta Lliga no va prosperar? Va començar una guerra freda que va dividir en món en dos blocs i no va acabar fins a l’enderroc del mur de Berlín. Caldria recuperar la iniciativa en bé de la democràcia al món.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 26 de gener de 2018. A la fotografia, una fràgil papallona enmig d'un camp d'espígol)

Màrius Torres i Puig d'Olena

El 29 de desembre de 1942 moria al sanatori de Puig d’Olena Màrius Torres. Tenia 32 anys. Aquest any ha fet 75 anys d’aquesta mort prematura. La seva poesia, difosa pel seu amic l’escriptor i editor Joan Sales, és un dels pilars de la literatura catalana del segle XX. He de dir que la seva poètica d’arrel espiritual va influir en l’escriptura del meu primer llibre publicat, de fet una plagueta, In memoriam.

     

Vam anar al sanatori de Puig d’Olena el passat dia 3 de gener. El dia, una mica bromós, s’aixecava molt a poc a poc, en aquelles alçades, i feia un vent fred i humit. Les estances lluminoses i pulcres de l’antic sanatori ara són del Centre Residencial d’Acció Educativa, on es té cura d’infants amb problemes. Amb hospitalitat ens va atendre la directora del Centre, la germana Conxita, monja dominica com ho eren també les monges que atenien els malalts ja l’any 1935, quan el jove Màrius va arribar a Puig d’Olena per curar-se. Volíem veure l’habitació on el poeta, que havia estudiat medicina, va escriure gairebé tota la seva obra. Va viure en aquest sanatori set anys. Ens podem fer càrrec del seu estat d’ànim i de les seves inquietuds intel·lectuals llegint les cartes que es van adreçar Màrius Torres i Joan Sales entre el 1935 i el 1941, així com les cartes, publicades fa poc, que es van intercanviar des del sanatori mateix amb Mercè Figueres, la Mahalta dels poemes a ella dedicats.

Faig fotografies de l’estança bastant espaiosa i privada, algunes cambres eren compartides. A tocar del llit hi ha l’escriptori on Torres escrivia, estudiava grafologia i filosofia, així com traduïa de l’anglès i del francès Milton, Shelley, Baudelaire, Valéry. Posada de forma discreta hi ha una senyera. Li faig avinent a la germana Conxita, que em diu que no fa gaire que hi és. Sabem que durant la Guerra Civil el poeta patia per Catalunya. Nosaltres ara també, també.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 12 de gener de 2018. La fotografia de l'estança de Màrius Torres la vaig prendre el dia 3 de gener)

Bon any 2018!

Vet aquí la fotografia de grup que es va fer sola, amb el mòbil enfilat en un moble... Hem quedat prou bé en els primers minuts de rebre l'any 2018! Que el tinguem amable i inspirador!

Respecte al caire del nou any

El respecte és una qualitat moral. L’amor o l’amistat no es poden exigir a tothom, però el respecte és degut a tothom, i n’estem ben faltats. Acabem de viure dues campanyes electorals gairebé a tocar l’una de l’altra, no cal que en doni els detalls perquè són sabuts. En aquest temps hem vist com un dels trets més característics que ha sembrat l’unionisme és la manca de respecte envers l’altre, en aquest cas l’independentisme. S’ha volgut ridiculitzar i minoritzar aquesta opció política, legítima com qualsevol altra, fins a l’extrem; més encara: s’ha criminalitzat fins a l’extrem de posar gent pacifista i càrrecs elegits democràticament a la presó uns, obligats a emprendre l’exili forçós altres, i, encara, obrint causes a d’altres agents polítics com avís de seguir amb la manca de respecte pels resultats obtinguts en el que es pot considerar la segona volta del referèndum. Ni tan sols hi ha respecte per les manifestacions pacífiques, nul respecte per la llibertat d’expressió. Tots els mils de milers que ens hem manifestat podem ser reus de sedició en una causa general calcada de la causa general contra Eta. Ens tracten de terroristes, de criminals, sense haver tirat ni un paper a terra. Ens caldrà treballar molt per redreçar aquesta situació.

Sense respecte no hi ha moral, i molt menys empatia i fraternitat (i això que alguns se’n vanten, però no pas a favor de la causa catalana) amb la qual cosa s’ha hagut de batallar, i més que haurem de fer-ho, contra un regiment d’immoralitat coronada amb el 155. Quan sonin les dotze campanades amb les quals entrarem al nou any tindrem ben present que el respecte és mirar de no fer mal en cap circumstància i que és exigible en qualsevol relació humana. La grandesa dels éssers humans es mesura pel respecte de què som capaços. El mal comença en absència del respecte. Que tinguem una bona entrada d’Any 2018!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 29 de desembre de 2017)

Nadala 2017

Nadal, Solstici, renaixement... Fem lloc a tot allò lluminós que vol néixer!

