George Harrison, una vida espiritual

I arribarà un moment en què vegis que tots som un

i que la vida flueix dins i fora de tu.

George Harrison

    

A George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual (Editorial Milenio), el doctor en musicologia Francesc Vicens Vidal centra la biografia d’aquest Beatle en aquest aspecte de la seva vida i obra, en aquest cas, la creació musical. George Harrison (Liverpool, 1943 – Los Ángeles, 2001) tenia el convenciment que la música constitueix un camí cap a la realització espiritual i humana, i va obrar en conseqüència. Poques són les figures de la seva talla i fama dins del món de la música popular que hagin desenvolupat una carrera artística en la qual la vivència espiritual és al centre.

Quan fem un repàs de la nostra biografia personal a vegades comprenem coses que en el seu moment no podíem entendre perquè no teníem la perspectiva. George Harrison era el meu Beatle preferit, com Ringo Star ho era de la meva amiga Natàlia. Ens distanciàvem del parer de la resta dels amics, que apreciaven de forma unànime, sense discussió, les personalitats artístiques de John Lennon i Paul McCartney. Però si és molt soso, deien. Sí, ara llegeixo que al ‘meu’ Beatle l’anomenaven el ‘Beatle tranquil’ o també li posaven el sobrenom d’Angelo misterioso. Ambdues coses, com escriu el professor Vicens, revelen una personalitat ascètica, introspectiva, contemplativa i consagrada a bussejar qüestions existencials, sens dubte una cosa ben estranya en una rutilant estrella del rock.

     

És just per aquest motiu que aquest Beatle m’atreia, interessada com sempre he estat per temes metafísics i deixant-me conduir pel meu esperit recercador d’altres maneres d’entendre i viure l’espiritualitat, en aquell moment les orientals. La lectura de Sidharta de Hermann Hesse hi havia influït, sens dubte. Però també el coneixement a fons de la poesia de Rabindranath Tagore, l’apassionant lectura de la biografia de Gandhi, així com els escrits de Lanza del Vasto, deixeble seu.

     

S’ha parlat molt de la trobada providencial dels Beatles, en un programa televisiu, amb el professor Joan Mascaró, traductor del sànscrit a l’anglès del Bhagavd-Gita. La vàlua de Mascaró aquí s’ha conegut tard. La Guerra Civil, la postguerra i el llarg franquisme van apagar molts llums, van deixar moltes habitacions de la cultura a les fosques. El mallorquí Joan Mascaró, que abans de la guerra havia donat classes de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, és un dels representants més rellevants de la primera meitat del segle XX, de la influència de l’Índia a Occident.

     

En realitat la trobada es va donar entre el professor Mascaró i el Beatle Harrison, per a qui la relació amb l’Índia i la seva religiositat també s’efectuaria a través de Maharishi Mahesh Yogui, que el va introduir en la meditació transcendental, i el músic Ravi Shankar, amb qui col.laboraria musicalment i establiria amistat per tota la vida. En aquesta excel.lent biografia escrita per Francesc Vicens en la qual es posa l’accent en l’espiritualitat de George Harrison, es reprodueixen les cartes que Harrison i Mascaró es van creuar.

     

Ja en plena crisi d’egos pujats, consum de drogues i presències com la de Yoko Ono (aleshores encara l’amant de Lennon), crisi que espatllava la convivència de la banda, els Beatles van viatjar a l’Índia. Les fotografies dels Beatles a l’Índia són a la retina dels joves de la meva generació. Per iniciativa de Harrison, que ja hi havia viatjat amb anterioritat, el febrer de 1968, i amb ganes de renovar-se en tots sentits, els Beatles amb les seves parelles van fer una estada llarga en un ashram, on van rebre els ensenyaments de Maharishi. Star va aguantar només deu dies, de seguida va fer les maletes i se’n va tornar a Anglaterra. Lennon i McCartney s’hi van estar més temps, però en aquell ambient de silenci van començar a aflorar el que ja s’havien endut de viatge, i es pot dir que el que havien anat a buscar, una revelació, una llum, no la van pas trobar. És evident que amb les alforges que portaven no es podia pas produir un canvi significatiu en les seves vides, hauria estat un miracle. Amb tot, l’Índia no els va deixar indiferents i la seva aura va influir en la seva música posterior, com reporta el professor Vicens en el seu llibre, que al final de cada capítol recomana l’audició d’algun dels discos dels Beatles, sobretot de les composicions de Harrison que fan referència a la seva experiència espiritual, sempre viscuda amb intensitat, al límit.

     

Fins al final de la seva vida, George Harrison, fidel al seu instint de recerca del que hi ha d’espiritual en la matèria, en la vida, va seguir amb el seu propòsit: trobar Déu, que en el seu cas es va revelar en una cara de la cosmologia espiritual hindú, en la faç de Krishna. Francesc Vicens Vidal, que durant molt de temps ha estudiat la trajectòria humana, espiritual i musical del Beatle Harrison, en dóna puntual informació a George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual. Ho va ser, una vida espiritual, des del moment en què George Harrison va saber canalitzar les seves inquietuds espirituals en una música que les reflecteix.

