Parlar de soroll és un
tema incòmode, políticament incorrecte, un tema tabú. Agrada el soroll, es veu,
ja que cada dia que passa pugem més els decibels: aquí música a tot drap encara
que siguin les dotze de la nit, allà xiscles estridents com els de les gavines,
més enllà converses per sords, a veure qui crida més.
Ho diré clar: el soroll embruteix.
L’ànima, s’entén. Però on va ara, aquesta, a parlar de l’ànima si l’ànima no
existeix? Quan algú pateix psíquicament és l’ànima que pateix. El soroll, a més
d’impossibilitar el descans, o privar de la necessària concentració per fer la
feina ben feta, fa emmalaltir. No ho dic jo: ho diu la ciència. O també
discutirem la ciència fins que ens toqui a nosaltres? Perquè de teves a meves
hi ha molta distància. Si qui pateixo les molèsties del soroll sóc jo, ja
t’apanyaràs. Però si qui les pateix és el qui fa soroll aleshores la cosa
canvia. El soroll, l’augment de volum en la nostra vida de cada dia acabarà
sent un assumpte de salut pública. La contaminació acústica és un fet que
acabarà passant factura a les nostres neurones, ja de per si prou matxucades
amb tant d’estrès que augmenta amb les dosis sense misericòrdia de soroll...
La cultura i el saber no floreixen en el soroll. Però es vol de debò, la cultura, o només es fa veure que interessa? Amb soroll es fan pocs passos, en aquest camí de progrés. El soroll, a més de percudir amb violència als timpans, distreu. El soroll, que causa sordesa en edats primerenques, altera el sistema nerviós i dificulta l’aprenentatge de nens i joves. Els qui viuen en zones sorolloses no es poden queixar, són mals veïns, quina cosa. Ja en parlarem d’aquí a uns anys, dels efectes nefastos del que ara, amb una mica de seny, podríem evitar. Però si el soroll fa festa! Un dia de gatzara està bé i cada dia no és festa. Cal dir, per no confondre’ns, que la festa és un estat de l’ànima que no necessita cridar ni fer soroll.
(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 8 de setembre de 2017)