Quan Ítaca passa per Brusel·les

Els qui el 7 de desembre es van manifestar a Brusel·les van creuar tantes ratlles geogràfiques com mentals. El president Puigdemont és en aquell exili on fa campanya per guanyar un referèndum de sota mà, ja que ha estat dirigit per Europa. No ha estat idea de Rajoy convocar eleccions. El que voldria aquest neofranquista és que a l’exili (i a la presó) hi fóssim tots els independentistes. Catalans que fem nosa a la Catalunya que vol continuar dominant i explotant. Niño Becerra, que hi veu lluny, ha dit que l’Estat espanyol és a punt de fer fallida i Montoro afirma que Catalunya el salvarà. Espanya no s’aguanta. Interessos de casta i dels partits majoritaris que es reparteixen privilegis han eixugat les fonts.

     

L’emancipació a la qual aspira una gran part de Catalunya, avalada pel referèndum de l’1-O, primer dia de la República abans que fos proclamada perquè la vam guanyar de ple dret, no obeeix a una qüestió econòmica sinó a la voluntat de consolidar una democràcia real sorgida d’un poble adult, d’esperit lliure i responsable. Un fet insòlit a l’Espanya autoritària que vol continuar regint de forma vertical, uns manant i els altres obeint contents amb pa i fandangos televisius, rentats de cervell que emmascaren noves formes d’esclavatge i que deuen ser també del gust dels podemites que no s’hi rebel·len. Espanya no té qui defensi la llibertat. Aquí, el bloc 155 vol continuar la repressió inquisitorial i l’statu quo amb l’ajut dels comuns, peces necessàries perquè el sistema corrupte faci veure que es blanqueja. La República, una proposta política, social i cultural d’una modernitat inèdita fins i tot a Europa, ens espera a les urnes amb records recents com el dels bombers catalans donant sang a Brusel·les perquè la revolució que volem no n’ha de fer, de sang. Ja sabeu: 155 o República catalana. Dos models de cultura i civilitat diferents.

(article publicat a DV - Diari de Vilanova - 15 de desembre de 2017. La imatge està presa en la manifestació de l'11 de setembre de 2017) 

Llums de Nadal

S’han encès els llums de Nadal. Comença l’Advent, avui dia un temps litúrgic bastant desconegut fora de l’àmbit dels creients cristians, o gent de cultura cristiana. Els llums de Nadal i el temps d’Advent van plegats en un sentit religiós, espiritual.

     

Els llums de Nadal, ni que siguin laics o purament comercials, alegren la vista i escalfen el cor de manera subliminal: encomanen aires de festa al voltant d’una taula ben parada. La celebració s’ho val. La tradició diu que es commemora el naixement d’un infant diví, encara que no tothom ho cregui en una societat secularitzada. Sigui com sigui, el naixement d’un infant sempre és una bona notícia. Així, doncs, no fa cap mal celebrar una tradició mil·lenària encara que se n’estigui allunyat, deu pensar una majoria de gent que volta pels carrers il·luminats, mirant aparadors ben guarnits on s’hi exposen els objectes i regals que es posaran al peu de l’arbre de Nadal, que portarà el Pare Noël, o que cagarà el Tió. Els Reis Mags ja vindran. Viatgen lents, van en camell. Temps hi ha encara per escriure’ls una carta.

     

Es canten Nadales, s’escriuen felicitacions de Nadal, tot i que cada vegada menys. Les felicitacions digitals estan a l’ordre del dia. També es fan recaptes d’aliments, i maratons, i recitals solidaris. Des de fa quatre anys participo al recital poeticomusical a favor de la investigació del càncer infantil que es fa al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

     
Els infants són el tresor més gran a preservar, són el nostre futur com a humans. Per Nadal sentim més que mai la nostàlgia dels orígens, aquell temps en què tot estava bé. Potser ens fem aquesta fantasia, i inventem històries i motius per a retornar, ni que sigui per un dia, a aquell estadi de benaurança. La imatge d’un bressol ens recorda l’infant que vam ser. Per fer-ne memòria, al pessebre hi haurà un petit bressol amb un infant que mirarem amb un sentiment de tendresa: va tan nu, tan sols duu un bolquer. Sentirem com un fuet al cor l’exili dels pares del nadó, però també l’escalfor dels animals de l’estable. Els llums de Nadal porten esperança en un món millor.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de desembre de 2017. A la imatge, llums del Portal de l'àngel, de Barcelona)    

