Thomas Bernhard,
escriptor austríac, va ser més que un escriptor de primera: va ser un crític i
un polemista excel·lent. S’hi va sentir cridat. No només davant la hipocresia
de la seva societat, moneda corrent, sinó davant la impostura. Va atrevir-se a
dir en un dels textos publicats a L’imitador
de veus (El Gall Editor): A Viena, on
la desconsideració i el desvergonyiment contra els pensadors han estat sempre
els més grans... Qui ho hauria dit, oi, de la ciutat de Viena, tan civilitzada?
Però els qui pensen fan nosa a Viena, i a tot arreu, llevat d’algun lloc tan
estrany com Anglaterra, on fins i tot condueixen per l’esquerra i estan
disposats a dur a terme el Brexit, una sortida elegant de la UE, una unió d’Estats
amb tants interessos de part que més aviat sembla un club privat que viu de la
política.
Anglaterra ha donat personatges tan
monumentals com G.K. Chesterton, un escriptor polifacètic que es va definir a
ell mateix com un thinking man, com
un home que reflexionava constantment sobre tota mena de coses, des de la més
transcendental (era un cristià convençut) fins a la que en aparença pugui
semblar insignificant. I és que res d’humà no li era aliè a Chesterton, com res
d’humà no li era aliè a Bernhard, tot i que aquest era més dur, més fustigador
en les seves apreciacions. Com sigui, escriptors compromesos l’un i l’altre
sense deixar de ser escriptors de ficció de nivell.
El pensament crític, sorgit d’un pensament
lliure, incomoda. Però poc hauria avançat cap civilització sense la gent que
s’ha pres la molèstia de pensar en net, sense prejudicis, sense interessos
creats, i més en moments crítics. La creació musical o la creació d’una obra
plàstica expressen el moment present, però no el qüestionen com ho fan les lletres.
Per això hi ha escrits que resulten incòmodes i els seus escriptors incòmodes a
Viena, a Madrid, a... Malgrat tot, aquests thinking
men (o thinking women) no deixen
d’escriure, posen les lletres dempeus, no de genolls.
(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'octubre de 2017)