(article publicat a l'Eix Diari, 5 de juliol de 2017)

Viatge a l'Índia

Des del novembre passat, una amiga, una jove llibretera barcelonina, és a l’Índia i només tornarà quan se li acabin els diners, em diu la seva mare. Quan em va anunciar el viatge, amb una espurna de llum als ulls, vaig gosar dir-li, emparada per la confiança: l’Índia o agrada molt o no agrada gens, hi ha qui s’hi quedaria i hi ha qui al cap d’un dia ja agafa l’avió i torna a casa. Ho sé, em va dir. Per això vull fer l’experiència.

Simplificant molt i per comparació, es podria dir que l’Índia és com les figures o conceptes de la divinitat: s’hi és sensible o no. La fascinació o el rebuig per l’Índia està bastant condicionat per la diversitat de religions i filosofies, sovint estretament lligades, que aquest subcontinent ha creat, la qual cosa configura la multiplicitat de les seves cultures que, està clar, conformen unes determinades visions del món.

L’Índia, que el visitant veu com una realitat poderosa i compacta que o el fascina o l’estaborneix, en realitat és la suma d’una complexitat cultural que segons com fa venir mareig. Però aquesta marea impressionant és justament l’atractiu per aquells que s’enamoren de l’Índia i la volen conèixer més a fons, malgrat les seves ombres o dimonis, com va escriure Domènec Pastor Petit al seu llibre Índia. Ángeles o demonios (Editorial Complutense, 1997).

L’any 1997, l’editorial Etnos va publicar el llibre Los Seis Sistemas de filosofia índia, l’autor del qual és N.D. Rajadhyaksha, un reconegut filòsof indi. Per començar, doncs, l’Índia té sis sistemes de filosofia! Però això no és tot. Ja en el pròleg s’adverteix al lector que les escoles de filosofia índia es divideixen en dues àmplies categories: l’ortodoxa (astika) i l’heterodoxa (nastika). No cregui el lector que estem parlant, per exemple, de la divisió entre pensadors teístes i ateus, com acostumem a fer-ho a Occident. Els sistemes ortodoxos de filosofia índia són els que acepten l’autoritat dels Vedes, mentre que els heterodoxos la rebutgen, i n’hi ha una bona pila. En el primer grup, és a dir, en la categoria ortodoxa o astita, hi ha les sis visions o sis sistemes de filosofia índia que s’estudien i es treballen, ja que aquestes filosofies no són estàtiques, simplement es tracta de vies de pensament, però sobretot d’experiències diferents: Nyaya, Vaishesshika, Samkhya, Yoga, Mimamsa i Vedanta.

D’una manera aproximada aquí es coneix el Yoga. I el nostre filòsof Raimon Panikkar va sentir-se molt atret pel Vedanta, amb el seu concepte d’advaita, o no-dualitat. En paraules de l’erudit Georg Feuerstein, l’advaita vindria a explicar-se així: L’univers múltiple és, en veritat, una Realitat Única. Només hi ha un Ésser, que els savis anomenen Brahman –per als occidentals, Déu-, en el qual resideixen totes les incontables formes de l’existència. Aquest Ésser és Consciència absoluta, i és la mateixa Essència o Ésser (Atman) de tots els éssers. L’atman és l’ànima per a nosaltres.

L’any 1997, Raimon Panikkar va publicar L’experiència filosófica de la Índia (Trotta). Ja en el títol deixa entreveure que la filosofia a l’Índia no és només especulació mental sinó fruit de l’experiència humana. Al pròleg, escriu, i tradueixo: Els tres capítols que constitueixen aquest llibre abarquen un arc de mig segle de la meva vida. Intenten presentar una cultura diferent de l’occidental. La interculturalitat no és folklore per descansar ni turisme per entretenir. En aquest sentit, queda clar el desig de la meva amiga: fer l’experiència índia, transitar per algun d’aquests camins per arribar al cap d’una mateixa alhora que es percep que som part d’aquella Realitat Única i Multiforme. Perquè, com diu Raimon Panikkar, no podem saltar per damunt de la nostra ombra, ni l’ombra de la humanitat sencera, podríem afegir. D’aquí ve que l’Índia, quina cosa tan prodigiosa, faci de catalitzador, ens provoqui. Després d’un viatge a l’Índia (com passa amb un viatge a Terra Santa) mai més no som els mateixos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de gener de 2015. En la imatge, coberta de La Porta Índia, Edi-Liber, 1997)

La voluntat i la no-dualitat

De l’Índia clàssica vaig aprendre –no pas de l’Índia moderna, que cada vegada està més occidentalitzada- que ‘la voluntat de Déu’ sempre és única, i si una persona creu que pot elegir entre dues possibilitats és que encara no ha progressat prou espiritualment parlant, es diu tant en l’hinduisme com en el budisme.

La ‘ment’ de Déu no és dual, com la nostra, sempre esqueixats entre la llum i l’ombra. La ‘ment’ de Déu comprèn llum i ombra. Per tant, la voluntat de Déu és una. Ho diem els cristians al Parenostre: Faci’s la vostra voluntat. Però, sovint, la voluntat de Déu no coincideix amb la nostra si la preveiem dolorosa. L’ego o l’ombra s’interposen. Però l’experiència ens ensenya que moltes vegades allò horrible, dolorós, catastròfic, ha estat font d’una gran transformació. Aleshores ‘veiem’ la ‘voluntat’ de Déu, ja que els valors mundans no són els valors del sagrat.