Tot llegint, avui ploro

Josep Pla parlava de la funesta mania d’escriure, no se’n podia estar. Jo tampoc no me’n puc estar, com no em puc estar de llegir. A casa els llibres no són objectes, són amics i mestres que m’inviten a la reflexió, a posar consciència. Entre els llibres que ara estic llegint hi ha Por qué este mundo. Una biografia de Clarice Lispector, escrita per Benjamin Moser. Aquest reconegut escriptor i crític literari nascut a Texas, fa una immersió en el context psicològic i social necessari per entendre una escriptora que va transformar la seva lluita per la vida i l’escriptura en una obra de ressonància universal.

     

Clarice Lispector, morta el 1977, ara fa 40 anys, i el treball literari de la qual és considerat un tresor al Brasil, era d’origen jueu. Les circumstàncies del naixement, l’any 1920, de Chaya Pinkhasovna Lispector en una petita població d’Ucrània, són esfereïdores. La seva mare, aleshores ja mare de les seves dues germanes més grans, va contraure la sífilis en ser violada per un grup de soldats russos en un dels habituals pogroms en contra de la població jueva. Els jueus van ser víctimes propiciatòries, a Rússia i Ucrània, vint anys abans que a Alemanya, Polònia i altres indrets europeus.

     

Hi ha alguna cosa que m’agradaria dir i no puc. I serà molt difícil que algú escrigui la meva biografia, va dir Clarice Lispector. Benjamin Moser, el biògraf que ha escrit aquesta biografia difícil, explica en aquest dolorós capítol: Milers de noies van ser sotmeses a violacions col·lectives, després d’un pogrom. Es trobava a moltes de les víctimes amb una navalla i amb ferides de sabre en les seves petites vagines. Moltes van patir malalties venèries.  

Aquell 1919, quan Mania Lispector va ser violada, la Creu Roja havia registrat nombrosos pogroms salvatges i quantificat milers de víctimes. Passa un dia, passa un any, passen decennis i arreu del món hi ha dones violades. Fins quan.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova, 1 de desembre de 2017)

Quan es fa insuportable

N’hem fet un gra massa. Quan el 9-N va ser una butifarrada, vés, que facin, tot i que per als dirigents va tenir conseqüències penals; quan l’1-O havia de ser una performance i sota una pluja de porres vam votar dos milions tres-centes mil persones; quan després d’estires i arronses, amb l’amenaça del 155 com l’espasa de Damocles es va arribar a pronunciar la República catalana, definitivament ens va caure el clatellot de la Consti amb tot el rigor, que som criminals, tant que tenim els Jordis a la presó, mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili. I és que n’hem fet un gra massa, gent independentista, tots apuntats a la llista negra de l’Espadaler per si algun dia han de despertar-nos de matinada. Hem demanat l’impossible i hem lluitat per l’impossible, ja que España es una, i això es paga en un règim totalitari, llop disfressat de falsa democràcia.

     

La catalanitat sempre ha estat mal vista, és una fòbia que no sabem d’on surt. Però ara això que hem fet és tan insuportable que s’ha decidit fer cau i net, bombardejar no cada cinquanta anys sinó cada cinc minuts. Som massa gent amb aquest cargol desenroscat, com diu l’Albiol. La societat ambient no ho aguanta. És una qüestió de nombre, la dissidència. Ho vaig estudiar a la Fundació Pere Tarrés, en aquells cursos d’animació sòcio-cultural que tant m’han servit. En una classe magistral, on també es va explicar que de res no servia fer cent activitats culturals si aquestes no s’enquadraven en un projecte, vaig aprendre que les societats tancades només admeten un nombre petit de minories, o de causes minoritàries, com no admeten més d’un escriptor, artista o músic que destaqui si la comunitat és petita, si és més gran, dos o tres, als altres se’ls fa avorrir. Ens hem passat. Som un nombre massa gran de gent que vol ser lliure en una societat de mentalitat colonial, esclava, i això no pot ser. Però serà. Disposats a trencar motlles, farem una revolució abanderada.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 17 de novembre de 2017. La fotografia la vaig prendre en la manifestació per l'alliberament dels presos polítics, al carrer Marina amb Ausiàs Marc, el dia 11 de novembre de 2017) 

