Entre el monestir i l'àgora

Sembla haver-hi dues classes d’escriptors: els qui senten molt endins que el seu treball és una forma de coneixement i, per tant, tenen tendència a la introspecció, a la reflexió, i els que tenen necessitat de contar històries i, aleshores, on millor es troben és a l’àgora, per on passen tantes formes de vida amb els seus brogits i passions.

Estem parlant de temps normals, si és que hi ha cap temps normal ja que si una cosa caracteritza la vida és el seu canvi constant. Però hi ha moments de daltabaixos històrics, moments crítics on tot es capgira, i en els quals la inhibició no és possible perquè un escriptor no només té un compromís amb ell mateix sinó que té un compromís amb la societat. Som en un d’aquests moments àlgids en què cal, ha calgut, sortir del monestir interior i actuar a l’àgora, i això no entra en contradicció amb l’escriptura com a camí de coneixença.

És en moments cimals on la nostra humanitat es posa a prova. Aleshores l’alternança esdevé fructífera quan el qui era al monestir interior surt a l’àgora i dóna suport amb el seu cos, si és necessari, a una causa justa, com ha passat, i el qui era a l’àgora entra en un estadi de reflexió que li permet ser més conscient dels actes en què s’hi ha jugat la pell. Són dues portes a la realitat que comparteixen l’espai comú del lloc i la persona. Així no semblen tan diferents la monja que segueix la regla monacal de Sant Benet, ora et labora, i la monja activista que defensa al carrer els drets humans dels seus conciutadans quan són vulnerats. I si en temps normals es necessita l’una i l’altra (les figures evangèliques de Marta i Maria en serien la imatge), en temps convulsos encara són més necessàries. La interacció de les dues forces són com les dues columnes que aguanten la porta de la vida que compartim. Després del que hem viscut el dia 1-O en què la barbàrie s’ha desbordat de forma vergonyosa en contra de l’exercici de democràcia, no és possible ni el silenci ni la inhibició. La història ens passarà comptes, també als escriptors, i hem de poder dir que érem allà on calia, allà on se’ns va necessitar.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2017. La fotografia està presa el 12 d'agost de 1997, a Àvila. Sempre he tingut consciència que el nom que porto, Teresa, m'ha inspirat tant. He llegit l'obra de Teresa de Jesús diverses vegades a la vida. Ora et labora, fundadora i mística)

Sota l'acàcia

Després del treball –a la vinya, a l’hort, al taller-, ja amb la cara i les mans netes, els homes es reunien a prop de la font, al capdamunt del poble. El lloc escollit des de vés a saber quin temps, era fresc. La gran capçada de l’acàcia els protegia del calor encara prou viu en aquella hora del temps d’estiu. Discutien. No es barallaven, discutien, parlaven sobre els afers del poble, més enllà del poble i segur que a vegades s’escolava algun tema personal. Cada dia veia aquells homes allà, distribuïts en cercle. Aquell lloc a l’aire lliure, sota l’àcacia verda, era el cafè del poble però sense cafè ni joc ni tertúlia sorollosa. A l’aire lliure no hi havia més soroll que la remor suau de les fulles de l’acàcia movent-se al vent i el so de les veus que quan callaven deixaven pas al dring de l’aigua de la font. No m’imagino l’Arcàdia de manera diferent de com veig aquesta escena que el meu record ha mitificat.

M’hauria agradat acostar-me a aquella àgora, tenia curiositat per saber què s’hi deia. Però així que m’hi encaminava ja veia el meu oncle que em feia senyals perquè me n’apartés. Aquella era una reunió d’homes.

Fa molts anys que al poble va desaparèixer la vella font, l’acàcia tampoc ho hi és i la majoria d’aquells homes ja són morts. Però la meva memòria visual ha retingut aquella imatge d’un grup d’homes –pagesos i menestrals- discutint els seus afers sota l’acàcia. Cap fotografia no va fixar el quadre. En el futur, quan jo tampoc no hi sigui, tan sols quedarà, si és que es conserva, aquest apunt.

(extret de La capsa verda. A la fotografia, la meva mare de soltera al terrat de la casa on va néixer. Més enllà, al capdamunt del poble, hi havia l'acàcia...)