No
tinc por és el lema que va sorgir de forma espontània després
del contingut i emocionat minut de silenci que es va fer a la Plaça de
Catalunya com a epicentre del dol dedicat a les víctimes del terrorisme
gihadista a Barcelona i Cambrils.
Els rituals són necessaris: altars de
flors i espelmes, minuts de silenci, missatges de condol, manifestacions de
rebuig per la guerra (el terrorisme és una de les seves formes) i en favor de
la pau i la convivència, actes de solidaritat com donar sang o oferir companyia
o casa. Però també és necessari conjurar el terror i la por sembrades en actes
criminals com els atemptats que hem patit sense poder comprendre per què (tot i
que en sabem les causes) i sentir-nos colpejats per les morts i tant de mal
causat. Per restablir el perdut equilibri personal i comunitari es fa necessari
fer una acció concreta, un gest significatiu, dir una paraula que conforti, resar
una pregària.
La por és un sentiment reactiu davant
d’una amenaça, així, doncs, és normal sentir por. Però també és normal dir no tinc por quan s’adquireix la
consciència que la por paralitza, que no permet avançar al pas de la vida. Amb
por no es fa res i és en moments com els que estem vivint quan més falta fa dur
a terme accions de tota mena.
Dissabte vinent està convocada una gran manifestació
al Passeig de Gràcia de Barcelona amb el lema No tinc por. L’amenaça de mort és certa. Diversos llocs del planeta
hem patit atacs terroristes, s’han tacat amb roses de sang i de dolor les
nostres places, carrers, vies de comunicació. Fa temps que convivim amb aquesta
realitat que ens convoca precisament per neutralitzar-la, per fer el cor fort,
per seguir construint la vida de cada dia. Amb l’exclamació no tinc por, amb aquest mantra sorgit del més profund de l’ànima
que es vol en llibertat, estem
afirmant la voluntat de viure i procurar la vida: la joia preciosa que cal
preservar enfront de la mort.
(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 25 d'agost de 2017)