Llenguatge i perversió

El llenguatge no és neutre en cap circumstància, i es pot tenyir del color que es vulgui. Amb esgarrifança, per la perversió que suposa, he llegit Cataluña: el asalto al lenguaje (Revista de Libros número 192), un article que emparant-se en el llibre de Viktor Klemperer, La llengua del Tercer Raich (que vaig llegir arran de l’esment que en fa Rosa Planas a Literatura i Holocaust), titlla de contaminació lingüística la que l’independentisme català ha dut a terme en el procés. Ens compara amb els nazis, i fa mal a la veritat atesa l’honestedat intel·lectual de Puigdemont, Junqueras, Muriel Casals, o els Jordis, que justament han estat empresonats per una paraula, sedició, que no s’aguanta des del punt de vista dels fets. Les paraules sedició i tumulto van sorgir del vocabulari de l’unionisme associat als poders de l’Estat espanyol que faria emergir de l’infern fins i tot la paraula pau. A la boca se li fa dir el que es vol, deia el meu pare, que deia poques paraules i molt mesurades. Jo treballo amb paraules, vaig molt en compte.

Estic llegint Mitologies, de Roland Barthes, un llibre d’articles publicat l’any 1954. A Dominici o el triomf de la literatura, Barthes explica el cas, tràgic, de Dominici, un home senzill, un pastor, que va ser executat per causa del llenguatge. Les proves en contra seu eren incertes i es va recórrer a les proves mentals, és a dir, inventades, per dur-lo al cadafal. La brillant exposició dels lletrats, que van fer molta literatura, van condemnar un innocent. Dominici no es va poder defensar perquè no parlava el mateix llenguatge que els seus acusadors. El llenguatge dels amos, diu Barthes, un llenguatge que referma la psicologia dels amos, que prenen l’altre com un objecte, i això no només els permet descriure’l sinó condemnar-lo. L’autodeterminació comença per no donar autoritat a afirmacions abusives, però sobretot faltades de veritat.

(article publicat al DV - Diari de Vilanova, 3 de novembre de 2017. A la imatge, fragment d'un trencadís de Gaudí)  

Lletres incòmodes

     

Thomas Bernhard, escriptor austríac, va ser més que un escriptor de primera: va ser un crític i un polemista excel·lent. S’hi va sentir cridat. No només davant la hipocresia de la seva societat, moneda corrent, sinó davant la impostura. Va atrevir-se a dir en un dels textos publicats a L’imitador de veus (El Gall Editor): A Viena, on la desconsideració i el desvergonyiment contra els pensadors han estat sempre els més grans... Qui ho hauria dit, oi, de la ciutat de Viena, tan civilitzada? Però els qui pensen fan nosa a Viena, i a tot arreu, llevat d’algun lloc tan estrany com Anglaterra, on fins i tot condueixen per l’esquerra i estan disposats a dur a terme el Brexit, una sortida elegant de la UE, una unió d’Estats amb tants interessos de part que més aviat sembla un club privat que viu de la política.

     

Anglaterra ha donat personatges tan monumentals com G.K. Chesterton, un escriptor polifacètic que es va definir a ell mateix com un thinking man, com un home que reflexionava constantment sobre tota mena de coses, des de la més transcendental (era un cristià convençut) fins a la que en aparença pugui semblar insignificant. I és que res d’humà no li era aliè a Chesterton, com res d’humà no li era aliè a Bernhard, tot i que aquest era més dur, més fustigador en les seves apreciacions. Com sigui, escriptors compromesos l’un i l’altre sense deixar de ser escriptors de ficció de nivell.

El pensament crític, sorgit d’un pensament lliure, incomoda. Però poc hauria avançat cap civilització sense la gent que s’ha pres la molèstia de pensar en net, sense prejudicis, sense interessos creats, i més en moments crítics. La creació musical o la creació d’una obra plàstica expressen el moment present, però no el qüestionen com ho fan les lletres. Per això hi ha escrits que resulten incòmodes i els seus escriptors incòmodes a Viena, a Madrid, a... Malgrat tot, aquests thinking men (o thinking women) no deixen d’escriure, posen les lletres dempeus, no de genolls.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'octubre de 2017)

Entre el monestir i l'àgora

Sembla haver-hi dues classes d’escriptors: els qui senten molt endins que el seu treball és una forma de coneixement i, per tant, tenen tendència a la introspecció, a la reflexió, i els que tenen necessitat de contar històries i, aleshores, on millor es troben és a l’àgora, per on passen tantes formes de vida amb els seus brogits i passions.

Estem parlant de temps normals, si és que hi ha cap temps normal ja que si una cosa caracteritza la vida és el seu canvi constant. Però hi ha moments de daltabaixos històrics, moments crítics on tot es capgira, i en els quals la inhibició no és possible perquè un escriptor no només té un compromís amb ell mateix sinó que té un compromís amb la societat. Som en un d’aquests moments àlgids en què cal, ha calgut, sortir del monestir interior i actuar a l’àgora, i això no entra en contradicció amb l’escriptura com a camí de coneixença.

És en moments cimals on la nostra humanitat es posa a prova. Aleshores l’alternança esdevé fructífera quan el qui era al monestir interior surt a l’àgora i dóna suport amb el seu cos, si és necessari, a una causa justa, com ha passat, i el qui era a l’àgora entra en un estadi de reflexió que li permet ser més conscient dels actes en què s’hi ha jugat la pell. Són dues portes a la realitat que comparteixen l’espai comú del lloc i la persona. Així no semblen tan diferents la monja que segueix la regla monacal de Sant Benet, ora et labora, i la monja activista que defensa al carrer els drets humans dels seus conciutadans quan són vulnerats. I si en temps normals es necessita l’una i l’altra (les figures evangèliques de Marta i Maria en serien la imatge), en temps convulsos encara són més necessàries. La interacció de les dues forces són com les dues columnes que aguanten la porta de la vida que compartim. Després del que hem viscut el dia 1-O en què la barbàrie s’ha desbordat de forma vergonyosa en contra de l’exercici de democràcia, no és possible ni el silenci ni la inhibició. La història ens passarà comptes, també als escriptors, i hem de poder dir que érem allà on calia, allà on se’ns va necessitar.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2017. La fotografia està presa el 12 d'agost de 1997, a Àvila. Sempre he tingut consciència que el nom que porto, Teresa, m'ha inspirat tant. He llegit l'obra de Teresa de Jesús diverses vegades a la vida. Ora et labora, fundadora i mística)

Compromís

Un artista, un escriptor, no és una persona fora del món, tot i que per poder crear s’ha d’allunyar dels llocs comuns. Un artista, o un escriptor, si no és un Narcís o una Eco té un compromís moral amb la seva societat. Per això a vegades exerceix d’intel·lectual que en la seva funció adverteix dels excessos del poder o assenyala la corrupció. Hi ha exemples d’artistes i d’escriptors compromesos amb la seva societat (com del contrari), sobretot en èpoques de grans canvis socials, polítics i culturals. Tots els canvis ho són de cultura. El que confronta persones i societats és la mentalitat, que pot ser oberta o tancada, honesta o corrupta, materialista o espiritual, per dir-ho de forma simplificada.

Un exemple de compromís vigorós i subversiu que va enfrontar-se a un estat de podridura espiritual que envilia cors i ments: Jesús, mestre fuster. Es guanyava la vida a l’obrador del seu pare. S’hi podia haver passat la vida, en aquell taller. Però no. A mesura que la seva ànima madurava va sentir la necessitat de denunciar no només mal tracte contra la bona gent sinó també la manca d’esperit de justícia en l’actuació dels líders religiosos del seu poble, venuts a Roma. I aquell mestre fuster va posar-se en camí i va predicar un relat amb valors morals que contravenia, fins a fer-los saltar pels aires, els interessos del poder i les cadires llogades. Hi va deixar la pell. Però aquell gest de profunda espiritualitat no ha parat d’inquietar les consciències. Els creadors que, subversius, ens pronunciem pel dret a decidir el nostre futur com a poble, per afirmar la dignitat de ciutadans demòcrates enfront d’un Estat que nega drets com el dret al vot, responem a un compromís amb el que és just aquí, però també arreu del món. La justícia és un dret universal i la llei ha d’emparar el que és just. Sabem com les gasta un estat corrupte i tirà. Però també sabem que els imperis s’enfonsen.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 22 de setembre de 2017. La imatge està presa a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. En l'article, enviat al DV el dilluns, 18, ja faig èmfasi en el compromís dels escriptors en moments en què la neutralitat pot ser complicitat. Els esdeveniments de la setmana em refermen en el compromís) 

Soroll

     

Parlar de soroll és un tema incòmode, políticament incorrecte, un tema tabú. Agrada el soroll, es veu, ja que cada dia que passa pugem més els decibels: aquí música a tot drap encara que siguin les dotze de la nit, allà xiscles estridents com els de les gavines, més enllà converses per sords, a veure qui crida més.

     

Ho diré clar: el soroll embruteix. L’ànima, s’entén. Però on va ara, aquesta, a parlar de l’ànima si l’ànima no existeix? Quan algú pateix psíquicament és l’ànima que pateix. El soroll, a més d’impossibilitar el descans, o privar de la necessària concentració per fer la feina ben feta, fa emmalaltir. No ho dic jo: ho diu la ciència. O també discutirem la ciència fins que ens toqui a nosaltres? Perquè de teves a meves hi ha molta distància. Si qui pateixo les molèsties del soroll sóc jo, ja t’apanyaràs. Però si qui les pateix és el qui fa soroll aleshores la cosa canvia. El soroll, l’augment de volum en la nostra vida de cada dia acabarà sent un assumpte de salut pública. La contaminació acústica és un fet que acabarà passant factura a les nostres neurones, ja de per si prou matxucades amb tant d’estrès que augmenta amb les dosis sense misericòrdia de soroll...

La cultura i el saber no floreixen en el soroll. Però es vol de debò, la cultura, o només es fa veure que interessa? Amb soroll es fan pocs passos, en aquest camí de progrés. El soroll, a més de percudir amb violència als timpans, distreu. El soroll, que causa sordesa en edats primerenques, altera el sistema nerviós i dificulta l’aprenentatge de nens i joves. Els qui viuen en zones sorolloses no es poden queixar, són mals veïns, quina cosa. Ja en parlarem d’aquí a uns anys, dels efectes nefastos del que ara, amb una mica de seny, podríem evitar. Però si el soroll fa festa! Un dia de gatzara està bé i cada dia no és festa. Cal dir, per no confondre’ns, que la festa és un estat de l’ànima que no necessita cridar ni fer soroll.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 8 de setembre de 2017)

Pacifisme

Els catalans tenim vocació per la pau, ja des de la institució de Pau i Treva. La primera assemblea, contra els abusos dels feudals, es va fer l’any 1027, la va presidir l’Abat Oliba, que va fer construir el monestir de Ripoll. La pau és una vocació dinàmica, transitiva, estem convençuts que no hi pau sense justícia. D’aquí ve la creació de Justícia i Pau l’any 1968. Les associacions per la pau treballen dia rere dia i tenen tradició a casa nostra, el pacifisme ve de lluny. Quan el dictador donava permís a la Guàrdia Civil perquè atonyinés estudiants rebels amb el règim, alguns joves assistíem a les conferències dels Amics de l’Arca, on vam escoltar Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi. Nois d’aquell jovent feia objecció de consciència, rebutjava anar a la mili, els costava car, anaven a la presó.

En la meva memòria personal hi ha una altra figura entranyable, Llum de la selva (Isidre Nadal Baqués), eremita pacifista que vivia humil als afores de Sabadell. Les seves paraules ens atreien, però no gosàvem imitar-lo. En el fons érem joves contemplats per uns pares que les havien passat magres en la postguerra encara que només tinguéssim una pesseta i mitja a la butxaca per demanar un cafè al Manhattan, aquell bar d’una cantonada del carrer Urgell on passàvem algun capvespre discutint sobre la vida i la mort. Estudiàvem i treballàvem al mateix temps, somiàvem fer un món millor. Per això, casats i amb fills, tants de nosaltres hem col·laborat o col·laborem en oenagés. Forma part del nostre tarannà dur a terme activitats solidàries. O assistir a cursos de reflexió sobre la pau a la Universitat de la Pau que des del 1984 té lloc a Sant Cugat del Vallès. El tema de reflexió d’aquest juny passat: L’ús del terror com a arma política. Hi vaig assistir uns anys, vaig escoltar Olof Palme, assassinat. Palme hi va anunciar el final de l’URSS. ‘No tenen diners, no poden mantenir la cursa armamentística, plegaran’. I així va ser l’any 1989. Hem de treballar per construir la pau d’avui dia, bo i sabent que ens les hem d’heure no només amb els terroristes sinó amb els amos, els poders que els donen suport.

(article publicat a El 3 de vuit, 8 de setembre de 2017 pensant en els atemptats, però també en el moment polític que estem vivint)

No tinc por

No tinc por és el lema que va sorgir de forma espontània després del contingut i emocionat minut de silenci que es va fer a la Plaça de Catalunya com a epicentre del dol dedicat a les víctimes del terrorisme gihadista a Barcelona i Cambrils.

     

Els rituals són necessaris: altars de flors i espelmes, minuts de silenci, missatges de condol, manifestacions de rebuig per la guerra (el terrorisme és una de les seves formes) i en favor de la pau i la convivència, actes de solidaritat com donar sang o oferir companyia o casa. Però també és necessari conjurar el terror i la por sembrades en actes criminals com els atemptats que hem patit sense poder comprendre per què (tot i que en sabem les causes) i sentir-nos colpejats per les morts i tant de mal causat. Per restablir el perdut equilibri personal i comunitari es fa necessari fer una acció concreta, un gest significatiu, dir una paraula que conforti, resar una pregària.

     

La por és un sentiment reactiu davant d’una amenaça, així, doncs, és normal sentir por. Però també és normal dir no tinc por quan s’adquireix la consciència que la por paralitza, que no permet avançar al pas de la vida. Amb por no es fa res i és en moments com els que estem vivint quan més falta fa dur a terme accions de tota mena.

Dissabte vinent està convocada una gran manifestació al Passeig de Gràcia de Barcelona amb el lema No tinc por. L’amenaça de mort és certa. Diversos llocs del planeta hem patit atacs terroristes, s’han tacat amb roses de sang i de dolor les nostres places, carrers, vies de comunicació. Fa temps que convivim amb aquesta realitat que ens convoca precisament per neutralitzar-la, per fer el cor fort, per seguir construint la vida de cada dia. Amb l’exclamació no tinc por, amb aquest mantra sorgit del més profund de l’ànima que es vol en llibertat, estem afirmant la voluntat de viure i procurar la vida: la joia preciosa que cal preservar enfront de la mort.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 25 d'agost de 2017)

17 d'agost de 2017, a les 17h.

Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic

que fa sortir la lava calenta de les llàgrimes,

líquid vermell com la flor de la sang

                                              que taca la Rambla.

Fa un segon que s’atropella la vida

d’anònims vianants fins que sabrem el nom

                                                               de morts i ferits.

Follia.

Follia en el cervell menjat per una rata infectada d’odi.

On està enterrat Eugeni d'Ors?

A Vilanova i la Geltrú o a Vilafranca del Penedès? Els amables lectors ja saben que Eugeni d’Ors va morir a Vilanova i la Geltrú i que és enterrat a Vilafranca del Penedès. Per aquest motiu la indignació per la confusió entre les dues ciutats augmenta a mesura que es va llegint Eugenio d’Ors 1881-1954, la biografia del filòsof escrita per Javier Varela i que ha estat premi Gaziel de biografies i memòries 2016.

     

Com es pot premiar una obra en què l’autor confon tantes vegades en el seu text les dues ciutats, i aquest no és l’únic error al llarg de la biografia? Com es pot premiar un autor que no s’ha dignat visitar ni la tomba del seu biografiat ni el lloc on va morir? Des de quin marc geogràfic, però sobretot des de quin marc mental escriu Varela? Si en senyal de respecte i desig de comprensió del seu biografiat hagués visitat la casa adossada a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on Eugeni d’Ors va passar tants estius, hauria entès a fons, no de forma anecdòtica i polititzada, aquests dies d’acostament de Xènius a Catalunya. Varela no coneix la nostra versió del metafísic viatge a Ítaca expressada en la frase: volta el món i torna al Born, on l’ànima es recull.

I si Javier Varela (Madrid, 1952) s’hagués desplaçat fins al cementiri de Vilafranca del Penedès sabria el motiu pel qual Eugeni d’Ors va voler ser enterrat a la tomba de Matilde, sabria la història que hi ha darrere d’aquesta decisió. Aquestes circumstàncies bé deuen ser importants per a una biografia. Varela  també s’atreveix a dir que Eugeni d’Ors no era filòsof perquè els seus treballs no estaven sistematitzats en un pensament reglat. Vet aquí el pensament únic des del qual està escrita la biografia d’un home de geni, controvertit i de difícil etiqueta. Varela ha escrit una biografia fallida d’Eugeni d’Ors amb quin interès, o al dictat de quins interessos, cal preguntar-se.

(article publicat al DV (Diari de Vilanova). En la fotografia, jo el juny de 1998 al costat de la tomba de Matilde, al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d'Ors)

George Harrison, una vida espiritual

I arribarà un moment en què vegis que tots som un

i que la vida flueix dins i fora de tu.

George Harrison

    

A George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual (Editorial Milenio), el doctor en musicologia Francesc Vicens Vidal centra la biografia d’aquest Beatle en aquest aspecte de la seva vida i obra, en aquest cas, la creació musical. George Harrison (Liverpool, 1943 – Los Ángeles, 2001) tenia el convenciment que la música constitueix un camí cap a la realització espiritual i humana, i va obrar en conseqüència. Poques són les figures de la seva talla i fama dins del món de la música popular que hagin desenvolupat una carrera artística en la qual la vivència espiritual és al centre.

Quan fem un repàs de la nostra biografia personal a vegades comprenem coses que en el seu moment no podíem entendre perquè no teníem la perspectiva. George Harrison era el meu Beatle preferit, com Ringo Star ho era de la meva amiga Natàlia. Ens distanciàvem del parer de la resta dels amics, que apreciaven de forma unànime, sense discussió, les personalitats artístiques de John Lennon i Paul McCartney. Però si és molt soso, deien. Sí, ara llegeixo que al ‘meu’ Beatle l’anomenaven el ‘Beatle tranquil’ o també li posaven el sobrenom d’Angelo misterioso. Ambdues coses, com escriu el professor Vicens, revelen una personalitat ascètica, introspectiva, contemplativa i consagrada a bussejar qüestions existencials, sens dubte una cosa ben estranya en una rutilant estrella del rock.

     

És just per aquest motiu que aquest Beatle m’atreia, interessada com sempre he estat per temes metafísics i deixant-me conduir pel meu esperit recercador d’altres maneres d’entendre i viure l’espiritualitat, en aquell moment les orientals. La lectura de Sidharta de Hermann Hesse hi havia influït, sens dubte. Però també el coneixement a fons de la poesia de Rabindranath Tagore, l’apassionant lectura de la biografia de Gandhi, així com els escrits de Lanza del Vasto, deixeble seu.

     

S’ha parlat molt de la trobada providencial dels Beatles, en un programa televisiu, amb el professor Joan Mascaró, traductor del sànscrit a l’anglès del Bhagavd-Gita. La vàlua de Mascaró aquí s’ha conegut tard. La Guerra Civil, la postguerra i el llarg franquisme van apagar molts llums, van deixar moltes habitacions de la cultura a les fosques. El mallorquí Joan Mascaró, que abans de la guerra havia donat classes de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, és un dels representants més rellevants de la primera meitat del segle XX, de la influència de l’Índia a Occident.

     

En realitat la trobada es va donar entre el professor Mascaró i el Beatle Harrison, per a qui la relació amb l’Índia i la seva religiositat també s’efectuaria a través de Maharishi Mahesh Yogui, que el va introduir en la meditació transcendental, i el músic Ravi Shankar, amb qui col.laboraria musicalment i establiria amistat per tota la vida. En aquesta excel.lent biografia escrita per Francesc Vicens en la qual es posa l’accent en l’espiritualitat de George Harrison, es reprodueixen les cartes que Harrison i Mascaró es van creuar.

     

Ja en plena crisi d’egos pujats, consum de drogues i presències com la de Yoko Ono (aleshores encara l’amant de Lennon), crisi que espatllava la convivència de la banda, els Beatles van viatjar a l’Índia. Les fotografies dels Beatles a l’Índia són a la retina dels joves de la meva generació. Per iniciativa de Harrison, que ja hi havia viatjat amb anterioritat, el febrer de 1968, i amb ganes de renovar-se en tots sentits, els Beatles amb les seves parelles van fer una estada llarga en un ashram, on van rebre els ensenyaments de Maharishi. Star va aguantar només deu dies, de seguida va fer les maletes i se’n va tornar a Anglaterra. Lennon i McCartney s’hi van estar més temps, però en aquell ambient de silenci van començar a aflorar el que ja s’havien endut de viatge, i es pot dir que el que havien anat a buscar, una revelació, una llum, no la van pas trobar. És evident que amb les alforges que portaven no es podia pas produir un canvi significatiu en les seves vides, hauria estat un miracle. Amb tot, l’Índia no els va deixar indiferents i la seva aura va influir en la seva música posterior, com reporta el professor Vicens en el seu llibre, que al final de cada capítol recomana l’audició d’algun dels discos dels Beatles, sobretot de les composicions de Harrison que fan referència a la seva experiència espiritual, sempre viscuda amb intensitat, al límit.

     

Fins al final de la seva vida, George Harrison, fidel al seu instint de recerca del que hi ha d’espiritual en la matèria, en la vida, va seguir amb el seu propòsit: trobar Déu, que en el seu cas es va revelar en una cara de la cosmologia espiritual hindú, en la faç de Krishna. Francesc Vicens Vidal, que durant molt de temps ha estudiat la trajectòria humana, espiritual i musical del Beatle Harrison, en dóna puntual informació a George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual. Ho va ser, una vida espiritual, des del moment en què George Harrison va saber canalitzar les seves inquietuds espirituals en una música que les reflecteix.

(article publicat a l'Eix Diari, 5 de juliol de 2017)